El passat 17 de setembre compartia en les xarxes socials una entrada on explicava que havia arribat a les meues mans un llibre d’Amalia Rosado Orquin amb el titol “Españolas en los campos nazis”. Uns dies abans en aquest mateix blog publicava una nova entrada. Aleshores li posava de títol “Quan la memòria té nom de dona” i encara no m’havia arribat el llibre que ara comente.
Si us dic la veritat, tenia serioses sospites que en aquesta publicació no aparegués el nom de Madrid Berliner, filla de Golda Luftig, nascuda a Ontinyent. Però he de rectificar perquè Amàlia Rosado ha tingut a bé incloure-la en la relació de dones en el seu llibre. A parer meu, una excel·lent decisió.
A més a més, altre detall que he pogut observar, amb el que coincideix plenament, és que reforça i visibilitza aquesta xiqueta. Forma part dels infants que varen ser víctimes de la barbàrie nazi. Amàlia apunta que el 40% de la llista que consulta estava formada per xiquetes entre 2 i 4 anys.
Aquesta xiqueta va ser detinguda entre la nit del 27 i 28 d’agost de 1942. Va arribar al camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau el 3 de setembre de 1942. Coincidint amb les investigacions de Guillem Llin, Amàlia tampoc dona data exacta de la mort de Golda i Madrich afirmant que va ser entre el 12 i 15 de setembre. Per cert, en aquestes dades d’agost de 1942, quan detenen a Madrid, s’iniciaven les festes de Moros i Cristians a Ontinyent. Però això serà objecte d’altra entrada.
Familiars directes de Madrid Berliner i amb la inestimable col·laboració del professor Rudi van Doorslaer, constaten que va ser assassinada pràcticament el mateix dia que va arribar. En l’extracte la certificació de la seua defunció diu que va morir a Auschwitz el 4 de setembre a les 4 hores i 20 minuts. Segons es desprèn d’aquest document, el govern belga li atorga la nacionalitat polonesa.
En ple desembre de 2017, dies abans de Nadal, vaig visitar el camp d’extermini Auschwitz-Birkenau. Tenia previst només conèixer aquell espai de la memòria. Des d’aquell moment he intentat cercar una imatge d’aquesta xiqueta. Fins ara no he tingut un resultat positiu. Ho dic perquè vaig preguntar en el camp si existia alguna foto del dia 3 o 4 de setembre de 1942, que deixés constància de l’arribada del transport VII. La resposta va ser que no hi havia res, cap foto. Els infants acompanyats per les seues mares anaven directament a la cambra de gas. Esperem que els contactes encetats amb els familiars que encara recorden a Madrid Berliner puguen ajudar-nos a posar cara a aquesta xiqueta.
Mentrestant com diu l’amic Renato aquesta és una “storia infinita” i amb el pas del temps ho descobrireu. Continuaré llegint el text d’Amàlia. Bona nit.