ESPAIS DE MEMÒRIA, ESPAIS DE QUIETUD II.

Amb l’entrada intitulada “Espais de memòria espais de quietud” intentava reivindicar i establir, en la mesura de les possibilitats, altre espai de la memòria democràtica ontinyentina. Vaig recórrer a la memòria personal, aquella construïda a partir de les experiències viscudes. Amb el suport de les fonts documentals històriques primàries i també amb les aportacions de les experiències de vida com la d’Elia Aparicio, vaig poder corroborar que, a aquell espai de la quietud, hi havia republicans i Brigadistes Internacionals soterrats, tots ells morts a l’Hospital Militar Internacionals que els socialistes belgues crearen a Ontinyent.

Ha passat poc més d’un mes d’aquella entrada i he tingut l’oportunitat de rebre una nova informació que ve a corroborar allò que jo vaig dir, aportant més dades que no disposava. Serà a partir de les cròniques periodístiques de l’època, recuperades quaranta-quatre anys després, quan podem identificar com es va procedir a liquidar per complet aquell espai de la memòria.

Aquella crònica es va publicar en el periòdic “Levante“, signada per Ignacio Gironés i Jose Luis Torró els quals m’han facilitat l’accés a aquesta notícia. Va ser Ignacio Gironés qui em va enviar un WhatsApp per a dir-me que existia aquesta crònica i que podia reforçar l’entrada que vaig publicar. Tot seguit vaig poder contactar amb Jose Luis Torró. En explicar-li quina era la meua demanda no va escatimar esforços per facilitar-me l’esmentada crònica. Resta donar les gràcies a ells dos per fer possible l’accés aquesta informació que completa el que jo sabia. Gràcies.

Doncs bé, aquella crònica periodística amb les corresponents fotografies, cal situar-la en uns moments històrics complicats i difícils per a la societat ontinyentina en particular i de la resta de l’estat espanyol en general. El 8 d’octubre de 1975 va ser publicada aquesta crònica, la qual podríem considerar de sensacionalista, i el 20 de novembre del mateix any moria el dictador.

La notícia no hauria de ser de molt bon grat per als dirigents municipals, amb un ajuntament encara franquista, ostentant l’alcaldia Roberto Belda. Els esdeveniments polítics anaven succeint-se de manera contínua com va ser la celebració del referèndum per a la llei de Reforma Política en 1976. L’any següent se celebren les primeres eleccions generals, les últimes es remuntaven a l’any 1936. En 1978 es va convocar el referèndum per a la Constitució i l’abril de 1979 es podia votar en les primeres eleccions democràtiques municipals.

Mentrestant i amb tot aquest aldarull polític, a Ontinyent, com diuen Guillem Llin i Josep Sanchis, mai no passa res, tot i que es va produeir un incident a l’església de Sant Carles, amb l’homilia del vicari Jaime Pellicer. Eren moments en què el canvi polític no agradava a tots i uns dels que allí estaven escoltant l’esmentada homilia varen interpel·lar al vicari dient que “esto es una homilia no un mitin político”.(Llin, Sanchis: 2008 ,p, 183). Això va ser quatre dies després que es publicarà la crònica amb el titular “Restos humanos en dos vertederos de Onteniente” acompanyat del següent subtítol ” Proceden de un solar en donde estuvo el anterior cementerio de la Ciudad. Allí se edificó la parroquia de San Rafael y parte del resto fue vendido“.

Entre les reclamacions dels acòlits del règim que venia agonitzant i el titular del diari “Levante” les coses no varen ser gens fàcils per als responsables municipals. Segons la crònica periodística, les autoritats municipals varen suspendre les obres per a la construcció de viviendes. El solar va ser venut per la parròquia de Sant Rafael i així fer front als deutes que havia generat la construcció del nou temple.

Tal com s’observa en una de les fotos de la crònica periodística, el terreny va ser desmuntat i les terres sobrants juntament amb les restes humanes, varen anar a parar a la lloma de l’Ermita de Santa Ana i al barranc del Rei, prop de l’antic Balneari de la Salut, que durant la guerra civil va acollir al Col·legi Nacional de Cecs i que en l’actualitat s’ha convertit en el Col·legi Concertat La Pureza de Maria.

En la crònica periodística es va donar un conjunt de solucions a l’hora de resoldre el problema, que passava perquè l’adjuntament poguera adquirir aquella parcel·la a canvi d’altra que s’havia de cedir al constructor o que la Parròquia tornara a comprar el mateix solar. Així acabava la crònica: “De momento se abre un compás de espera en la solución de este problema”.

Eixe “compás de espera” no se quan de temps va durar, però allò veritablement cert és que en l’actualitat hi ha un conjunt de vivendes en aquell solar així com altres construccions amb usos educatius i religiosos, sense cap menció a què aquell fou un espai de quietud.

Pot ser que encara hui poguérem recordar als homes i dones que allí varen descansar per sempre i sobretot als que defensaren els valors democràtics dels quals gaudim en l’actualitat. Potser aquesta seria una manera de reparar aquell fet que la crònica de 1975 va atrevir a denunciar.