Aquesta setmana passada ha sigut un poc convulsa pel que fa a la recuperació de la memòria democràtica a la ciutat d’Ontinyent. La darrera sessió de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica d’Ontinyent ha generat un seguit de declaracions, notes de premsa, aclariments i al final sembla que siga tot un malentés. Potser la culpa siga de l’emissor o del receptor però el missatge que s’ha generat és el que és, l’esmentada comissió tenia data de caducitat.
Si alguna cosa que s’ha caracteritzat aquesta Comissió és la de demostrar la seua maduresa democràtica des dels inicis. Sobretot per la importància que s’ha donat a les persones, a les famílies dels que varen patir la repressió. S’ha treballat amb molta discreció, respecte i sobretot per recuperar la dignitat de les persones.
El meu desig és que aquest esperit que ha definit les actuacions d’aquesta comissió han de romandre, han d’estar basats en el diàleg, respecte i maduresa democràtica. Però com dic, són les persones les que han de ser el centre de tota actuació.
I per què dic tot açò? Ho dic perquè aquest cap de setmana, de nou he sigut testimoni d’una iniciativa molt emotiva a la que des de la meua humilitat he contribuït al fet que una dona, puga visitar la ciutat d’Ontinyent per conéixer els últims pams de terra que va xafar el seu germà abans de morir.
Aquest cap de setmana la ciutat d’Ontinyent ha sigut escenari, entre bou, cassola, ofrena i altres menesters, d’un fet que parla de persones, de memòria, de la recuperació del passat. Recuperació del passat que en aquest cas té un ús i un significat lligat a la dignitat humana envers un desaparegut que tenia un nom i una terra on va nàixer.
Carmen Vega Muñoz té 83 anys, és natural de Jaén igual que el seu germà José Vega Muñoz, que amb 19 anys va morir a Ontinyent a conseqüència de les cremades que va patir. Carmen va nàixer en 1936, el seu germà tenia 19 anys quan va ser mobilitzat. No el va conéixer. Amb els ulls vidriosos per les llàgrimes que començaven a brollar, Carmen m’explicava que el seu germà va morir a Ontinyent, que sa mare va vindre a visitar-lo però que no va trobar el suport de ningú per romandre al costat del seu fill que agonitzava.
José Vega Muñoz va romandre ingressat a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent i va morir el 20 de juny de 1939, amb 19 anys. En aquell moment l’Hospital, gestionat per l’exèrcit revoltat de Franco, va canviar de nom per a nomenar-se Hospital de Presoners Jose Antonio.
Huitanta anys després la família de José Vega Muñoz han decidit retrobar-se a Ontinyent, per mantenir viva la memòria i record del seu tiet. Han vingut familiars des de Barcelona per conéixer el que va ser l’Hospital Militar Internacional, per anar a la Parròquia de Sant Rafael antic cementeri on va estar soterrat el seu familiar. També visitarem l’esplanada de Santa Anna espai on va anar a parar part del desmuntatge del terreny de l’actual parròquia, juntament amb restes humanes.
Tot i que Carmen no va tenir l’oportunitat de conéixer al seu germà sí que ha pogut exercir el dret a recordar la seua memòria. Des d’aquesta finestra voldria compartir amb tot i totes, aquesta memòria recuperada d’un jove que ha desaparegut i que malauradament els seus familiars vinguts des de Barcelona i Jaén no poden dipositar ni tan sols un ram de flors allà on va ser soterrat. Ho dic perquè aquesta Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica podria encetar els tràmits perquè la parròquia de Sant Rafael, en lloc idoni, es cree altre espai de la memòria democràtica a la ciutat d’Ontinyent amb una placa, escultura o el que es considere oportú, recordante que aquell espai, que ara habitem, va ser un cementeri on varen ser soterrats ontinyentins, ontinyentines, brigadistes internacionals, xiquets refugiats, professors del Col·legi Nacional de Cecs i també soldats de la república entre ells Josep Serrat Andreu i Arsenio Aparicio Sánchez.