Amb el pas del temps, els pobles, les ciutats, en definitiva els espais habitats pels humans han generat altres espais, col·lectius, destinats per a les sepultures, per a recordar als nostres. Tal com apunta Marta Llorente, els cementeris són espais de la radical quietud, d’allò que està ahí, i de la infinitud. Per contra, els espais dels vius ho són del moviment , de la dinàmica, del canvi, de la transformació.[1] Ateses aquestes paraules hom pot trobar un únic espai de la quietud a la ciutat d’Ontinyent on recordem i fem palés la nostra memòria, pot ser individual i també la col·lectiva. Allí trobem les sepultures dels nostres éssers, on els recordem, dedicant un espai per a ells i per a la memòria. Aquesta conducta dels vius, ens defineix com a humans establint els espais de la vida, les ciutats per exemple, i els espais de la mort, de la memòria com ho són els cementeris.
La meua idea no és aprofundir al voltant de la ubicació dels cementeris en els espais habitats a la ciutat d’Ontinyent. Ens hauríem d’endarrerir en el temps i no és eixa la meua idea. Qui sap si en un futur podria encetar alguna recerca al respecte. El que m’interessa, com ho he anat explicant en les tres primeres entrades que he publicat, és definir, identificar i ubicar els espais de la memòria i en aquest cas com, des de l’espai habitat, es creen els espais de la mort. Eixe és l’objecte d’aquesta reflexió i per descomptat, de la meua aportació a l’hora d’identificar aquells espais de la memòria que hom l’anomena cementeri.
Per centrar-nos en la línia del temps, i per evitar que qualsevol altre erudit o expert vinga a recordar-me que hi havia altres cementeris a la ciutat d’Ontinyent, que no ho dubte que hi havia, i atenent a l’espai temporal d’aquest blog ,ens situarem durant la II República en guerra, és a dir, des de 1936 a 1939.
Una volta ubicat el tema i l’espai temporal de la meua aportació m’agradaria explicar que , aprofitant la bibliografia publicada, a la ciutat d’Ontinyent, en el transcurs de la República en Guerra hi havia un cementeri. Un situat a la solana d’Ontinyent, concretament a l’espai que ocupa l’actual parròquia de Sant Rafael. L’interés per crear un nou cementeri a la ciutat d’Ontinyent durant l’ocupació francesa es concreta en la primera dècada del segle XIX, va fer que en 1812, curiosament any de la primera constitució espanyola. En aquest moment començarà a construir-se un cementeri allunyat del nucli urbà per allò d’evitar problemes sanitaris. Els cementeris, s’ubicaven prop dels temples i convents de la ciutat d’Ontinyent. Segons apunta Rafael Gandia, en gener de 1813 es va procedir al primer soterrament en el cementeri construït, com he dit a la solana d’Ontinyent.[2]
Fins a la II República, aquest espai considerat sant, per una societat amb un fort arrelament i tradició catòlica, serà el cementeri on els veïns i veïnes d’Ontinyent soterren als seus, és l’espai de la memòria col·lectiva i de la memòria individual, és l’espai de la quietud.
