El passat 25 d’abril es va publicar el llibre “Solidaritat en temps de guerra. Hospital Militar Internacional. Ontinyent 1937-1939” hui 25 de maig, un mes després de la seua publicació i a vint-i-un de la seua presentació, he rebut unes quantes novetats al voltant d’aquesta investigació, per part d’investigadors i institucions. Tot seguit us ho explique.
He compartit el llibre amb Rosariet i Carmen, dues germanes centenàries que van treballar a l’hospital Militar Internacional. Vaig anar a dur-los un exemplar del llibre, només en va vore, Carmen, va nomenar a ma mare, amb qui va treballar molts anys després de guerra. Cada vegada que la visite pronuncia el seu nom, de manera col·loquial, com es fa a terres valencianes, utilitzant el diminutiu de Consuelo, és a dir “Consuelito“.
El mateix vaig fer amb Laura i la seua tia M. Amparo, és a dir neta i filla de Jose Ruiz que va ser ferit i atès a aquest hospital. Laura és la meua neboda i el senyo Pepe, el seu iaio, el vaig conèixer. Recorde una vegada que en va ensenyar les ferides de guerra que tenia en l’esquena. D’això fa molts anys i jo no tenia present dur a terme aquesta recerca.
Des d’Ontinyent Gaspar Conejero gaudia del llibre a la vista del campanar de la Vila a Ontinyent i des dels jardins de vivers de la ciutat de València, Lluïsa Vañó ens mostrava la mateixa actitud. Així m’ho varen fer arribar, amb les corresponents fotografies.
Des de Canals l’amic i professor del Col·legi la Concepció ens feia una proposta suggeridora a l’hora d’acomiadar el dia i gaudir de la posta del sol amb el llibre en les mans.
El mateix va fer Raul Roselló que des de Cullera en feia arribar la instantània del llibre, en el qual pren un especial protagonisme el sindicat que ell representa. UGT durant la guerra civil va fer possible aquesta experiència solidària, internacional i transnacional.
Tanmateix, Renato Simoni constatava l’arribada del llibre a Suïssa i que, com ell diu, en l’actualitat les col·laboracions són cada vegada més freqüents en els treballs importants. Renato és un dels nombrosos col·laboradors que han pres part en aquesta investigació.
Marta Simó, des de Santa Agnès de Malanyanes al Vallès Oriental en feia sabedor del fet que havia rebut el llibre, però també anava a incorporar l’experiència de vida de Madrid Berliner en el projecte europeu Stories that move de la Casa Ana Frank d’Holanda. De nou aquest projecte solidari pren caràcter transnacional. Participen 7 països.
I per concloure aquest primer mes de vida de “Solidaritat en temps de guerra” en veig en l’obligació de compartir els sentiments de sorpresa i gratitud en assabentar-me que l’ambaixada Belga a Madrid s’ha interessat pel stolpersteine de Madrid Berliner, per fer ús del nom de “Les mamàs belgues” a l’hora d’identificar el parc de la Cantereria, que està en construcció. Al respecte i per guardar les formes institucionals, cosa que ha de ser així, vaig concertar una entrevista amb l’alcalde d’Ontinyent per exposar-li el que m’havien explicat des de l’ambaixada de Bèlgica a Madrid. Tot siga dit aquesta estava programada per al dimecres 24 de maig, però s’ha posposat per a després de les eleccions municipals sense concretar data. També, Catherine, responsable de comunicacions de l’ambaixada de Bèlgica a Madrid, es va interessar pel llibre sobre l’Hospital Militar Internacional que els belgues crearen a Ontinyent.
Però la cosa no queda ací, perquè aquesta proposta, de posar el nom de “Les mamàs belgues” al parc de la Cantereria, va nàixer d’una iniciativa dels alumnes de l’IES l’Estació que investigaren al voltant dels noms de dones que hi havia als carrers de la ciutat d’Ontinyent, descobrint que n’eren ben pocs. Aquesta recerca els va dirigir cap al visionament del documental “Les mamàs belgues”. Les gestions de la mare d’un dels alumnes va fer possible aquesta projecció i la meua participació. Aquell dia vaig tenir l’ocasió d’explicar a l’alumnat en què va consistir aquella experiència d’un grup de dones que vingueren a Ontinyent durant la guerra civil a treballar en l’Hospital Militar Internacional. Aleshores proposaren a l’Ajuntament d’Ontinyent utilitzar aquest nom per identificar un espai lúdic i d’esbarjo i a la vegada convertint-lo en espai de memòria. En l’actualitat aquest parc està creant-se.
Crec que és de justícia, reconèixer i fer visible la participació de la comunitat educativa de l’IES L’Estació per la seua implicació i compromís a l’hora de fer pedagogia de la memòria. És el moment de vincular, de fer efectiva la transversalitat de les diferents regidories de l’ajuntament d’Ontinyent perquè actuacions urbanístiques com aquesta poden estar lligades amb la memòria democràtica ontinyentina. Tot i que sembla que és més important, cosa que no dubte, la necessitat urbanística, no està gens desgavellat reforçar-ho amb la creació d’un nou espai de memòria, per la seua proximitat amb l’hospital militar internacional que va haver-hi en el Col·legi la Concepció.
Des de la meua humil aportació i aprofitant aquesta finestra que posa al meu abasta les xarxes, torne a llançar la proposta, com vaig dir en el seu moment. Es podria dedicar un banc, engronsador o joc infantil a la xiqueta Madrid Berliner filla d’una de les mamàs belgues o ubicar en un lloc destacat del “Parc de les Mamàs belgues” algun element escultòric que recordés i homenatgés a aquesta xiqueta ontinyentina, víctima dels nazis.
