Consuelo Martínez González és filla de Roberto Martínez Úbeda i de Consuelo González Sanchis. Son pare, practicant i barber mor en 1935. És la menuda de tres germanes tot i que tenia dos germans, un major i altre més menut que ella; Ismael (1909) Trinidad (1912), Rosario (1915) i Rafael (1925). El seu germà major és qui continua al capdavant de la barberia de son pare. En agost de 1936 Consuelo va complir 18 anys. Aquesta dona és ma mare. Com en molts pobles, cada família tenia un mal nom, el de ma mare era “la seca” perquè el meu iaio, és a dir son pare, era barber i tenia dues tarifes a l’hora d’afaitar, una més barata que l’altra. Afaitava la barba en sec o mullant segons l’economia del client.
Vivien al carrer Tomàs Vall 13, d’Ontinyent, en el carreró que donava accés a l’església de Sant Miquel. Aquest carrer era un dels principals de la ciutat d’Ontinyent durant la dècada dels anys 1930. En aquest mateix carrer, Roberto Martínez Úbeda, tenia la barberia. L’any 1922, concretament el 22 de desembre, va haver-hi un accident en l’estació de trens d’Ontinyent en xocar un tren militar amb altre de mercaderies que romania parat. Els primers a pujar i atendre als ferits va ser, segons les cròniques del moment, el Dr. Cerdà, el farmacèutic Pla i el practicant Martínez, el meu iaio.
Roberto Martínez Úbeda, va obtenir, a la Universitat de València, el títol de “Practicante para partos normales”. Són pare , Juan Martínez Vilana, era “maestro sangrador”. En el mateix carrer on vivia la família Martínez González també residia el metge Rafael Galiana Cerdà, que va exercir en l’Hospital Militar Internacional que hi va haver al Col·legi de la Concepció i Convent dels PP Franciscans. El Dr. Enrique Cerdà Micó que també va treballar a l’Hospital Militar internacional vivia al mateix carrer. Altre veí de ma mare era l’advocat, químic i farmacèutic Jaime Miquel Lluch, el que va ser director del Col·legi La Concepció durant la II República convertit en Mútua Escolar. El mestre d’escola José Laporta Valls també formava part del veïnat . Una Altra persona que va residir en aquest carrer va ser el tallista Alfredo Gomis Vidal. Era de València, va viure a Ontinyent i treballava en una fàbrica de mobles corbats. Alfredo Gomis va assumir responsabilitats polítiques i en finalitzar la guerra va ser detingut, empresonat i després d’un judici va ser condemnat a mort i afusellat a Paterna. Un dels veïns, també vinculat a la família dels Martínez González va ser, Rafael Alcaraz Valls, sacrista de S. Miguel i amic del meu iaio Roberto.
En esclatar la Guerra Civil, Consuelo militava en el Partit Comunista, seu que estava enfront de sa casa. En el mateix carrer on vivia també es trobava la seu de les Joventuts Socialistes Unificades i el Socorro Rojo Internacional. El conflicte armat va obligar que la població civil realitzara desplaçaments forçosos, fugint dels bombardejos feixistes. Ontinyent, com molts dels pobles de la comarca, va rebre gran nombre de xiquets i xiquetes acollits en règim familiar i en règim col·lectiu en les colònies escolar. Una d’eixes xiquetes evacuades va ser Carmen Sánchez Tarin que va romandre a casa de ma mare fins que va finalitzar la guerra. Compartiren la llar amb la meua iaia, les meues ties Rosario i Trini, incrementant així la família en un membre. En aquell moment el tio Ismael estava al front.
En finalitzar la guerra la repressió va arribar a tot arreu, la ciutat d’Ontinyent no serà una excepció. Era una ciutat que havia estat lleial a la República fins a l’últim moment. El tio Ismael, en tornar de la guerra va patir la repressió. Va romandre tancat a Gandia des del 22 de desembre de 1939 fins al 27 de novembre de 1941, moment en que serà traslladat a la Model de València. Va patir procés sumaríssim que va dictar sentència el 19 de maig de 1942 i condemnat a 12 anys i 1 dia de presó menor. Com solia passar, eren els mateixos veïns els que el varen denunciar. En aquest cas va ser Jaime Miquel Lluch, que seria alcalde d’Ontinyent, i el metge Enrique Cerdà Micó. És cert que Rafael Alcaraz Valls va testificar a favor del meu tio Ismael, afirmant que “ al iniciarse el dicho Alzamiento, tenía escondida en el órgano de aquella iglesia un revòlver, y viendo el peligro y la responsabilidad que corría de descubrirse este arma, recurrió al vecino Ismael Martínez González (hoy procesado, cuyo padre era amigo mío) para que retirarà el arma de la Iglesia y se la entregarà[1]” La declaració continua dient que una volta passat el perill, Ismael li va tornar el revòlver.
