EL passat 17 d’abril de 2021, el Periòdic d’Ontinyent, amb la seua aposta decidida per contribuir en la recuperació de la memòria democràtica a la ciutat d’Ontinyent, va dedicar una plana amb dues notícies en les quals Aranxa Vidal, com és costum, aborda la tornada de les primeres restes identificades a Paterna i també es fa ressò de les investigacions que estic duent.
Es tracta doncs, de la notícia que us adjunte més avall, on de nou es visibilitza, identifica i a la vegada reclama, aquell vell espai de la memòria, que ja no forma part de la nostra quotidianitat, però que ningú s’ha dignat a identificar com a tal. Aquell cementeri, hui desaparegut, era l’última morada dels ontinyentins i ontinyentines fins a 1939. A més a més, en aquell cementeri també foren soterrats altres persones que vingueren a Ontinyent fugint de la barbàrie feixista. Aquest va ser el cas de Juan Luis Hernández Lago de dotze anys, fill del director de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent, Dr. Gregorio Hernández de la Herrera, que va vindre evacuat des de Madrid amb el Col·legi Nacional de Cecs. Altres menors que varen morir són: la xiqueta Carmen Fernández Seco evacuada de Madrid amb la Colònia Escolar L’Alba i el xiquet de catorze anys Justo Martínez López. Carlos Lickeffett Englhis va ser un professor cec pertanyent al Col·legi Nacional de Cecs de Madrid a Ontinyent que també va ser soterrat en morir, l’últim dia de 1938, al Balneari de la Salut, on estava ubicat el col·legi de cecs de Madrid.
Però també varen ser soterrades altres persones, els morts a l’Hospital Militar Internacional, entre els quals es troben les víctimes del bombardeig de l’estació de trens de Xàtiva, brigadistes internacionals i soldats de l’Exèrcit popular de la República. Des de 2016, coincidint amb la presentació del documental “Les mamàs belgues”,he pogut recuperar el testimoni de quatre famílies que volien saber on estava el seu familiar i fins i tot recuperar les seues restes. Els noms d’aquestes persones són; Arsenio Aparicio Sánchez, Josep Serrat Andreu , Jose Vega Muñoz i Francisco Bedmar Carrión.
Juan Guerrero Martínez és l’última persona que s’ha interessat per Francisco Bedmar Carrión, soldat de la república que va morir a Ontinyent en la condició de presoner. Francisco va nàixer el 22 de desembre de 1919, en Puente Arriba, pedania de Benamaurel, Granada. Tenia quatre germans dels quals dues eren dones. Després de quedar-se orfe de pare en 1931, la família marxa a viure a El Margen, pedania de Cúllar, Granada. Segons les dades consultades va ser traslladat de l’Hospital Calvo Sotelo de València a l’hospital d’Ontinyent anomenat, aleshores, Hospital José Antonio, de presoners. Tot i que al Registre Civil d’Ontinyent consta que va ser soterrat al cementeri “de esta”, amb les dades que disposem en l’actualitat, hom pot pensar que va ser soterrat al cementeri vell, tot i que a principis de 1939 sembla que el cementeri nou ja estava en funcionament.
Francisco Bedmar Carrión va morir a la sala H2 de l’hospital José Antonio d’Ontinyent, amb la condició de presoner, el 16 d’agost de 1939 amb 19 anys. La causa de la seua mort, segons s’ha pogut consultar, va ser “reumatisme poliarticular agut. Endocarditis”.
Acabem aquesta entrada amb la pregunta que em va fer Juan Guerrero Martínez. On està Francisco Bedmar Carrión? No vaig saber respondre-li. Almenys tots dos vàrem coincidir en la importància i la necessitat d’identificar aquell espai de la quietud, esborrat. Amb una simple placa, a l’esplanada de l’entrada de la parròquia (a l’estil de la que s’ha posat a l’entrada de la Societat de Festers o dels Stolpersteine), per a indicar que aquell va ser un espai de la memòria, on foren soterrats els soldats de la República que defensaren la llibertat i la democràcia. Per exemple. Res costaria. A més a més, els familiars podrien tenir un lloc on dipositar un simple ram de flors i, a la vegda, la ciutat d’Ontinyent recuperaria un espai de la memòria. No crec que aquesta iniciativa siga un malbaratament de cap economia.