Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Fragment de “He mirat aquesta terra” de Salvador Espriu
Musicada per Raimon
Passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Ja en són tres els que han transcorregut des de la presentació de Solidaritat en temps de guerra. Tres anys en què han continuat apareixent noves dades, testimonis i cròniques que, a poc a poc, fan necessari prendre’n nota, per si algun dia arriba el moment de fer-ne una segona edició, corregida i augmentada.
I dic tot açò perquè la setmana passada, tot just tornar d’Anvers, després d’haver participat en la col·locació de la pedra de Madrich Berliner, vaig rebre un correu electrònic del company Juanjo Conejero, encarregat del cementeri municipal. O, millor dit, Juanjo em va reenviar un correu dels familiars de Fernando Ortiz Serrano. El correu explicava que són una neta i una besneta, és a dir, mare i filla, les que estan buscant el seu avi o besavi.
Dones que recuperen la memòria
D’entrada, es repeteix un patró que ja he trobat en altres ocasions. De nou, són les dones, les guardadores de la memòria, les que tornen a buscar-la. Les que no volen que un nom, una vida, una història familiar, quede definitivament perduda.
Ja ho havia vist abans. Ho va fer Carmen, la germana de José Vega Muñoz, un jove soldat de Jaén que va morir a l’Hospital Militar Internacional. Fins a Ontinyent va vindre la seua germana per saber on estava soterrat el seu germà.
De la mateixa manera, va ocórrer amb Àgeda, que està ajudant Victòria, filla de Vicente Leandro López Navarro, que també va morir a l’Hospital Militar Internacional.
Darrere de cada nom hi ha una història. I, de vegades, després de molts anys, són elles les que tornen a obrir el camí per recuperar-la.
Potser per això, quan els fets es repeteixen i sembla que els patrons s’assemblen, arribes a pensar que el que fas té un sentit.
Desconeixia les dues famílies. Només sabia que els seus familiars havien estat hospitalitzats a Ontinyent durant la guerra i que, malauradament, allí havien mort. El seu soterrament es va produir a l’antic cementeri d’Ontinyent.
Hui només en queden unes pedres, a manera de testimoni, que ens recorden, qui ho sap, que allí va haver-hi un cementeri. En aquell lloc varen ser soterrats Vicente Leandro López Navarro i també Fernando Ortiz Serrano.
Vicente Leandro: només queda la terra
Pel que fa a Vicente Leandro, el seu cas és cridaner per la manera en què vaig arribar a Àgeda. Es va posar en contacte amb mi i em va explicar que la seua intenció era ajudar Victòria a localitzar el seu pare.
La meua resposta va ser la de sempre: no li podia dir més que havia estat soterrat al cementeri Vell i que, en el Registre Civil, podia demanar la partida de defunció. La seua resposta, però, em va sorprendre: «Aleshores aniré a Ontinyent i agafaré un grapat de terra i la dipositaré en la tomba de la seua dona, a manera de testimoni i homenatge». Aquella terra era la que havia vist morir Vicente i on havia descansat per sempre.
Temps després, en una lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc, vaig coincidir a la placeta de l’Escola de Persones Adultes amb Manolo Requena. En aquell moment em va ensenyar una fotografia d’una placa que havien trobat al Col·legi de la Concepció, antic Hospital. Quan vaig veure la fotografia, vaig observar que allí estava inscrit el nom de Vicente López Navarro. Podia ser casualitat, pura coincidència. Tanmateix, era cert que es conservava aquella placa de marbre amb el nom de Vicente i la data de la seua mort. S’obrien molts interrogants que difícilment podíem respondre. Al mateix temps, però, apareixien evidències transformades en objectes que ens feien memòria. En el cas de Vicente, la memòria havia pres forma de placa de marbre.
Elia, memòria d’Arsenio
Arsenio Aparicio Sánchez, natural d’Oriola i sanitari de la 49a Brigada Mixta, va morir a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent el 12 de febrer de 1939, després de resultar greument ferit en el bombardeig de l’estació de Xàtiva. Va ser soterrat al desaparegut cementeri vell d’Ontinyent, un lloc esborrat de la memòria. La seua neta, Elia Aparicio Ezcurra, és la rescatadora i guardadora de la memòria del seu avi.
Xàtiva bombardejada
Camilo García Tendero, natural de Montoro, va morir a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent el 14 de febrer de 1939, després de ser ferit en el bombardeig de Xàtiva. Manuela i Javier, familiars de Camilo, els seus descendents, han rescatat i guardat la memòria familiar, mantenint viu el record d’aquell home i de la seua història.
Fernando Ortiz: una memòria escrita
Ara bé, alguna cosa semblant ocorre amb Fernando Ortiz Serrano.
Concha, la neta, s’ha posat en contacte amb mi per intentar localitzar el seu iaio. Fins ací, continuem amb el mateix procedir. Sabem on va ser soterrat, però ja no podem anar fins allí. Poden demanar la certificació de la seua mort i poca cosa més. Concha, la neta de Fernando, va vindre a Ontinyent, en la dècada dels anys 1980, acompanyada de sa mare, per saber on estava soterrat Fernando. Ningú li va donar cap resposta.
Una vegada més, tornen a aparéixer interrogants que no podem respondre. No obstant això, sabem de la crònica publicada en Le Peuple el 6 de febrer de 1938, redactada a Ontinyent pel periodista Grégoire Koulischer.
Pot ser que la crònica estiga fent referència al soterrament de Fernando? Pot ser que la descripció del soterrament fora perquè es tractava d’un membre de la Guàrdia Nacional Republicana? Si en el cas de Vicente la memòria havia pres forma de placa de marbre, en el de Fernando, potser ho fa a través d’una crònica periodística.
Quan les coincidències ajuden a recordar
Creixen les preguntes. I, amb elles, les coincidències. Una placa de marbre. Una crònica periodística. Un grapat de terra. Efectivament, Ainhoa, besneta de Fernando, ha vingut a Ontinyent per saber on va estar hospitalitzat el seu besavi i on va estar soterrat. Vaig tenir el gust d’acompanyar-la, juntament amb el seu home, Daniel, pels últims llocs de la terra que va veure morir el seu besavi.
Sorprenentment, en arribar a l’esplanada on li vaig dir que podrien estar les restes del seu besavi, o, almenys, la terra que el va acollir després de morir, es va ajupir, va traure una bossa de plàstic i, en acabar d’omplir-la, va dir: «M’enduc aquesta terra a manera de símbol, perquè és la que el va veure morir».
En definitiva, fragments que, separats pel temps, semblen insuficients. Però, junts, ens permeten tornar a acostar-nos a unes vides que durant molts anys han quedat lluny de nosaltres. I, una vegada més, són elles les que obrin el camí. Les dones de la família. Les que pregunten. Les que busquen. Les que no es resignen a perdre un nom.
Les guardadores de la memòria.