Fa uns dies l’amic Josep Albinyana, de l’Olleria, en feia arribar un enllaç, on es publicava en la premsa digital La Nueva Tribuna, un article d’Eduardo Mangada que començava així: ” Esta historia empieza y acaba en Ontinyent-Valencia-durante los años 1938 y 1939, en plena guerra civil. Allí estábamos mis padres y yo.” Clar l’amic havia llegit l’article i amb bon criteri va pensar en mi. De seguida vaig identificar a l’autor de l’article. Es tractava d’Eduardo Mangada Samain fill d’Euardo Mangada i Elena Samain. Efectivament, tots tres varen estar a Ontinyent durant la guerra civil.
A la primera oportunitat vaig contactar amb la premsa digital que afortunadament va accedir molt amablement a passar-li la meua petició a Eduardo Mangada. Uns dies després Eduardo va contestar al meu email. Feia molts anys que estava intentant contactar amb ell sense cap èxit, però ara arribava el moment i vaig tenir sort. Afortunadament, la paciència ha donat els seus resultats i ara he pogut contactar amb un xiquet, aleshores, que nascut a Anna, va romandre a Ontinyent durant la guerra civil perquè el seu pare era metge a l’Hospital Militar Internacional.
Sabia de la seua experiència de vida a Ontinyent gràcies al llibre de Jorge M. Reverte i Socorro Thomás ” Hijos de la guerra. Testimonios y recuerdos”. En aquest llibre publicat l’any 2001, la primera edició, imagineu fa 23 anys, es parlava d’Ontinyent, aleshores ja estava cercant i regirant papers, arxius, llibres i tot allò que poguera parlar de l’Hospital Militar Internacional. Malauradament, no ho he pogut incorporar a Solidaritat en temps de guerra, però de segur que si hi ha una segona edició on incorporaré les dades que ara he aconseguit i també en veure obligat a incloure les referides a Elena Samain.
Les aportacions per escrit de Eduardo Mangada Samain són suficients per corroborar el poc que he publicat al voltant del seu pare. També suposa ampliar les dades respecte de la seua activitat política i sanitària. Es constata que no va treballar a Ontinyent, com a metge, abans de la guerra. No formava part de la quinta columna que operava en l’hospital militar internacional. Va ser sempre fidel a les seues idees progressistes i de defensa dels drets republicats.
Tanmateix, he sabut que vivia en la Casa de la Bandera molt a prop del Pinatar on vivien les conegudes mamàs belgues. Moltes altres cases properes varen ser incorporades al conjunt de les confiscades. Aquestes cases eren utilitzades per qui treballava en el Col·legi Nacional de Cecs de Madrid, a l’Hospital Militar internacional o simplement famílies que fugien de la guerra. És així com aquest grup de cases conegut con “Les Aigües” pot incorporar-se com espai de la memòria democràtica a la ciutat d’Ontinyent.
Tant en la presentació de Solidaritat en temps de guerra, ara fa un any, com en el mateix text, queda palès que aquesta publicació s’ha de considerar inconclusa. Com podeu observar continuen apareixent noves dades, noves informacions que venen a corroborar eixa idea que tinc, és a dir, que l’hospital militar internacional continua viu 87 anys després.
Aviat podré entrevistar Eduardo Mangada, intercanviarem opinions i sobretot aprofundirem i coneixerem la seua experiència viscuda a Ontinyent. Aleshores una ciutat de rereguarda i interpretada a partir de les experiències d’un xiquet que començava a caminar en el tortuós camí de la vida, sobretot perquè formar part d’una família assenyalada i vençuda, fidel als principis democràtics i republicans.