Entre les dones que van arribar a Ontinyent durant la Guerra Civil per treballar a l’Hospital Militar Internacional hi havia Stunea Osnos, una infermera integrada en el grup conegut en l’imaginari ontinyentí com les Mamàs Belgues. La recerca que he anat realitzant i la visita als llocs on va estar Stunea Osnos m’han permés, però, reconstruir un itinerari que va molt més enllà de la seua estada a Ontinyent. Va emigrar de Bessaràbia a Anvers, des d’on va marxar cap a Ontinyent per a treballar a l’Hospital Militar Internacional. Finalitzada la guerra, va tornar a Anvers, des d’on seria deportada al camp de dones de Ravensbrück.
Stunea Osnos va nàixer a Kalarasi, Bessaràbia. Era coneguda com Anette. Afortunadament, han arribat fins a l’actualitat documents gràfics que la situen en el marc de l’Hospital Militar Internacional. Un dels meus objectius és, en la mesura de les possibilitats, posar cara als noms de les persones que van estar vinculades a l’Hospital. Gràcies a la tasca de reserva d’AMSAB que ha situat gràficament aquesta infermera recuperant una fotografia de les infermeres davant de l’Hospital Internacional, acompanyada per Anna Korn, Frieda Buchalter, Vera Luftig i Leja Berger. La mateixa fotografia ha estat publicada en estudis i materials divulgatius sobre les dones que van arribar a Ontinyent des de Bèlgica i altres països europeus.
Una infermera internacionalista
La història d’Osnos s’inscriu en la d’un grup molt més divers del que suggereix el nom popular de Mamàs Belgues. No totes aquelles dones eren belgues: n’hi havia d’origen polonés, romanés, austríac, neerlandés i d’altres territoris d’Europa. A Ontinyent van formar part de l’experiència sanitària internacional vinculada a l’Hospital Militar Internacional. Osnos figura entre les 39 dones que apareixen en la documentació memorialística que a poc a poc vaig recopilant.
Però el final de la Guerra Civil no va significar el final de la seua història. Per a moltes d’aquelles dones, el retorn a Europa va significar trobar-se amb una nova guerra i amb la persecució nazi.
De la Guerra d’Espanya a la persecució nazi
Osnos va tornar a Bèlgica una vegada acabada la Guerra Civil espanyola. Allí va ser detinguda per la Gestapo i deportada al camp de concentració de dones de Ravensbrück, d’on va sobreviure i va ser alliberada al final de la Segona Guerra Mundial. Abans de ser deportada a Ravensbrück, va romandre a la Caserna Dossin i després a Breendonk, dos espais de la memòria europea que recentment he visitat.
Aquesta trajectòria permet entendre millor la dimensió europea de l’experiència d’Ontinyent. Aquelles dones no van viure la Guerra Civil espanyola com un episodi aïllat. La seua trajectòria continuaria després per una Europa marcada per l’ocupació nazi, la persecució dels jueus i la repressió política.
El nom d’Osnos apareix també als espais de la memòria
Fa només uns dies hem pogut localitzar una dada especialment significativa. En un memorial europeu dedicat a les persones deportades apareix el nom: OSNOS, STUNEA.
El nom està situat entre altres persones deportades i apareix associat al conjunt de camps de concentració que formen part del memorial, entre ells Ravensbrück. La fotografia la vaig fer jo i es pot llegir directament el seu nom en el mur commemoratiu.
És una d’aquelles coincidències documentals que donen una dimensió física a una investigació iniciada fa anys a Ontinyent: el nom que trobem en una fotografia de 1937 davant de l’Hospital Internacional reapareix dècades després en un memorial europeu dedicat a les víctimes del nazisme.
Dossin i Breendonk: dos llocs diferents d’una mateixa persecució
La visita a Dossin i Breendonk permet situar aquesta història dins del sistema repressiu nazi a Bèlgica. El Fort de Breendonk va començar a funcionar com a camp de detenció sota ocupació nazi el setembre de 1940. Allí van ser empresonats jueus, presoners polítics i altres persones perseguides que procedien majoritàriament de la Caserna Dossin, a Malines.
La Caserna Dossin es va convertir, a partir de juliol de 1942, en el principal camp de reunió i trànsit dels jueus de Bèlgica abans de la deportació. Les investigacions de Laurence Schram sobre Dossin expliquen que l’elecció de la caserna estava relacionada, entre altres factors, amb la seua situació entre Brussel·les i Anvers, la capacitat de l’edifici i la proximitat de la línia ferroviària. Dossin i Breendonk estaven, per tant, estretament relacionats.
Una història que torna a Ontinyent
La història de Stunea Osnos permet establir així un llarg itinerari: Bessaràbia, Anvers, Ontinyent, Guerra Civil espanyola, Bèlgica ocupada, Dossin, Breendonk i Ravensbrück. Un itinerari de supervivència i carregat de memòria.