Durant la II República en pau s’inicien els tràmits per a construir un cementeri nou, justament situat a l’ombria d’Ontinyent, pel camí que puja al Torrater. Els terrenys estaven situats en la finca denominada “Santa Bàrbara”. S’inicien els tràmits per a la creació d’un nou cementeri d’acord amb l’article 27 de la constitució de 1931 on establia la llibertat religiosa i la creació dels cementeris civils. Durant la República en guerra continuaran els tràmits per a la construcció del nou cementeri fins que l’1 de gener de 1939 s’autoritzen els soterraments..[3]
Durant la República en guerra, el cementeri vell continue utilitzant-se, on es soterraven als soldats que morien a l’Hospital Militar Internacional. Curiosament, i sense aprofundir en el tema, dues persones, civils, foren soterrades en el cementeri nou; una dona en gener de 1939 i un home en abril de 1939, quan Ontinyent ja estava ocupat per l’exèrcit revoltat de Franco. Tots dos varen morir a l’Hospital Militar Internacional. Crida l’atenció que aquestes dues persones apareixen en l’actual registre del cementeri el qual es pot accedir des de la xarxa. Per contra cap dels que varen morir a l’Hospital Militar Internacional per conseqüències del bombardeig de l’estació de tren de Xàtiva, apareguen en el mateix registre. L’estació de trens de Xàtiva va ser bombardejada el 12 de febrer de 1939, quan estava en funcionament el nou cementeri. Es tracta d’una qüestió a esbrinar. Per què els morts a l’Hospital Militar Internacional des de gener de 1939, no queden enregistrats al cementeri nou. Potser siga el moment d’encetar altra investigació al respecte ,
Però hi va haver d’altres soterraments en el cementeri vell com va ser el cas de Juan Luís Hernández Lago, tenia 12 anys, fill de D. Gregorio Hernández de la Herrera, director de l’Hospital Militar Internacional i del Col·legi Nacional de Cecs de Madrid. En aquest mateix centre escolar, convertit en colònia escolar, mentre va estar evacuat a Ontinyent, treballava un professor Carlos Lickefett English, que va morir en desembre de 1938 essent soterrat al cementeri vell d’Ontinyent. Carmen Fernàndez Seco , va ser altra xiqueta que va morir a Ontinyent, evacuada a la Colònia Escolar El Alba, atesa també a l’Hospital Militar Internacional. Era d’Albajas, província de Sòria, tenia 10 anys.[4], tot ells moriren abans de posar-se en funcionament el cementeri nou.
La xifra dels morts a l’Hospital Militar Internacional va ser molt més ampla, al voltant de 131 persones que majoritàriament varen ser soterrades a Ontinyent, tots ells al cementeri vell com va ser el cas de Cecilio Cerezo Tremiño, tenia 20 anys i era d’Àlia, Càceres. Aquest jove extremeny va morir a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent la nit en què Vera Luftig, infermera polonesa que treballava a l’hospital, va intentar salvar-li la vida. També hi ha constància de Brigadistes Internacionals soterrats al cementeri vell com és el cas del francés Marcel Tourné pertanyent a la 14 Brigada Internacional.
En finalitzar la guerra es va desenvolupar tot un seguit d’accions repressores, d’eliminació de qualsevol símbol, indici i fins i tot persones que feren referència o recordaren al primer període democràtic a l’estat espanyol. Aleshores, l’ajuntament d’Ontinyent en sessió plenària del 6 de juliol de 1939, presidida per l’alcalde Luis Mompo i Delgado de Molina, va acordar retirar qualsevol símbol maçònic o marxista que hi havia en les sepultures el cementeri vell pertanyent als morts a l’Hospital Militar Internacional. La llei de Cementeris de 1938 establia que en els cementeris civils, com va ser el cas del d’Ontinyent, devien desaparéixer qualsevol inscripció i símbols de sectes maçòniques i qualsevol altre que foren hostils o ofensius a la religió catòlica o moral cristina. Amb aquest comportament s’identifica amb claredat com pretenen esborrar els punts d’encontre entre els espais habitats i els espais de la memòria els quals es converteixen en espais de memòria col·lectiva selectiva i excloent. Els vençuts no tenien dret a un espai de la memòria, a un espai de la quietud
La màxima expressió d’aquest fet es va posar de manifest durant els anys 1960 quan s’inicien les obres per a la creació de la nova parròquia de Sant Rafael. L’espai de la memòria col·lectiva on estaven soterrats Juan Luis, Carmen, Cecilio i el brigadista Internacional Marcel, deixen d’existir, és esborrat de l’espai que ocupaven. Recorde quan estava al pati de l’escola i de sobte veig que els companys treien el cap pel damunt de la tàpia de l’escola per observar aquell espectacle. Una màquina excavadora anava buidant una part del que va ser cementiri, per a depositar les restes en un camió. Ho recorde bé. Ignorava, en el sentit estricte de la paraula, allò. que estava vegent. Veia com anaven a parar al fons del remolc del camió restes humanes, taüts, làpides, etc. No sé com, però allí, al mig del pati, hi havia una calavera amb la qual els més atrevits dels xiquets li pegaven patades, a manera de baló. Aquest va ser el final d’un espai, on durant més de cent anys anaven els ontinyentins i ontinyentins per recordar els seus éssers que allí descansaven.