Però la repressió a Ontinyent va tenir el seu màxim zenit en l’execució de 13 persones a les tàpies del cementeri d’Ontinyent, el 15 de desembre de 1939. Va ser una realitat que va romandre amagada durant quaranta anys.
Testimonis orals recollits vénen a confirmar la implicació i compromís política de Consuelo com és el cas de Rosariet, aleshores infermera de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent, la qual la defineix a Consuelo, “la seca” com una dona molt d’esquerres “era molt rojeta”[2]. El mateix va ocórrer amb Manolo Gramage, el Tautero, que en preguntar-li per la implicació política de Consuelo va manifestar que anava vestida de miliciana. Manolo no sabia dir si duia pistola però si recorda la funda a la seua cintura.[3] Maria Sanchis Mora la dona del seu germà Ismael, remarcava la implicació de Consuelo per interessar-se per aquells ontinyentins que estaven al front de guerra i dels que no es sabia res o hi havia sospita que havien mort [4]. Va arribar la notícia; el seu germà havia mort en el front. Segons explica Maria, varen marxar fins a Castelló per assabentar-se que aquella notícia no era certa. Marxaren Maria, el seu fill i Consuelo fins ben a prop del front, on varen haver de refugiar-se de les bombes feixistes en l’escala de l’Ajuntament de Vilafamés, junt amb la dona de l’alcalde. Al final Consuelo va trobar viu al seu germà Ismael. Maria Sánchis Mora recorda com la cunyada li va dir; Veus com el teu home no està mort!
L’activitat política de Consuelo Martínez González s’emmarcarà en l’Agrupación de Mujeres Antifeixistes d’Ontinyent, de la que també formarà part la seua germana Rosario. En aquells moments a Ontinyent hi havia altra organització política de dones, Mujeres Libres, vinculades al moviment anarquista.
Durant la República en pau (1931-1936) es crea, baix el paraigües del PCE l’organització “Mujeres contra la Guerra y el fascismo” per a després denominar-se “Agrupación de Mujeres Antifascistas”.
Es tracta d’una organització femenina antifeixista que com apunta Mary Nash, va ser la més important, formant un front comú, que agafarà força en iniciar-se la revolta feixista contra la II República, tot i que abans ja estava present en el moviment polític i feminista a l’estat espanyol, donant suport al Front Popular en les eleccions de 1936.[5]
Les meues investigacions m’han dut a la localització de documentació conservada a l’AMO, on s’identifica a una dona que va participar, l’any 1938, en la constitució del Comité Local del Front Popular d’Ontinyent, que juntament amb un home, representaven el PCE. Aquesta dona no va formar part del posterior comité i tenia per nom a Consuelo Martínez, pot ser fora ma mare però a hores d’ara encara no he pogut confirmar aquesta hipòtesi[6].
L’Agrupación de Mujeres Antifascistas d’Ontinyent, comptava amb unes seixanta dones afiliades. S’encarregaren de posar en funcionament la biblioteca popular creada a Ontinyent durant la República en pau, gràcies a “las Misiones Pedagógicas”.
En finalitzar la guerra civil, sembla que Consuelo no va ser represaliada. No he trobat cap document que ho acredite, tot i que Rafa, el major dels meus germans, havia sentit a dir que li varen tallar el monyo al zero, una pràctica comuna en finalitzar la guerra civil i que patien moltes dones que havien tingut alguna significació o compromís polític durant la II República i durant la guerra civil. Maria Sanchis Mora[7]la seua cunyada sí que va comentar que en moltes ocasions li varen fer netejar les escales del jutjat sense cap mena de remuneració. També em va explicar que un falangista del poble, un tal Cabedo, es va encapritxar d’una de les germanes de Consuelo, circumstància que sembla li va estalviar d’algun maldecap més. Casualitats de la vida, revisant l’expedient del sumari de mon tio Ismael, hi ha una declaració a favor seu signada per Jose Cabedo Puente, i que diu “Camisa vieja de la FET y de las Jons de esta Ciudad. Certifica que Ismael Martínez González, vecino de esta ciudad, en los primeros dies del G:M:N, me facilitó un salvoconducto para que huyera de este pueblo, toda vez que estaba perseguido de muerte por la canalla marxista”[8] Potser la seua dona, Maria, estava fent referència a aquesta mateix falangista? De moment no ho sé, tal volta siga la mateixa persona però fins ara caldrà deixar-ho com altra hipòtesi a resoldre.
