Victòria té 89 anys, és la filla de Vicente Leandro López Navarro, un soldat de la República destinat a Alcoi i que és víctima del bombardeig de l’Hospital Sueco Noruevo el 22 de setembre de 1938. Ferit greument va ser traslladat a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent on malauradament va morir. Al seu poble, a Vegallera aldea de Molinicos província d’Albacete, el coneixien com a Leandro, però es va allistar com a Vicente. Aquesta informació, que recull Aranxa Vidal, la periodista que redacta el reportatge del Periòdic d’Ontinyent, que més avall he reproduit, és la que he d’incorporar, com a recerca nova, sobre l’hospital militar internacional que els socialistes belgues crearan a Ontinyent.
Antonio Calzado deia el passat 15 de juny, que “L’hospital Militar Internacional, pren forma humana en el llibre de Joan J. Torró, ple d’històries personals”. Ara s’ha d’incloure una nova, la de Vicente Leandro López Navarro. És una d’eixes històries que s’ha d’incorporar no sols al llibre sinó a la memòria col·lectiva.
Recorde les paraules d’Àgueda González, madrilenya que es va posar en contacte amb mi per saber si podíem localitzar les restes del pare de Victòria, xiqueta que va nàixer en 1935. Àgueda és l’encarregada del cementeri de Molinicos on està soterrada Faviana, la dona de Leandro i mare de Victòria. La intenció d’Àgueda era ajudar Victòria a localitzar al seu pare. Malauradament, no ha pogut ser. Àgueda en va manifestar el desig que amb un grapat de sorra d’Ontinyent en tenia prou. Era l’única opció que li restava per aconseguir, almenys, que amb Faviana hi haguera un grapat de la terra en la qual va morir Leandro.
Es tracta doncs d’una història, que com diu Calzado pren forma humana en aquesta experiència “Solidària en temps de guerra”. Són vàries les famílies que han vingut a Ontinyent a preguntar, per saber on estan soterrats els seus familiars. Malauradament, els he hagut de dir que no existeix el cementeri on varen ser soterrats. A més a més, els dic que no hi ha cap placa, escultura o element arquitectònic que ens permet convertir un espai, oblidat, en espai de memòria col·lectiva, on es puga recordar que aquell espai va ser un cementeri, i recordar als morts de l’Hospital Militar Internacional.
Mentrestant arriba aquest fet, resta compartir amb vosaltres aquesta poesia de Vicent Andrés Estelles publicada en el “Llibre de meravelles” en frecorda dels soterrats al cementeri desaparegut ni identificat, i que diu:
CRIT I NIT
Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ
Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…
Ací podeu veure la presentació a Alcoi de “Solidaritat en temps de guerra. Hospital Militar Internacional . Ontinyent 1937-1939”
Les fotos han estat facilitades per Àgueda González.