El passat mes de maig vaig publicar una estrada amb el títol “Encontre d’estudiants. Mauthausen, del 3 al 6 de maig de 2019″. Hui torne a recuperar aquesta experiència, després de comprovar que al programa de festes del barri de Sant Rafael de 2019 hi ha una aportació dels quatre alumnes que participaren en aquell encontre amb un article publicat en el programa de festes.
Aquest fet, crida l’atenció perquè quatre mesos després, els veïns i veïnes d’Ontinyent i en particular del barri de Sant Rafael poden conéixer les impressions, vivències i experiències que varen viure aquells cinc estudiants de batxiller.
El meu bloc, malgrat que no és un d’eixos que creen influència, tampoc és la meua pretensió, intenta aprofitar la xarxa per a compartir allò que pot ser útil alhora de reconstruir i recuperar la nostra memòria històrica. Hi ha poques vistes però ha arribat a Bèlgica, França, Mèxic, USA, Holanda i un bon grapat de ciutat de l’estat espanyol. Si amb el programa de festes del barri de Sant Rafael pot entrar en molts domicilis de la ciutat d’Ontinyent, vull contribuir amb aquesta publicació perquè arribe més enllà d’Ontinyent, del País Valencià i puga ser llegit arreu del món. Des de les meues humils aportacions, m’agradaria compartir amb tots i totes, el que ara tinc davant meu, imprés en paper, on trobem la crònica dels alumnes del IES Pou Clar.
No reproduiré íntegrament eixe article però sí que extrauré algunes de les valoracions dels alumnes d’Ontinyent que participaren en aquest encontre.
Són alumnes del primer curs de batxiller, i si he de dir alguna cosa en el seu favor, és que varen mostrar una gran maduresa, capacitat reflexiva, anàlisi crític però sobretot sensibilitat a l’hora d’explicar allò que varen experimental.
Alba Ortiz inicia aquest relat amb una reflexió on deixa clar la importància i la necessitat de conéixer els camps d’extermini dels nazis, ja que , afirma que ” és important conéixer amb profunditat tots els horrors que allí es varen cometre, i no deixar en l’oblit totes aquelles víctimes, deportades als camps de concentració, entre elles, els espanyols republicans que van lluitar contra el feixisme a Espanya, buscant així la llibertat”
Paula Muñoz després d’explicar la seua vista a Gussen on va participar en l’acte per commemorar als republicans assassinats per defensar la llibertat afirma que “era impossible no emocionar-te amb totes aquelles fotos i records que reflectien l’anhel i el dolor de les famílies i amics de totes les víctimes de la barbàrie nazi, homenatjats en aquell memorial”. El relat d’Alba continua explicant la visita a Mauthausen per finalitzar la seua curta crònica amb una mena de conclusió en la qual diu “crec que és important que es conserven estos llocs, no solament per mantenir la memòria de les víctimes; sinó per recordar i aprendre dels erros del passat – ja que la història no es pot esborrar- per no tornar-los a repetir…”.
Luis Pla parla d’emocions i sentiments de com lluitant contra el cansament del viatge espera amb ànsia l’encontre amb altres alumnes que hi participen però sobretot, com diu ell mateix, per “parlar amb la resta d’alumnes que com nosaltres anaven amb el propòsit de prendre consciència del que allí algun dia es va fer” Lluis ens explica des de la visió d’un adolescent ,que desborda energia, pròpia d’un jove que vol conéixer altres persones, tot i que en el túnel d’Ebense, amb tants joves cantant tots junt “Bella Ciao” no deixa de reconéixer, amb un intent de posar-se en la pell dels que allí estigueren patint la barbàrie nazi, la sensació que experimentava ” soledat … rodejat de tanta gent“. En la visita a Mautahusen ampra tres paraules per explicar que és aquell espai de l’horror i a la vegada de la memòria. Li suposava; “Ràbia, dolor i impotència“. El seu relat el finalitza sense perdre eixa necessitat de tot jove per conéixer gent però amb l’obligació de “transmetre el que vam aprendre perquè no es torne a repetir mai més”.
Carmen Barranco explica aquelles emocions i sentiments viscuts, els quals hom pot entendre contradictoris, com ella mateixa manifesta, però que explica molt bé que aquell viatge li va generar felicitat, tristesa i ràbia. Felicitat perquè va poder participar en un dels actes en què varen assistir milers de joves que ,com ella, teníem el mateix objectiu, és a dir, participar en els “actes i homenatges dedicats a les víctimes d’aquell desastre”. Tristesa i ràbia “al posar-me en la pell de les víctimes …imaginant una vida allí. Ràbia o impotència al no entendre com ésser humans arribe a eixe extrem, executant projectes que destruïren la humanitat”.
Àngela Sanfélix comença el seu relat posant de manifest la seua dificultat per explicar el que va viure i experimentar aquells dies a Àustria. En referència a la visita del camp de concertació de Mauthausen explica que “no era capaç d’imaginar-me el que realment es sentia dins”. Pel destí propi que defineix la vida de les persones, cada vegada són menys els deportats en vida que visiten el camp de Mauthausen, Angela i la resta de companys puguen intercanviar algunes paraules amb un deportat de Cracòvia.
Si alguna cosa s’ha de remarcar, en aquesta crònica, és el seu compromís per explicar a la resta de companys i veïns i veïnes d’Ontinyent, quina ha sigut la seua experiència . Ara ho fan mitjançant el programa de festes de Sant Rafael, resta que aquesta història que ells conten, plena d’emocions i sentiments, de vegades encontrats, però sincers i plena d’humanitat, puga ser explicada a la resta de la població d’Ontinyent. Hi ha diferents maneres per dur a terme aquesta proposta; en l’entorn de la celebració d’alguna de les activitats de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica d’Ontinyent; en la celebració de la pròxima setmana Pedagògica, o en qualsevol de les activitats que es desenvoluparan al voltant d'”Ontinyent ciutat educadora”. Esperem que alguna d’elles es puga materialitzar i així aquesta iniciativa, en la que han participat quatre xiques i un xic, representants de tots i cada un dels joves d’Ontinyent, tinguen l’oportunitat de compartir eixa experiència.
Amb accions com les que ha organitzat la FVMP amb la col·laboració de la Conselleria de Justícia, Administracions Públiques i Reformes Democràtiques, l’Amical de Mauthausen i suport de l’Ajuntament d’Ontinyent, es fa pedagogia de la memòria creant els espais per a la reflexió i a la vegada propiciant experiències que ajuden a recuperar la memòria, la veritat i la justícia. Però no sols des de l’àmbit escolar sinó des de l’educació social, des del moviment associatiu i comunitari i sobretot generant unes pràctiques que des de les administracions més properes als ciutadans, com ho són els ajuntaments, les quals han de revertir als mateixos ciutadans accions concretes com són: la creació dels itineraris de la memòria democràtica; recuperació de la memòria oral democràtica; divulgació de la tasca de recuperació de la memòria democràtica, però sobretot fent partícips als més joves en iniciatives com la que han participat Carmen, Alba, Paula, Luis i Àngela.