És una trajectòria individual, però també és una peça d’una història molt més gran: la de les dones europees que van arribar a Ontinyent per treballar en un hospital internacional durant la Guerra Civil i que, pocs anys després, es van trobar immerses en la persecució nazi.
Per això el nom de Stunea Osnos té un valor especial per a la memòria d’Ontinyent. És només el nom d’una infermera que va passar per l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. És el nom d’una dona que va formar part d’una xarxa de solidaritat internacional, que va viure dues guerres europees i que va acabar sent víctima de la repressió nazi.
El testimoni d’Osnos
La història de Stunea Osnos permet seguir un itinerari que uneix l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent amb alguns dels espais més terribles de la repressió nazi a Bèlgica. Infermera durant la Guerra d’Espanya, Osnos va treballar a Ontinyent i, anys després, va ser detinguda per la Gestapo, empresonada a Malines i traslladada al camp de Breendonk. El 1949, el seu testimoni durant el procés contra Philipp Schmitt, comandant de Breendonk és colpidor.
Serà en el diari Vooruit, en la notícia publicada el 6 d’octubre de 1949 al voltant del procés contra Philipp Schmitt, comandant de Breendonk, amb el títol «El procés del botxí de Breendonk», on es dedica una part important al testimoni d’una «russa» de cinquanta anys, Stunea Osnos, infermera a Brussel·les. Va adquirir la nacionalitat russa perquè es va casar amb Mosses Priwin.
Segons el diari, havia sigut detinguda per la Gestapo i havia passat diversos mesos tancada en una cel·la a Malines. Posteriorment va ser portada a Breendonk i condemnada a mort per un tribunal militar alemany. El relat que ofereix Vooruit és especialment important perquè identifica Schmitt i descriu directament els maltractaments que Osnos afirmava haver patit.
Durant la seua estada a Malines, Schmitt va anar a la seua cel·la acompanyat del seu gos. En el transcurs dels interrogatoris i de les tortures, segons el testimoni publicat, Schmitt li va advertir: «Per a vosté això no s’ha acabat; continuarem a Breendonk!»
La notícia explica que, durant els interrogatoris, Schmitt era qui donava les ordres. Segons Osnos, fins i tot li xafava els dits dels peus amb les botes. Els seus ajudants la colpejaven fins que queia a terra i, com a conseqüència dels colps, va perdre dues dents.
Però el relat continua amb el que va patir a Breendonk. Allí, segons la seua declaració, havia de romandre cada dia dreta dins de la cel·la, nua, en ple hivern.
Els altres presoners
Osnos no sols va parlar del seu propi patiment. També va explicar davant del tribunal el que havia vist patir a altres presoners.
Entre ells estava Sokol, un veterinari, que ocupava la cel·la del costat. Segons Osnos, va morir com a conseqüència dels maltractaments. També va parlar, emocionada, de la dona de Sokol, que havia sigut igualment torturada brutalment i de la qual mai més no va saber res.
La seua declaració incloïa també el cas del presoner Klause. Segons el relat publicat per Vooruit, estava encadenat i pràcticament no podia moure’s. Quan Schmitt va saber que havia mort, es va enfurir. Però, segons Osnos, no per compassió pel presoner, sinó perquè, amb la seua mort, ja no podia parlar.
Un altre dels casos que va descriure va ser el de Goldberg, un enginyer rus. Osnos va explicar que havia sigut torturat fins al punt que els seus cabells s’havien tornat grisos i que el seu estat era tan greu que ja no podia empassar-se el menjar.
Segons el seu testimoni, Schmitt el va traure violentament de la cel·la. Goldberg va demanar una fusta sobre la qual poder estirar-se, però Schmitt li va respondre: «Cap tauló, dret!»
Després d’això, Osnos va explicar que Goldberg va desaparèixer i que mai més no en van saber res.
Consideracions finals
Aquest testimoni permet completar la trajectòria d’Osnos i entendre la connexió entre la seua experiència a Ontinyent i la repressió que va patir posteriorment a Bèlgica. Després de la Guerra Civil, Osnos va tornar a Bèlgica, on va ser detinguda per la Gestapo. El seu pas per Malines i Breendonk i, posteriorment, la seua deportació a Ravensbrück formen part d’una mateixa trajectòria marcada per la persecució i la violència nazi.
El testimoni publicat per Vooruit el 6 d’octubre de 1949 ens permet recuperar la veu d’Osnos molts anys després dels fets. Davant del tribunal, no sols va relatar els maltractaments que havia patit, sinó també els que havia presenciat contra altres presoners i va identificar Philipp Schmitt com un dels responsables.
La seua història ens permet així seguir el recorregut d’una dona que, després d’haver treballat a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent, es va convertir anys més tard en testimoni de la repressió nazi.