He estat esperant fins hui per publicar la segona entrada del meu blog en l’any 2020. Crec que les circumstàncies ho requereixen. Potser algú pense que estic un poc pesat amb aquest tema. Però, Sabeu que vos he de dir? Tinc igual. El proper 27 de gener fa 75 anys de l’alliberament del camp de concentració i extermini nazi Auschwitz-Birkenau. Aquest dia va ser prolamat per l’Assemblea de les Nacions Unides “Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust”
No deixaré de denunciar, d’evidenciar la manca de voluntat política per dur a terme una proposta que ve de temps relacionada amb els drets humans i dels infants.
Fa una bona temporada, quan encara formava part de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica de l’Ajuntament d’Ontinyent encetarem els tràmits perquè a la nostra ciutat s’instal·laren les conegudes pedres de la memòria o “Stolpersteine”.
S’han publicat llibres, com el de Guillem Llin (La Derrota Perpetua) on s’identifiquen clarament els ontinyentins, en particular, i els valldalbaidins en general, que moriren als camps d’extermini nazi o patiren les conseqüències. També s’ha aconseguit visibilitzar l’única dona ontinyentina assassinada a Auschwitz, gràcies a les investigacions que vaig realitzar en documental “Les mamàs belgues”. Malgrat tot estava previst que el 25 d’abril de 2019, Ontinyent fora la primera ciutat del País Valencià on s’havia d’instal·lar les esmentades pedres. Aquest anunci el va fer Ximo Puch president de la Generalitat. Malauradament, diuen que per coincidir amb període electoral, es va suspendre aquell acte.
És cert que han passat uns quants mesos, que s’han fet unes altres pedres les quals no tenen res a vore amb el projecte internacionalista creat per l’artista berlinés Gunter Demnig. També és cert que en venen al cap uns quants interrogants respecte d’aquest projecte com; Per què l’ajuntament d’Ontinyent, no reclama els stolpersteine a la Generalitat? Si estava programat per al 25, i així ho reflectia el web de l’artista, aleshores, on estan els stolpersteine d’Ontinyent? El projecte memorialista de la Generalitat, s’ha vist afectat en crear-se la nova conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica? Serà que l’Ajuntament d’Ontinyent, en canviar també el signe polític, ha afectat la política memorialista municipal?
Són preguntes que necessiten respostes polítiques. Sempre he cregut que l’administració local ha de ser l’espai on es concreten i materialitzen les polítiques públiques i en concret de la política pública municipalista en matèria de memòria democràtica. Sempre he defensat l’acció municipalista. S’ha avançat molt, ningú ho nega, però hi ha una distància molt gran entre allò que s’ha fet en l’àmbit de Govern de la Generalitat i la seua translació a l’administració més propera de la ciutadania. Els ciutadans i ciutadanes han de percebre el resultat d’eixa política memorialista, que siga tot dit, en l’àmbit municipal ontinyentí, tinc serioses dificultats per identificar-la.
Ho dic perquè passen els dies, les setmanes, els mesos i el projecte d’instal·lar els stolperteine no es consolida. I sobretot, altra vegada, els més vulnerables són els que estan patint els efectes de la manca de responsabilitat i maduresa democràtica. En aquells anys de barbàrie, mort, repressió els més innocents, els xiquets i xiquetes patiren els efectes d’aquell desficaci dels adults. Durant la guerra civil, la ciutat d’Ontinyent es va caracteritzar per ser una ciutat solidària i acollidora. Discurs que defense des de fa molt de temps, no és desficaciat que ara recuperem i fem memòria recordant a l’ontinyentina Madrid Berliner Luftig, reclamant el seu stolpersteine. Va nàixer a “la finca internacional”, com diu la seua partida de naixement, en referència a la casa El Pinatar. Fa molts anys que els polítics europeus van per davant del que ací estem desenvolupant. Els mateixos belgues que crearen l’Hospital Militar Internacional a Ontinyent, setze anys després de l’assassinat de l’ontinyentina, el Ministeri de Sanitat Pública i de la Família va publicar en octubre de 1956 les defuncions de molts deportats belgues a Auschwitz. En aquella publicació de l’Estat belga es pot llegir: ” En date du 8 octobre 1956, M. le Minsitre de la Santé publique et de la Famille a déclaré présumés décédés las nommes: … Berliner, Madrid, née a Onteniente (Espagne) le 2 août 1938, fille de Berliner, Szmul te de Luftig, Golda, conjoints, sans profession, demeurant á Amberes, Grite Beertsraat, 83, célibataire; entre le 1.º e le 11 septembre de 1942, à Auswichtz“.
Han transcorregut 64 anys des de la publicació i 75 de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz i encara no s’ha fet res per recuperar la memòria d’aquesta xiqueta però tampoc dels ontinyentins assassinats als camps nazis, és a dir de Gonzalo Donat Ureña, Vicente Sais Micó, Rafael Torró Garrigós, Francisco Santamaria Tortosa, Rafael Donat Vidal, Vicent Gandia Reig i José María Martí Belda.
De tota manera no cal perdre l’esperança i algun dia, amb un atac de maduresa democràtica, els responsables polítics municipals de la ciutat, recorden als seus assassinats als camps d’extermini nazis.
PD. Hui en aquesta vesprada de pluja, fred i les serres nevades he vist aquesta pel·lícula. Ja tenia preparada aquesta entrada, la volia publicar el pròxim 27 de gener, però ho faig hui, una volta he vist “La profesora de Història” a suggeriment de la meua companya de treball, Anna Campos psicòloga.
Tens molta raó, és una pena que no s’hagi posat encara cap stolperstein en memòria dels que van perdre la vida al camps Nazis. Formo part del projecte de les viquidones, fa poc he editat la biografia de les tres germanes Luftig i he fet constar la història de la petita Madrid, que en el llibre de “Las Mamás belgas” apareix amb el genèric de “fill” sense especificar si era nen o nena, (suposo per la traducció) Espero que ben aviat serà reconeguda la petita Madrid. Gràcies per la feina de recuperació de la memòria històrica.
Hola, Anna Maria. Efectivament en el llibre “Les mamàs belgues” apareix Madrid Berliner com a xiquet quan realment és una xiqueta segons he pogut comprovar en la certificació de naixement. El llibre “les mamàs belgues” té algunes errades com aquesta i d’altres que no s’ajusten a la realitat. Almenys pel que fa als tres anys que varen romandre aquestes dones a Ontinyent. De tota manera hi ha més dones que no eren internacionals, que s’incorporaren a treballar en aquest hospital i que no se sap res d’elles.