Les xarxes socials m’han fet arribar una notícia publicada el passat 16 de novembre amb el títol “Los últimos de la Guerra Civil”. Aquesta notícia m’ha recordat d’altra publicada el 21 de juny de 2016. Totes dues s’acompanyen de fotografies que ens mostren als homes i dones que sobrevisqueren a la guerra civil. Voldria centrar-me en l’article “Los cien años de Ignacio Plaza”, més que res perquè he tingut l’oportunitat de conéixer a Ignacio Plaza. Mestre de la república que va treballar durant la guerra a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. És altre protagonista en vida que viu a Talavera de la Reina, que amb 94 es va matricular en la UNED per estudiar història i que no deixa de publicar llibres. He tingut l’oportunitat de llegir, abans que es publique, “El último soldado de la República”. Es tracta d’un text de caràcter autobiogràfic, on relata la seua estada a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent, entre altres circumstàncies i experiències de la seua vida.
Ignacio Plaza Rodríguez , 21 de abril del 1942.Fotografia publicada en el seu bloc
En aquesta entrada he volgut recuperar, de nou, la memòria d’Ignacio Plaza Rodríguez. Va ser ell qui en desembre de 2015, va telefonar a casa per parlar amb mi i explicar-me la seua experiència a Ontinyent i més concretament a l’Hospital. Tenia coneixement que havíem rodat el documental “Les mamàs belgues”. La sorpresa va ser majúscula. Un home, format en la república com a mestre i que va vindre va treballar a Ontinyent com a transfusor de sang, va telefonar a casa per parlar amb mi. No m’ho podia creure. Tot seguit vaig telefonar a Sven per explicar-li que havia contactat amb ell. Sense pensar-ho, després de les festes de reis estaven, Lluïsa, la meua dona, Sven i jo marxarem a Talavera de la Reina per conéixer a Ignacio amb la complicitat i suport del seu fill Manolo. Increïble però cert, aquell home recordava molts detalls de la seua faena, del viatge amb una de les infermeres internacionals a València, de l’ocupació d’Ontinyent per l’exèrcit feixista. La nostra presència a sa casa va despertar la curiositat de la seua dona Gloria congeniant amb Lluïsa la meua dona.
Malauradament el documental estava ja finalitzat i restava la postproducció. Jo no era, ni he sigut mai, el director del documental però encara no tinc clar perquè es va prendre la decisió de no incloure aquest testimoni viu en aquest magnífic treball audiovisual.
La primera tasca que va desenvolupar Ignacio a l’Hospital Militar Internacional va ser a la sala de mecanoteràpia, és a dir a la sala de fisioteràpia, on aplicava corrents, ona curta i raigs ultraviolats i feia massatges. L’hospital no disposava de transfusió de sang i requeria aquest servei d’altres hospitals, principalment de València, per la qual cosa una infermera holandesa va proposar a Ignacio Plaza Rodríguez que assistira a un curs de transfusió sanguínia a València. El problema es presentava en el moment de la transfusió de sang perquè s’havia de fer vindre un equip des de València. Aquesta circumstància va facilitar la creació del servei de transfusió a Ontinyent. Parlant amb ell ens va explicar amb claredat quin era el procediment.
Mesos després dEl nostre encontre amb Ignacio Plaza, Luis Sevillano va publicar unes magnífiques fotografies d’Ignacio Plaza, les podeu trobar en aquest enllaç Los cien años de Ignacio Plaza. El Pais 21 de junio de 2016 ,El último soldado de la República. El Pais 21 de junio de 2016. En aquest altre enllaç Ignacio Plaza, talaverano de 102 años, a punto de publicar dos libros podeu trobar una noticia de l’any 2018 amb un vídeo sobre la història d’aquest home. Està treballant, sinó s’ha publicat ja, amb un nou llibre que du per nom “El último soldado republicano“, text que he tingut la satisfacció de llegir i en el que es dedica una part a la seua estança a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. Si voleu conéixer un poc més de l’últim soldat de la República que va estar a Ontinyent visiteu el seu blog personal .