LA PORQUERA

Les ciutats creixen, canvien els seus espais, s’adapten a les noves exigències, es destrueix per a construir-ne de nous. Casi sempre, per no dir sempre, el criteri polític és el que preval, el de qui governa. Eixe és el cas que vaig intentar explicar en l’entrada intitulada “Espai de memòria, espai de quietud”. El cementeri vell va desaparèixer sense deixar cap signe, cap rastre del fet que, aquell espai ho va ser de quietud, de memòria dels que allí varen descansar. Es va prendre una decisió per apropiar-se del territori, de l’espai col·lectiu, ideològic i de la memòria. S’apropiaren de l’espai de la memòria d’uns, la d’ells altres no era memòria, no tenien dret a l’ espai de la quietud, ni a recordar ni a  qué els recordaren. El cementeri vell va desaparéixer per sempre, cap record, cap menció ni cap identificació. Eixe va ser l’objectiu del discurs imposat.

Han passat 80 anys des que el general Franco es va revoltar contra el Govern de la II República. Ara, a Ontinyent, continuem reorganitzat l’espai habitat, l’espai de la memòria, amb un govern democràtic. També ara hi ha una clara intencionalitat d’apropiar-se el territori, des de la vessant política, cultural i ideològica, sense cap dubte, també de la memòria, fent desaparèixer “La Porquera”, espai de sofriment i repressió on varen romandre aquells homes que defensaren la democràcia. No s’ha deixat cap senyal que ho identifique.

S’apropien de l’espai que va ser habitat, aleshores, amb uns usos impregnats de repressió, d’odi i negació de la identitat del vençut. Aquell espai conegut com “La Porquera”, era utilitzat no per als porcs, sinó per detenir i empresonar als homes que tenien un pensament distint, als que creien i defensaven la democràcia. Esperaven en “La Porquera” el seu destí. Allí va romandre, entre d’altres Vicent Tormo Olcina, un dels tretze de la corda, afusellat a les tàpies del cementeri nou. La seua filla encara recorda com li duia el menjar, que no li proporcionaven els que l’anaven a assassinar. L’agost de 1939, durant les primeres festes de Moros i Cristians, després de la revolta feixista, jutjaren als tretzè de la corda, condemnats a la pena capital i ajusticiats el 15 de desembre de 1939, a deu dies de Nadal.

L’espai que va ser reconvertit en presó per a homes, ha desaparegut, l’espai de repressió i negació del vençut ja no existeix. S’ha esborrat, no podrà ser recordat, no es podrà lligar amb el passat i ja no formarà part de la nostra història recent. S’està imposant un discurs on la recuperació de la memòria col·lectiva i individual no és una prioritat.

Hi ha una clara ocupació del territori, una apropiació de l’espai polític i ideològic, on l’espai generat  s’identifica, com a “democratitzador” i de “socialització”. S’han utilitzat aquests dos valors lligats a l’esport però desvinculats amb un compromís transversal, amb la recuperació de la memòria democràtica. D’aquesta manera els que per allí passegem, correm o simplement gaudeixen de la companyia dels amics, tanmateix, podrien recordar que aquell espai identificat ho va ser de sofriment. Aquest nou espai ha eliminat de d’arrel la memòria, ha generat oblit amb un traçat urbà on s’identifica el discurs del poder polític de torn, el que impera.

La mateixa reorganització urbanística de la zona i els accessos segurs, per pujar al IES L’Estació, ens deixa un balcó ideal per introduir la força de la paraula identificant els espais de la memòria, que amb una simple placa, monòlit o senyal és suficient per a fer memòria, democràtica.

Però a més a més, amb un discurs inclusiu, integrador i transversal, paraules que estan de moda, hom pot iniciar, des d’aquest punt, un dels itineraris de la memòria democràtica ontinyentina. Es poden identificar tres espais més, que varen canviar els seus usos. El primer la finca de Santa Bàrbara, va ser Colònia Escolar, espai de solidaritat i protecció dels xiquets que fugien dels bombardejos de Madrid. Més amunt trobem el tercer espai de la memòria democràtica, la casa Balones utilitzada per a acollir als treballadors de la indústria d’armes de Castelló de la Plana. I més a munt, ens deixem, a l’esquerra, el tercer espai de la memòria, la maltractada estació de trens, per on arribaven molts dels ferits que havien de ser atesos a l’Hospital Militar Internacional. Seguint el camí cap amunt, veiem el cementeri nou, l´últim espai de la memòria democràtica d’aquest itinerari utilitzat com a camp de concertació durant poc temps, però també utilitzat com espai de la mort. Les tàpies del cementeri foren ferides de mort.

L’actual espai de quietud ho és ara també de la memòria democràtica. Al cementeri nou s’ha introduït un element diferenciador, que s’incorpora en aquest itinerari cronològic. Amb aquest memorial es tanquen ferides donant-se pas al la veritat, justícia i reparació. El memorial que allí s’ha construït és una mostra, en esta ocasió encertada, per a ubicar en una nova urbanització de l’espai de la quietud, un element que s’incorpora al discurs de la recuperació de la memòria democràtica. Aquesta reorganització del cementeri, element identificador del poder polític, entra en contradicció amb el discurs que s’apropia d’un espai habitat, que es vol definir com democràtic i socialitzador, deixant en l’oblit “La Porquera”, espai que, vullgam o no, romandrà en la memòria dels que encara viuen i patiren aquestes barbaritats.

El discurs que es vol emprar en l’actualitat queda coix. És necessari crear coneixement, identificar els protagonistes i per suposat interpretar uns fets que es varen produir ara fa 80 anys. Per poder dur a terme aquesta tasca ha de ser l’administració local la que ha de assumir aquesta responsabilitat i apostar per una política municipal de recuperació de la memòria democràtica. Això vol dir que s’ha de disposar d’un projecte memorialista que aprofitant el marc legislatiu autonòmic i estatal es puga dur a terme , formant part, perquè no, d’eixa ciutat educadora on han d’estar presents valors com la democràcia, la solidaritat, la llibertat i el respecte entre les persones. Eixe és el treball que resta per fer.