Veritablement cert és que Rafael Torró Aleixandre, mai va parlar d’aquesta faceta de la nostra mare, ni tan sols durant l’etapa democràtica. Serà a la dècada dels anys noranta del segle passat quan en una conversa amb un regidor del PSPV-PSOE d’Ontinyent, comenta que la tradició política en ma casa venia de vell. Aleshores després de repassar la trajectòria política, del meu germà major i després la meua, va afegir: “i ta mare en el Partit Comunista durant la guerra”. Per a mi aquell comentari va ser una sorpresa, mai havia tingut coneixement del fet. Era la primera notícia que tenia al respecte. Ningú ho havia explicat a casa. Tot seguit li vaig preguntar al meu pare. Va contestar que això va ser abans de casar-se, encara no es coneixien. Res més, cap resposta a la meua insistència que no fora la mateixa resposta “això va ser abans de casar-se”
Els anys han passat, molts testimonis orals ens han deixat i encara que m’esforce, no arribaré a resoldre tants interrogants. Carmen Tarin deia que va veure una foto de ma mare vestida de miliciana. On està aquesta foto? No he trobat cap sumari, document ni escrit on diga cosa alguna de Consuelo Martínez González. De moment és tot un misteri. No tinc constància ni document que puga confirmar i acreditar que ma mare “tuvo mucha suerte de que en 1939 no la llevaran ante un pelotón de fusilamiento”[9]
Recorde les vesprades, quan tornava de l’escola, asseguda al tendur del menjador, amb la ràdio encesa, escoltant el programa d’Elena Francis, a una monja que juntament amb ma mare, passaven les vesprades cosint, parlant o escoltant la ràdio. Durant aquests anys es va involucrar en Càritas, a la parròquia de Sant Rafael, opció triada per moltes dones per continuar el seu compromís social. Ma mare va morir el 4 d’octubre de 1972. El més menut dels seus sis fills, tenia aleshores 8 anys i el major 26, d’una família de cinc germans i una germana.
L’únic objecte que he pogut trobar pertanyent a ma mare, ha sigut un mocador on hi ha bordada una bandera republicana i el text “Para que no me olvides”. Aquest mocador me’l va donar la meua germana Consue. Mai m’havia dit que guardava aquesta joia. Sabedora del fet que jo estava a la recerca de qualsevol informació sobre el passat de la nostra mare, va decidir que el seu germà xicotet havia de guardar aquell mocador. Un dia a sa casa, va anar a l’armari que hi tenia al corredor, d’on va traure l’esmentat mocador i va dir; “açò és per a tu”. Uns mesos després la meua germana “Consue”, va morir. En l’actualitat aquest mocador roman exposat en l’aula de la II República que hi ha a la seu Universitària de València a Ontinyent.
No sé si és orgull o tal vegada la necessitat de saber i conéixer el passat de ma mare, d’una dona, militant comunista, que va viure la República en pau i la guerra civil. Sols disposem de testimonis orals i poca cosa més. Espere que en aquesta recerca, que encara continua, pose un poc de claror en aquest viatge tan fosc. Potser Consuelo Martínez González va conéixer “les mamàs belgues”, totes elles, incloent a ma mare, tenien en comú la seua militància comunista i que visqueren durant els tres anys de guerra civil a Ontinyent.
____________________________________________________________
[1] Archivo General e Histórico de Defensa.Sumaríssim 717V a Ismael Martínez González. Data de l’escrit 22 de febrer.
[2] Rosario Llin Belda. Entrevista realitzada per mi el 28 de març de 2008.
[3] Manuel Gramage Terol. Entrevista realitzada per Sven Tuytens i per mi a Ontinyent el 3 de noviembre de 2016.
[4] Maria Sanchis Mora. Entrevista Realitzada per mi l’11 d’octubre de 2000.
[5] Nash, M. Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. Taurus. 1999. p. 111.
[6] AMO. Correspondència 1938. Exp. 24 de juliol de 1938.
[7] Ídem.
[8] Archivo General e Histórico de Defensa. Sumaríssim 717V a Ismael Martínez González. Data del document 26 de febrer de 1940.
[9] Tuytens, S. Las mamás belgas, El Mono Libre. 2010. p.35