81 ANYS DESPRÉS SABEN QUE MOR A ONTINYENT

El passat 26 de juliol vaig publicar en el meu bloc l’entrada intitulada “Espais de memòria, espais de la quietud II”. Ara quasi tres mesos en veig en l’obligació de recuperar de nou aquest tema que en juny vaig iniciar amb “Espais de memòria, espais de quietud”. No és una quimera ni un desig personal, més bé es tracta del resultat del quefer investigador que alguns pocs duem endavant, malgrat que de vegades es queda en un article que no interessa, en una proposta o idea que cau en sac buit. Almenys tenim aquesta eina divulgativa que ens proporciona la xarxa i que ens permet utilitzar-la com suport de la memòria per difondre allò que forma part del nostre quefer investigador.

El cementeri vell d’Ontinyent va desaparéixer, eliminant-se un espai de la memòria, d’acord amb els principis d’aquell alcalde feixista que volia esborrar qualsevol suport de la memòria que recordarà que en aquell cementeri varen ser soterrats els que lluitaren per la democràcia. Els anys 1970 es va rematar la faena esborrant qualsevol indici que aquell espai , hui parròquia, escola infantil i vivendes, va ser un cementeri on varen romandre soterrats entre d’altres Arsenio Aparicio Sánchez ferit al bombardeig de l’estació de Xàtiva de 1939 i que va morir a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. A poc a poc apareixen familiars dels soldats que estaven allí soterrats.

Ara ha segut Pau Vial Serrat qui m’ha telefonat preguntant per Josep Serrat Andreu. Ho va fer perquè l’arxiver municipal de Maçanet de Cabrenys (L’Empordà) li va fer arribar una carta del director de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent comunicant que havia mort. Efectivament les meues investigacions confirmen les dades. Josep Serrat Andreu tenia 19 anys i va ser ferit al front de Castelló. Va ingressar el 7 de juny de 1938 a l’Hospital Militar. Cal recordar que en març de 1938 que l’exercit revoltat de Franco va ocupar Lleida i va quedar dividida la República en dos per la zona de Castelló.

Josep Serrat Andreu pertanyia a la 92 Brigada Mixta , 367 Batalló, Companyia de metralladores. Va morir al cap de quatre dies del seu ingrés per pleuritis traumàtica provocada per les ferides de metralla en el tòrax esquerre.

Era un jove llaurador de l’Empordà, solter i que els seus pares Clemente i Dolores no varen tornar a veure. El seu fill no va tornar de la guerra. Així m’ho va explicar Pau Vial Serrat. El seu avi juntament amb altres familiars pensaven que havia mort a la batalla de l’Ebre. La recerca de Josep Serrat Andreu no cessava fins al punt que un oncle seu anava a la seua recerca pels diferents hospitals a prop de l’Ebre amb l’esperança de trobar-lo amb vida.

Huitanta-un anys després ja ho tenen clar, ja ho saben, Josep Serrat Andreu va morir a Ontinyent (La Vall d’Albaida). Malauradament no tenen cap lloc on poder, ni tan sols, dipositar un ram de flors i retre l’homenatge que es mereix.

Tenim constància del fet que allí varen ser soterrats els militars morts a l’Hospital tant mentre era gestionat per l’exèrcit republicà com després quan va ser convertit en Hospital de Presoners amb el nom d’Hospital José Antonio.

Les restes d’alguns dels quals estaven allí soterrats varen anar a parar a la lloma de Santa Ana i al barranc del balneari, quan es va decidir reorganitzar aquell espai. Per contra altres persones allí soterrades sí que varen poder ser traslladades al nou cementeri. Uns sense cap pompositat ni rebombori mentre que altres si que es va celebrar la corresponent cerimònia i processó, acompanyats del clero local. Aquestes persones sí que tenen un lloc en el cementeri on poder dipositar una simple rosa .

Huitanta anys després de finalitzada la guerra, no trobem en aquest indret cap penjada, cap senyal que identifique que aquell va ser un espai de la quietud on varen ser soterrats molts ontinyentins i ontinyentines però també Brigadistes Internacionals, soldats republicans i fins i tot xiquets evacuats. En aquell moment es va aplicar una remodelació urbana, però crida l’atenció que en aquell barri que sempre s’havia qualificat d’obrer, ningú va dir res i es va procedir a esborrar la memòria. Es va eliminar la memòria individual i la col·lectiva amb el suport d’un govern municipal franquista i una parròquia que en aquells moments era el bressol del sindicalisme a la ciutat d’Ontinyent. Contradiccions d’una societat que a poc a poc a construït el seu espai urbà deixant en l’oblit aquelles petjades, aquells elements que són suport de la memòria.

Hi ha molts suports mitjançant els quals podem fer memòria com ho pot ser una escultura. D’aquesta manera ens permet recordar i recuperar un espai que habitem, que en el seu moment ho va ser de la quietud i que ara podria formar part dels espais de la memòria d’Ontinyent.

Almenys, tant les famílies d’Arsenio i com de Josep, saben on varen morir malgrat que no podran retre cap homenatge en cap lloc. Se’ls ha negat la possibilitat de poder plorar i honrar als seus morts fent desaparéixer el cementeri vell d’Ontinyent. La ciutat d’Ontinyent té un memorial, al cementeri, en record dels assassinats als camps nazis, als afusellats a les tàpies del mateix cementeri. Per què no se’n crea un per recordar als que varen ser soterrats al cementeri vell i que varen lluitar per la democràcia?

Sols resta que els responsables, els que tenen la capacitat de decidir, acorden la seua ubicació, als voltants del cementeri vell creant així altre espai que podria formar part de l’itinerari de la memòria democràtica d’Ontinyent.