He pogut llegir en les xarxes socials que a Port Bou hi ha un memorial a Walter Benjamin, realitzat per Dani Karavan per recordar el 50 aniversari de la seua mort. Hi ha aquesta inscripció: “És una tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom”
Malauradament, moltes persones no tenen ningú que les recorde ni tampoc memorial i, per tant, romanen oblidades. Molts d’ells moriren d’altres sobrevisqueren, però el silenci i l’oblit obligat els va invisibilitzar. Malgrat tot eren persones, però no cèlebres.
En ve a la memòria Maria Girones Moran, però tot el mon la coneixia per Maria “la Canyeta”. El seu home Manuel Mollà Ureña va ser afusellat a Paterna i després al seu fill, Manuel Mollá Gironés, va morir amb 4 anys . Es va quedar sola, vivia al C/ Les Embogadores. Afortunadament, la solidaritat i ajut del veïnat va mitigar aquesta soledat.
Una altra dona amb un final tràgic va ser de Concepción Bernabeu Esparza, “la xavona”. Primer va romandre a la presó de dones d’Ontinyent per a després ingressar en la presó Provincial de Dones de València. Va ser condemnada a 6 anys i un dia de presó després de patir un sumari d’urgència que va emetre sentència el 17 de novembre de 1939, per “exitación a la rebelión. Tres anys després, aquesta dona amb 27 anys, va morir a la presó.
He nomenat a la “Xavona”, a Maria “La Canyeta”, aviat parlarem de “la Mossa”, de “la Pirranya”, de “la Perneta” de les germanes “Pitxoques,” de “la Canyara”, de “la Carota” i de moltes altres més per saber d’elles i de les seues històries personals.
Pel meu lligam tan estret, he de fer referència a Consuelo Martínez González “la Seca”, ma mare, hui, en el 50 aniversari de la seua mort. El fil amb el qual va teixir la seua història, el varen trencar, a poc a poc i amb nusos ferms refarem i reconstruirem la seua memòria, com la de tantes dones anònimes d’Ontinyent.
Consuelo Martínez González va participar en la constitució del Front Popular a Ontinyent, en 1938, encara que no hi va formar part. Afiliada a la UGT, membre de L’Agrupación de Mujeres Antifascistas, militava en el Partit Comunista i membre d’aquest partit en l’àmbit comarcal.
Com era normal, sempre a casa nostra ningú sabia res d’aquesta història. És un fet que es repeteix en moltes famílies, parlar de la repressió franquista era tabú.
Jo soc el menut dels germans i mai vaig escoltar aquesta història en ma casa, sols el meu germà major parlava que a la mare li varen tallar el monyo.
Les meues inquietuds en portaren a fer un poc de recerca familiar. Vaig entrevistar a ma tia Maria, casada amb Ismael, germà de ma mare. M’explicava com ella amb el seu fill i Consuelo marxaren fins a Vilafamés per demostrar que Ismael, germà de Consuelo i home de Maria, no havia mort al front. Després de sortir de baix les escales de l’ajuntament de Vilafamés, on varen romandre amagades durant un bombardeig, trobaren a Ismael Martínez González, reunint-se la família en el front. Encara recorde la cara de la tia Maria contant-me aquesta història i com el seu semblant asseverava que era una dona valenta i decidida. També en va dir que, després de guerra, li feien llavar el piso del jutjat, de baix cap a dalt, sense cap mena de remuneració.
Encara que moltes d’aquestes dones, com s’ha dit, no tingueren pau després de guerra, en el cas de ma mare la cosa va ser molt lleugera. Potser un falangista influent, aleshores amic d’Ismael, i que volia mantenir una relació estable amb una de les germanes, va intercedir perquè a cap de les “filles del seco” patiren les conseqüències dels vencedors. Malauradament, Ismael Martínez González va sofrir sumari d’urgència i va ser desterrat d’Ontinyent.
Durant la dictadura, com moltes altres dones que volien canalitzar les seues inquietuds solidàries i de suport als altres, s’endinsaren en les possibilitats que els facilitava l’església. Va ser així com “Consuelo la seca” es va incorporar a Càritas en la Parròquia de Sant Rafael, fent efectiu el seu compromís social.
En un dels dies que la democràcia actual ens deixa manifestar la nostra voluntat, vaig haver d’estar en una mesa electoral on va anar a votar D. Luis, rector de la parròquia de sant Rafael. Vaig aprofitar l’ocasió per a preguntar-li per ma mare, perquè sabia de la seua participació en Càritas, i en va contestar: ta mare era molt d’esquerres. No va voler continuar parlant del tema i mai més li vaig tornar a preguntar. Encara estic maleint perquè no vaig insistir. D. Luís va morir recentment.
És difícil i complicat recuperar la memòria de les persones, sobretot quan han estat silenciades, desmemoriades i, a més a més, si són dones. Recordar el seu passat és una tasca àrdua, sobretot quan es tracta de dones anònimes, que varen defensar la democràcia. Aquestes dones vençudes foren depurades i castigades. Volien que foren oblidades. A poc a poc anirem descobrint i explicant les seues trajectòries personals lligades a la primera experiència democràtica de l’estat espanyol. Localitzarem les seues històries de vida, les reconstruirem i les donarem a conèixer. Compartirem amb la resta de dones allò que vares deixar brodat, en un mocador que durant molts anys va guardar la meua germana Consue i que en va donar uns mesos abans de morir. No t’oblidem.