Ja feia uns mesos que pensava amb aquesta possibilitat. Era com que no volia preguntar per no endur-me la sorpresa, però el recordatori d’un aniversari, en aquest cas pel Facebook, et fa participi d’allò que mai vols saber.
Era el 104 aniversari de Jose Ignacio Plaza Rodríguez, cosa que em va recordar la xarxa social. No vaig tenir més remei que telefonar al seu fill Manolo. Va confirmar els meus presagis. Feia quasi un any que Jose Ignació ens va deixar en plena pandèmia, però no pel maleït virus.
Ara voldria compartir amb tots i totes aquesta entrada que vaig publicar en el seu moment i que ara recupere per retre el més sentit i volgut homenatge a Jose Ignacio Plaza Rodríguez, “l’últim soldat de la república”. Així s’anomenava el text del qual anava a ser el seu últim llibre.
Aquella entrada deia:
“Ontinyent, Villanueva de la Cañada i Talavera de la Reina. Eixe és el camí que hem hagut de fer per poder conèixer, entrevistar i recuperar, per a la memòria col·lectiva, el testimoni d’Ignacio Plaza.
Com molts de vosaltres ja sabeu, estem treballant amb un documental al voltant de l’Hospital Militar Internacional que varen crear els belgues (socialistes) a Ontinyent durant la Guerra Civil. Encara no s’ha presentat públicament i ja estem tenint magnífics resultats. No vull pensar quan tots i totes puguem gaudir del treball realitzat, que està sent possible gràcies a la Diputació de València. En eixe moment i dies després tindrem una allau de telefonades, emails i comentaries al voltant de l’hospital. Encara no s’ha fet públic el documental i ja ens han telefonat des de Talavera de la Reina.
Efectivament, abans de Nadal ens va telefonar Ignacio Plaza, (mestre) de noranta-nou anys que va estar treballant a l’Hospital Militar Internacional com a transfusor de sang. Imagineu-vos la cara de sorpresa que vaig fer en el moment en què sóc conscient d’aquest fet. Aquell diumenge de desembre de 2015, a les 11 de la nit, no podia donar crèdit el que estava escoltant.
Al mateix temps que parlava amb ell, li enviava a Sven, el meu amic i company en el projecte del documental,un WhatsApp per tenir-lo informat i compartir immediatament està experiència. Era tal la sorpresa i l’alegria, que no donava crèdit, poder parlar amb un home que havia treballat a Ontinyent, a l’hospital militar, que havia conegut a “les mamàs belgues” i que estava a l’altra part del telèfon.
De seguida organitzarem una visita. El 15 de gener havíem quedat amb Ignacio en sa casa, a Talavera de la Reina. Prèviament vaig passar per Villanueva de la Cañada, havia quedat amb Sven Tuytens, férem nit sa casa i al sant demà, tots tres, Sven, Luisa i jo cap a Talavera de la Reina.
Si alguna cosa he de dir de la gent del poble de Talavera de la Reina, és la seua hospitalitat, amabilitat i desinterés per ajudar-nos a l’hora de poder completar la informació que ens facilitava el GPS, per poder arribar a casa d’Ignacio. Un veí va fer, fins i tot de policia local, dirigint el trànsit, per indicar correctament la direcció on anàvem. El sabater que treballava a la planta baixa d’on vivia Ignacio ens va confirmar que no ens havíem equivocat.
Toquem el timbre, contesta un home i ens diu que no, que ací no viu, però que és la porta del costat. Ens obri la porta del carrer i podem accedir fins casa d’Ignacio que ens rep. És un home major, efectivament, centenari, amb moltes ganes de viure, ple d’energia i amb una memòria increïble, que molts voldríem per a nosaltres. Amable, atent i disposat a ajudar-nos en el nostre propòsit. Ens acompanya la seua dona i mentre Sven prepara la càmera i jo trac les meues notes per a fer l’entrevista, pràcticament ell ja havia començat a parlar, a comptar el que li venia a la memòria.
Des de les 10.30 fins a les 13 hores estiguérem en sa casa, cables pel mig, preguntes, fotografies records i sobretot gratitud per la seua part. Ens va signar un llibre per a cada un, però tots diferents. Relats, memòries i poesia escrita per un home mestre republicà, que ara està estudiant història a la UNED. És un magnífic exemple de superació personal, d’un home que va nàixer camperol, va estudiar batxiller, va obtenir el títol de mestre, va superar una guerra civil, una dictadura i encara hui ens dóna lliçons de vida. Gràcies Ignacio.”
Si voleu en aquest enllaç trobareu un reportatge que li feren en El País
En enllaç trobarem una altra entrada d’aquest blog dedicada a l’últim soldat de la República.