La Glorieta és un espai de la nostra ciutat que hom ha utilitzat per jugar, per entretenir els fills o néts. En aquest espai s’ha festejat, s’ha ballat i sobretot s’ha pres la fresca, en els mesos de canícula, acompanyats d’algun gelat comprat a la Pl. de la Concepció.
Si consultem alguns dels textos que s’han publicat al voltant de la nostra història , podem saber que aquesta glorieta va ser l’espai habitat per una comunitat de frares Franciscans. Segons Antonio Llora, l’any 1573 “La Villa les proporciono como Iglesia, para que adosaran a ella un convento, la Antigua Ermita de San Antonio Abad, situada en lo que hoy llamamos Paseo de la Glorieta…” [1]
A poc a poc, la ciutat ha anat creixent, creant, modificant i dissenyant els espais que habitem. Unes voltes amb encert i d’altres, les més, sense cap criteri de mantenir aquells edificis, places i llocs que formen part de la nostra memòria. Un exemple el tenim en el patrimoni industrial ontinyentí. Durant dècades s’ha definit Ontinyent com una ciutat industrial on el tèxtil sempre ha estat l’activitat productiva més important. Però, on està eixe patrimoni industrial que ens ha definit com a tal? La Fàbrica de Revert és l’únic espai que es destinarà per a fer un poc de memòria i recordar que en algun temps la nostra ciutat va indústria. Afortunadament la façana de Paduana s’ha conservat. Els fumerals és el poc que s’ha conservat. L’arquitectura també és suport de la memòria com ho és la paraula escrita i oral, la fotografia, la pintura, l’escultura etc.
És obligat fer un poc de memòria per raonar al voltant de la Glorieta. Durant la República en Pau, primera experiència democràtica, aquest espai es va utilitzar per difondre la cultura. El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República i el 29 de maig del mateix any es va publicar un decret creant el “Patronat de les Missions Pedagògiques”. L’objecte d’aquest patronat segons l’esmentat decret era difondre i estendre la cultura en general, la moderna orientació educativa i l’educació ciutadana.
L’ajuntament d’Ontinyent adherint-se a aquest patronat i amb la finalitat d’obtenir dues biblioteques populars que subvencionava l’estat, va decidir demanar-ne, justament per a ser situades en dos espais que foren conventuals; La Glorieta i el Sant Domingo.
Els responsables municipals comencen els tràmits justament a l’any d’haver-se proclamat la II República per aconseguir una biblioteca la qual volien dividir per a crear dos espais de la cultura.
Les gestions donaren el fruit però la manca de pressupost va condicionar aquest projecte , creant-se sols una biblioteca. A l’Arxiu Municipal es troben els plànols i a la Biblioteca Municipal alguns exemplars dels llibres que formaren part d’aquella biblioteca que es va ubicar a La Glorieta. En aquell espai de la cultura es podia lliurar algun dels llibres allí dipositats i gaudir de la lectura a l’ombra d’alguns dels arbres que oferien frescor.
Malauradament durant la República en guerra va romandre tancada fins que l’Agrupación de Mujeres Antifascistas reobriren l’espai cultural. A més a més, aquesta Glorieta, s’accedia per la Pl. Manuel Azaña, actual Pl de la Concepció, pot ser fora per aquest motiu pel qual assumirà altra funció, la de protegir a la població civil que hi vivia prop, dels bombardejos feixistes. És així com es va construir un refugi antiaeri, era en número 4 i segons l’article publicat a l’Alba 16-17 i que “Consta de plànol”[2] . Al respecte he pogut entrevistar a Jose Maria Vicedo Pastor en el meu quefer investigador al voltant de l’Hospital Militar Internacional. Deia que ell, en un de tants avisos de bombardeig que va patir la ciutat d’Ontinyent, es va cremar amb el foc que varen haver de fer per donar llum i accedir al refugi de la Glorieta. Afortunadament Ontinyent mai va ser bombardejada.
I tot açò ho dic perquè de nou sembla que es vol remodelar la Glorieta i seria l’ocasió idònia per identificar en altre dels espais comuns que habitem on poden quedar identificats aquells valors democràtics com va ser la promoció de la cultura i la protecció de les persones durant la primera experiència democràtica a l’estat espanyol.
La redefinició, els seus usos i el disseny arquitectònic dels espais que habitem, en la mesura de les possibilitats ha de deixar constància de les petjades del que han sigut en un passat. La ciutat d’Ontinyent ha de créixer, però mantenint la seua relació amb el passat, en la mesura de reconstruir-lo i crear identitat cultural.
Des de la meua modesta i humil opinió cal identificar aquests espais de la memòria en el qual habitem, visibilitzant que va ser espai conventual, cultural i de protecció. Aquesta última definició de la Glorieta es podria reforçar , en la mesura de les possibilitats en localització del refugi i valoració , si és possible, de la seua recuperació com espai de la memòria.
Potser existeixen elements arquitectònics, escultòrics que ens puguen ajudar a recuperar aquells espais que estem habitant. En el meu cas, no sóc arquitecte, ni tampoc dissenyador ni artista però si puc entendre que cal recuperar i crear una imatge de ciutat a la qual pertanyem. Amb actuacions que esborren elements arquitectònics, espais lúdics o relacionats directament amb la defensa dels drets democràtics creem una ciutat sense identitat, eliminant les petjades dels que hi habitaren en un passat.
Fa uns mesos s’ha repetit en altre indret de la nostra ciutat, aquest fet, eliminant per complet els espais de repressió que hi va haver a la nostra ciutat. Però eixa serà altra entrada que d’ací a poc temps compartiré. De tota manera sembla que s’ha tingut en consideració els suggeriments que s’han plantejat als responsables municipals i alguns elements de la glorieta seran petjades del nostre passat.
[1] LLORA TORTOSA, A. Ontinyent y su historia. (1992)
[2] MORENO MARTI, A.; MUÑOZ BALLESTER, A.; RICO PALACIOS, V.; RODRIGO MATEU, B. I RUBIO, C. Espais de guerra a la Vall d’Albaida: els refugis de la Guerra Civil. Alba Núm. 16/17. PP. 212-229