El passat mes de juny de 2019 vaig publicar la primera l’entrada relacionada amb els espais habitats i la memòria, intitulada “Memòria dels espais que habitem”. En aquell moment vaig parar atenció en l’actual plaça major, també identificat aquest espai com plaça del “Generalisimo, de la República i d’Alfonso XIII. Com deia aleshores, pretenia identificar, descriure i concretar com els homes i les dones mantenien una particular relació amb els espais que habitaven i els usos dels edificis que el conformaven.
Sembla interessant i constructiu incorporar, en polítiques de manteniment, recuperació i modificació del nostre patrimoni, la relació de les persones amb els espais que habitem. Es tractaria de tenir en consideració els aspectes històrics i socials d’un període del nostre passat recent com ho va ser la II República. Caldria diferenciar els anys de pau, els tres de guerra (in) civil però també la dictadura franquista.
Es tracta d’evitar el desmemoriament, que ens desmemorien i així desmemoriejar, és a dir, no recordar-se de les coses, no tenir memòria, diria Pompeu Fabra en el seu diccionari.
Són molts els espais que s’han modificat recentment en la nostra ciutat i que contribueix al desmemoriament del nostre passat, malgrat que, i cal dir-ho, també s’han creat espais de la memòria; recuperació de dos refugis i creació del memorial democràtic al cementeri d’Ontinyent, entre altres. Certament hi ha molts espais modificats o que es modificaran, que voluntàriament o involuntàriament, s’incorporaran al desmemoriament.
Tornant a la Plaça Major actual i citant textualment el web de l’ajuntament es dius que naquesta plaça “Se levanta sobre un espacio a pie de las murallas y abierto al barranco de Sant Jaume – Almaig. Este ha sido, desde el siglo XVI, el centro neurálgico de las actividades públicas de la ciudad, razón por la cual concentra una parte significativa de los edificios históricos más relevantes” Un dels edificis és el Palau dels comtes de Torrefiel. Sense llevar-li la importància als elements arquitectònics i patrimonials, els quals s’han valorat, no estaria gens malament identificar aquells altres elements que tenen cabuda en el discurs de la memòria democràtica i que forma part de les històries de vida, en aquest cas de moltes dones d’Ontinyent.
Aquest edifici va ser espai de repressió i presó de dones on varen romandre confinades un nombre indeterminat de dones i després enviades a la Presó de dones de València. Fins a l’actualitat i d’acord amb les investigacions que s’han pogut cometre a partir dels sumaris d’urgència celebrats en 1939. De moment hem identificat 28 dones de les quals s’han aconseguit 16 sumaris. Resta aprofundir en la història personal de cada una d’elles;
- Concha Bernabeu Esparza “la xavona”. vint-i-quatre anys, mor a la presó de dones de València.
- Concepción Ferrero Morales “la carraca”,cinquanta anys.
- Maria Ferrero Morales “la carraca”, quaranta anys.
- Concepción Cambra Mollá “la canyara”, trenta-sis anys.
- Elvira Guillem Conejero “la carota” seixanta-quatre anys.
- Rosario Sanchis Soriano; “la perneta”, quaranta-huit anys.
- Carmen Sanchis Revert “la moza”, vint-i-huit anys.
- Josefa Galbis Gandia “la panisa”, seixanta-cinc anys.
- Maria Revert Revert “la moza”, cinquanta-un anys.
- Carmen Úbeda Soler “la pixoca”, quaranta-huit anys.
- Virtudes Úbeda Soler “la pixoca”, quaranta-cinc anys
- Concha Martínez Llopis “la gual·la”, vit-i-hui anys.
- Isabel Monzó Francés “la monsona” vint anys.
- Josefa Oviedo Brotons “La cula”, vint-i-sis anys.
- Carmen Terol Tortosa “ la pirranya”, trenta-un anys
- Genoveva Valls Soriano, vint-i-sis anys.
Cada una d’elles, amb una història personal molt concreta, tenen en comú el que visqueren uns moments en què a les dones se’ls permetia participar en organitzacions polítiques, tenir carnet de conduir, eixir al carrer junt amb els homes per demanar millores socials, exercir el dret al vot, en definitiva gaudir del conjunt de dret que venien avalats per la constitució de 1931. Malauradament no va haver temps per assolir i consolidar aquets drets els quals suposaven un avançament en els drets socials, polítics, educatius, laborals i especialment els referits a les dones.
Aquestes dones militaven en Mujeres Libres, Mujeres Antifascistas, en la UGT o la CNT, posaven veu als seus drets i això els va suposar, una volta instaurat el nou règim, que foren nomenades despectivament “roges”. El nou ordre establia una nova dona que havia de ser submisa, “perfecta ama de casa” on havia d’exercir de mare i esposa. Aquells canvis que s’havien aconseguit durant la República, tant en l’esfera privada com publica quedaven anul·lats.
En els sumaris, als quals hem tingut accés, eren acusades per “adeshión a la rebelión” per demanar el vot al front popular, per dur una bandera del partit comunista, per ser milicianes, militant socialista o celebrar, amb la construcció d’una falla, la victòria del Front Popular en 1936. Denuncies sense cap fonament i en alguns casos intentaven implicar-les en els assassinats d’altres dones. Es dona el cas que fins i tot va haver-hi algunes d’elles que foren absoltes. D’això en parlarem en altre moment.
Malauradament encara hui, les filles d’aquestes dones manifesten el seu temor i por per explicar que és el que va passar i que patiren les seues mares. Crida molt l’atenció que encara hui persistisca aquest sentiment de por. Algunes d’aquelles dones els varen tallar el monyo al zero, les obligaven a netejar les esglésies i edificis com els jutjats sense cap mena de remuneració. Ser roja o fill o filla de roja era una condició que afectava, fins i tot a negar-los la farina que els corresponia.
Identificant aquest edifici amb una plaqueta, panell informatiu o qualsevol altre suport on s’inclogués una xicoteta referència al fet que va ser presó de dones després de guerra, seria suficient per incorporar-ho al discurs memorialista, donant significat i establint una relació amb aquest espai urbà que fins al moment no s’ha tingut. Per què no afegir en la nova remodelació de la plaça Major, alguna referència als valors democràtics defensats en aquest espai públic com la protecció a la infància, la promoció cultural o el dret a l’educació? En aquesta plaça com molt bé diu el web municipal, és el centre neuràlgic de les activitats públiques de la ciutat. A més a més de muntar-se el castell per a celebrar les ambaixades dels moros i cristians, de dansar els balls del corpus, etc també és espai de reivindicació i de materialització dels drets democràtics i oer suposat espai de memòria democràtica.
PD: Aprofite l’ocasió per informar-vos que en aquest projecte estem treballant José Manuel Torró i jo, dos homes. Si coneixeu algun familiar d’aquestes dones i està interessat a col·laborar en aquesta investigació aportant fotos o documentació, en el web teniu el contacte.