Però la memòria, el record roman i fa possible que durant el segle XXI hi haja persones que expliciten eixa condició humana que ens defineix; la necessitat de recordar i recuperar la memòria dels nostres morts. Eixe va ser el cas d’Elia Aparició que amb son pare i el seu oncle visitaren el nou cementeri, per saber on estava soterrat Arsenio Aparicio Sánchez, el iaio i pare desaparegut. La recerca no va tenir els resultats desitjats. A cap lloc hi havia cap inscripció que identificara on estava soterrat. Sols li vaig poder facilitar la notificació de la defunció on s’indica que estava soterrat al cementeri d’Ontinyent, entenem que en el vell, i que va ser una de les víctimes del bombardeig de l’estació de Xàtiva, cosa que ja sabien.
Com en altres ocasions i fent ús d’una frase prou comuna i d´ús entre els mortals, “és el temps qui posa les coses en el seu lloc”. Ho dic perquè, si en 1939 la corporació municipal va retirar qualsevol símbol marxista i maçó i durant la dècada dels anys 1960 es va eliminar qualsevol indici que aquell espai va ser un cementeri, ara en el segle XXI, en un dels murs que donen al C/ Carlos Diaz, enfront de l’escola on vaig ser testimoni de la retirada de les restes dels possibles soldats defensors de la llibertat,tot i que han estat sempre a la vista de qualsevol, hom pot observar i identificar unes inscripcions que cal tenir en consideració.
Estic segur que aquestes inscripcions, signes o signatures, pertanyen als picapedrers o cànters que treballaren en l’espai de la memòria que es va crear en 1812. Recorde amb claredat com una regidora de l’Ajuntament d’Ontinyent, de l’actual període democràtica, m’explicava que són pare, amb responsabilitats polítiques durant l’etapa en què es va crear la parròquia de Sant Rafael, va utilitzar pedres del vell cementeri per a finalitzar el mur que ara es pot observar en el carrer esmentat.
Aquests símbols són objecte de la gliptografia, la qual es dedica a l’estudi dels signes gravats sobre la pedra i que solien utilitzar els picapedres, denominats “marques de canter” o “signes lapidàris”. Aquest és un tema desconegut per a mi i del que poca cosa puc aportar. Davant aquesta ignorància sols calia fer recerca bibliogràfica fins al punt que , mira per on, he pogut llegir que es tracta de signes lapidaris propis d’organitzacions maçòniques. De tota manera els estudis d’aquests signes s’apropen més a la idea a què tenien un ús arquitectònic i tècnic, per identificar qui havia fet aquella pedra o l’orientació en la seua col·locació.
Lluny de qualsevol interpretació, cal considerar aquestes marques com un element, com avis respecte de la necessitat de recordar. Potser siga amb altres pedres, amb signes del segle XXI, haurem de recordar que aquell espai ho va ser de la memòria i que allí es varen soterrar persones que lluitaren per la llibertat, la democràcia i la igualtat. Seria una bona ocasió per recuperar aquesta memòria recent amb un element arquitectònic, si més no, una simple placa que vinga a recordar que allò va ser un espai de la memòria un espai de la quietud on varen ser soterrats els soldats que varen morir a l’Hospital Militar Internacional.
[1] http://www.rtve.es/alacarta/videos/escala-humana/escala-humana-lugares-memoria/5020226/
[2] Gandia Vidal, R.A. El cementerio de la villa de Ontinyent en 1864. Almaig. pàg. 78-81. Ontinyent. 2004.
[3] Reig Feli. J.L. Onteniente 1940-1953. Diputació Provincial de Valencia. 1957.
[4] Torró Martinez J.J. El Col·legi Nacional de Cecs de Madrid a Ontinyent. (1936-1939). Associació de Veïns de El Llombo. 2015. En la pàgina 179 apareix la primera del llistat i on indique que no pareix en altre llistat conservat a l’ajuntament d’Ontinyent amb datat el 22 de gener de 1938. Òbviament, amb les dades que ara disposem, entenem que havia mort.