La memòria de l’Hospital Militar d’Ontinyent és un exemple de com la solidaritat durant la guerra civil va tenir un vessant internacional i transnacional. Aquesta solidaritat es va concretar en l’assistència sanitària envers els soldats ferits i malalts, però també de la població civil.
Aquesta atenció mèdica va permetre proporcionar cures mèdiques, quirúrgiques i la recuperació d’aquelles persones que ho necessitaven. Tanmateix, aquest hospital es va convertir en espai segur i de refugi al recer de la guerra.
A més a més, aquest hospital es va caracteritzar per concretar-se la col·laboració de professionals de la salut de diferents nacionalitats. També varen participar, sobretot, dones vingudes d’altres països, que amb una curta formació prèvia, s’incorporaren a treballar a l’hospital com a auxiliars d’infermeria. Eixe va ser el cas de les Mamàs Belgues que són exemple de solidaritat col·lectiva internacional. També hi va haver dones que des d’Ontinyent i d’altres indrets de l’estat espanyol s’incorporaren en les tasques d’infermeria, de bugaderia i de tots aquells altres serveis que feien falta per posar en funcionament i mantenir l’activitat d’aquest hospital.
A parer meu, crec que en l’actualitat, parlar de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent suposa fer un exercici de memòria i recordar a les seues treballadores i treballadors perquè són un exemple del que és la solidaritat que des de l’acció conjunta i col·lectiva pogueren dur a terme a Ontinyent.
Una mostra d’aquesta acció solidària col·lectiva és la que varen realitzar el grup d’infermeres, origen polonès, recordades en l’imaginari col·lectiu ontinyentí com «les mamàs belgues». La solidaritat i compromís humanitari d’aquestes dones va influir, amb tota seguretat, les vides d’aquelles persones afectades pel conflicte.
Del grup de dones voldria destacar a Golda Luftig que juntament amb les seues germanes Rachel i Vera vingueren a Ontinyent. Estava casada amb Szmul Berliner i mentre va estar a Ontinyent va tindre una filla a qui va posar de nom Madrich. Segons constà a la partida de naixement del Registre Civil d’Ontinyent, va naixer al Xalet Internacional, més conegut com El Pinatar, on residien la resta d’infermeres.
En finalitzar la guerra Golda va marxar a Bèlgica amb la seua filla i el seu marit. Poc temps després, l’ocupació nazi va posar difícil la seua existència, per la condició de jueva. Durant el mes de setembre de 1942 varen ser deportades des de la Caserna de Dosisin de Mechelen fins a Auschwitz on varen ser gasejades amb els seus iaios materns i una tia. Szmul va aconseguir sobreviure. Va marxar al Canadà on va refer la seua vida i va formar altra família. Madrich Berliner serà una xiqueta dels 1,5 milions d’infants assassinats pels nazis.
Com deia abans, recuperar la memòria de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent ha permès recordar a les persones involucrades en aquesta acció solidària, però també la memòria d’una xiqueta nascuda a Ontinyent. La recordem, diàriament, amb una llamborda de memòria col·locat a la porta de l’antic hospital.
La recerca al voltant de Madrich Berliner m’ha permés conèixer les històries de vida d’altres xiquetes vinculades a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent perquè eren família d’ella, perquè eren filles d’altres infermeres o de Brigadistes Internacionals ingressats a l’hospital. Es dóna la particularitat que totes elles eren xiquetes. A més a més, tenen en comú que varen patir les conseqüències de la barbàrie nazi, amb diferents finals. Una tercera particularitat és que l’interès per recuperar aquestes històries tenen mirada de dona jove, que des del present vol recuperar la història de la seua família.
En properes entrades continuarem compartint els resultats de la recerca encetada. Mai he perdut l’esperança de posar-li cara a Madrich Berliner i a la seua memòria.