Les eleccions de febrer de 1936 influirà en la toponímia d’alguns carrers d’Ontinyent. Entre ells el C/Llauradors actual carrer Capellans, on el Front Popular va obtenir els millors resultats de la ciutat. Per celebrar la victòria, a aquest carrer li canviaren el seu vell nom pel de C/ Triunfo. La resta de carrers es varen dedicar a polítics i a un pedagog relacionat amb l’ideari educatiu republicà i progressista.
En cada un dels carrers trobarem espais i edificis que vénen a confirmar eixa influència del període democràtic republicà. Al carrer Sant Antoni, aleshores Nicolas Salmeron, s’ubica l’espai escolar vinculat a l’església, de nom Pureza de Maria. Durant la República en guerra serà utilitzat pels alumnes del Col·legi d’Orfes dels Carabiners
L’actual carrer Morereta va rebre el nom de Pablo Iglesias, fundador del PSOE i de la UGT substituint així la denominació de Carrer Sant Jacinto. Aquest carrer ens dóna pas a la Pl. de Sant Domingo
Però si he de fer notar la toponímia de dos dels espais urbans i que formen part de la nostra quotidianitat són el carrer Capellans i la Pl. de Sant Domingo.
El carrer Capellans, també Llauradors i Triunfo en 1936 serà sobre el que m’agradaria fer alguna nova aportació. És un carrer que, en l’àmbit de les festes de Moros i Cristians, es veu travessat per la diana del diumenge. Com passa en altres espais habitats de la nostra ciutat, serà el món fester el que dote de contingut el discurs dels nostres espais habitats. Però, és veritat que, el C/ Triunfo, aporta a la memòria democràtica ontinyentina, sobretot en la seua primera experiència republicana dels anys 1930, un discurs distint, on les protagonistes són les dones.
La singularitat no ve terminada per la nova denominació del carrer. Ho és, a parer meu, perquè les dones pogueren manifestar no sols la seua voluntat política exercint el seu dret al vot, sinó perquè protagonitzaren un fet singular. Varen construir una falla per a celebrar el triomf progressista i ridiculitzar, a la vegada, a altres dues dones, pertanyents a Derecha Regional Valenciana.
En finalitzar la guerra i vèncer l’exèrcit revoltat, es va encetar la maquinària repressora sobre les dones que feren la falla. Foren jutjades perquè algun veí va vincular aquest fet amb la mort d’aquelles dues dones que varen inspirar els dos ninots que cremaren en la falla. El 1936 van morir assassinades dues dones de Dreta Regional Valenciana i en 1939 aquest fet va servir per ser jutjades aquelles vuit dones que celebraren la victòria del FP. Aquesta història crida la meva atenció i espere aprofundir en una altra entrada ocupant-me amb una mica més de detall. El veritablement cert és que aquestes dues dones van morir i les altres vuit es van lliurar l’escamot d’afusellament, com altres tantes, que no van tenir aquesta mateixa sort. Eixe va ser el cas de les 13 Roses, que avui es compleix els 80 anys del seu assassinat a les tàpies del cementeri de l’Almudena a Madrid.
La Pl. de Sant Domingo que serà denominada Pl. de Pi i Margall tot i que abans del període democràtic republicà va rebia el nom de Pl. del Cardenal Benlloc, és altre dels espais destacats de la memòria democràtica d’Ontinyent.
Aquesta plaça era i és un lloc emblemàtic on trobem encara alguns edificis que li donen vida a aquest espai públic. Es tracta doncs del teatre Echegaray, conegut, aleshores, per l’imaginari popular com Teatre Leocadio. Espai dedicat al cinema comercial, al teatre i representacions de sarsuela. Teatre on van assistir els ingressats a l’Hospital Militar Internacional, o les infermeres que allí treballaven com va ser l’ontinyentina Remedios Santamaria Penalba. Va actuar Miguel de Molina i també va ser l’espai per acomiadar als Brigadistes Internacionals responsables de l’atenció mèdica i sanitària dels ferits, entre elles les conegudes a Ontinyent com les “Mamàs belgues”.
En aquella plaça acudien els joves soldats convalescents, a la recerca de la companyia de les joves ontinyentines, per oblidar els horrors de la guerra. D’aquesta manera Benito Ballesteros de Miguel va conèixer a l’ontinyentina Maria Ureña Soler, relació que es va consolidar per sempre.
Allí mateix, es trobava la seu de la CNT-AIT, en la casa mitgera amb el teatre Echegaray que en l’actualitat ha estat substituïda per un edifici modern. Un dels xiquets evacuats de Madrid va deixar constància d’aquella petjada en forma d’edifici en dibuixar la plaça, identificant la seu del sindicat anarquista.
També es va construir un de tants refugis antiaeris per donar protecció a la població civil, amb la fortuna que la ciutat d’Ontinyent mai va ser bombardejada. La II Guerra Mundial començava 1939 per la qual cosa, les autoritats municipals franquistes, van decidir mantenir aquests espais de protecció per si hagués de tornar a utilizar-se. En l’actualitat no es pot visitar, esperem que en un futur les noves autoritats municipals, prenguen alguna decisió respecte a aquest refugi antiaeri.
