Coneixia a Joan Barberà des de feia molts anys. Sabia del seu quefer evers la cultura i el patrimoni ontinyentí. Feia temps que m’ho deia i cada vegada que es retrobàvem m’ho recordava, volia visitar l’aula museu de la II República. Abans de la seua mort vàrem anar a visitar-la. Allí seguts en un dels pupitres, raonarem sobre els valors democràtics republicans tan vigents com alhora maltractats. M’explicava que en aquella escola, una vegada finalitzada la guerra, es va convertir, per uns dies, en un acte propagandista del feixisme, exaltant els valors franquistes. En va dir que aquell edifici escolar, el primer construït com a escola pública a Ontinyent, es va ornamentar amb simbologia franquista. Aleshores aquells símbols, varen ser realitzats a la fusteria de la seua família.
Allí mateix en va regalar un exemplar original de la revista “Hora de España” el número IX. La portada deia “Sumario: Ensayos de Antonio Machado, Maria Zambrano y Manuel Altolaguirre. Poemas de Octavio Paz y Miguel Hernández. Notas de A. Sánchez Bardubo, A. Porras, Luís Cernuda, R. Gaya, B. Clariana, Casal Chapi, P. SanJuan. Taurino Lopez por Juan de la cabada“. Revista editada a València en setembre de 1937. En va dir que la va comprar en un dels seus viatges per l’estranger. Al darrere de la revista hi ha un segell que diu “Agencia General “mentor”. Informaciones de prensa. Montevideo (Uruguay)”. Amb aquella revista en va donar dos textos mecanografiats datats en 1936 i corresponent a coples i versos escrits pels milicians, que vivien en la fusteria del seu iaio, deia Juan Barbera.
La conversa va continuar en la plaça de la Concepció fent-nos un cafè. M’explicava que el Col·legi la Concepció va ser convertit en Hospital Militar i que instal·laren calefacció central, la qual es varen beneficiar els pares franciscans en tornar a recuperar l’edifici per al seu menester educatiu. Parlarem del projecte educatiu republicà, de la protecció a la infància en les colònies escolars durant la República en pau, i de política municipal.
Però el que m’agradaria remarcar ara és a seua habilitat pel dibuix. La seua memòria visual ens ha deixat un llegat important que ens ajuda a recuperar la memòria dels espais de la nostra ciutat, on els nostres pares, mares, iaios i iaies habitaren. Alguns d’ells han desaparegut o s’han transformat deixant poques o cap petjada del que hi va haver en aquell espai.
Aquests dibuixos són un exercici per lluitar contra el desmemoriament i desmemoriament del nostre entorn. Sempre s’ha dit que una persona desmemoriada és aquella que no té memòria i Joan Barbera, per contra, en tenia molta. Ara la torna a compartir amb tots nosaltres, ens transmet la memòria, defugim d’una societat, una ciutat desmemoriada.
Molts dels dibuixos varen ser publicats en l’any 2015 per l’associació dveïnal el Llombo sota el títol “La mirada inquieta” amb textos de Gaspar Conejero. Ara se n’ha publicat altra recopilació amb un llibre que du per títol “Làmines de Joan Barberà” editat per l’Associació veïnal El Llombo i la col·laboració d’edicions Víctor. En aquest llibre trobareu un bon grapat de dibuixos, d’Ontinyent i de Fontanars dels Alforins. Aprofitant aquests dibuixos voldria recuperar eixa memòria dibuixada, per Joan Barberà, que ens ajuda a identificar els valors que parlarem aquell dia a l’aula de la II República a la seu universitària d’Ontinyent; la solidaritat i suport al més dèbil i vulnerable. Estic fent referència als xiquets i xiquetes evacuats i als soldats malalts i ferits atesos a les instal·lacions sanitàries creades a Ontinyent. També parlarem de la pluralitat política i democràtica, de la maduresa que hom ha d’assolir per poder parlar, sense cap complex ni por, al voltant del que va suposar la II República i la Guerra Civil a la nostra ciutat.
L’agost de 2021 vaig publicar una primera entrada relacionada amb els dibuixos realitzats pels xiquets i xiquetes evacuades a Ontinyent, durant la República en pau, i el seu ús en la transmissió de la memòria. Aquella entrada tenia per títol Memòria dibuixada dels espais que habitem. Des d’aquesta perspectiva, m’atreviria a mirar aquests dibuixos, els de Joan Barberà, amb un discurs memorialista, visibilitzant els valors que els ontinyentins i ontinyentines pogueren gaudir durant la II República, primera experiència democràtica que malauradament va ser negada, perseguida i aniquilada.
Amb el beneplàcit de l’associació veïnal El Llombo reproduiré alguns d’aquests dibuixos anotant algun detall o descrivint la seua vinculació amb la memòria democràtica i històrica de la nostra ciutat. Joan Barbera va nàixer en l’any 1932 i va conèixer molts dels espais reflectits en els seus dibuixos, que ara tenen un ús més concret, facilitant la transmissió de la memòria.
Grups Escolar Joaquin Costa
El 21 de gener de 1934 s’inaugura la primera escola graduada pública a Ontinyent, ubicada en un edifici pensat i concebut per a l’ensenyament al mateix temps que permetrà donar una resposta social amb la implantació d’una cantina escolar i altres serveis i espais escolars. El 22 de desembre de 1928, la Gaceta de Madrid va publicar la real ordre 1887 amb la qual el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts aprovava el projecte elaborat per l’arquitecte Vicente Valls i Gadea . El projecte va estar revisat per l’Oficina Tècnica de Construccions Escolar i reunia les condicions tècniques i higièniques per a destinar-se a escola. L’edifici l’havia de construir l’Ajuntament. Aquest edifici va ser la materialització del projecte educatiu republicà a la ciutat d’Ontinyent. Es va celebrar la Primera Setmana Pedagògica; es va crear una cantina escolar perquè l’educació havia de tenir una funció social; Misiones Pedagóguicas aportaren una biblioteca; l’edifici es va convertir en colònia escolar durant l’estiu de 1935 i 1936. Durant la guerra civil va perdre el seu ús educatiu per a ser convertit en Hospital de Sang.
Una de les primeres propostes dels dirigents franquistes va ser la de deixar constància recuperant aquella màxima, pròpia d’una educació tradicional i catòlica, fent-la visible a la façana del Grup Escolar Joaquí i que deia “Initium sapientiae timor domini”, és a dir “El principi de la saviesa és el temor a Déu.” A més a més es va encomanar que per cada classe del grup escolar hi haguera una imatge de la Puríssima i un retrat del pedagog valencià Lluís Vives. L’objectiu era perpetuar el nou ordre polític, social i educatiu. Una mostra del que estic dient ens l’explica Gaspar que ens explica la seua primera experiència escolar; “… en aquella primera classe “dels cagons” com ens deien als més menuts, en el col·legi Luis Vives -popularment conegut com el Grupo- , això si una escola amb molta disciplina, ja que ens educaven amb carxots; amb unes classes -massificades- amb cinquanta -o més- alumnes per aula. Cantant el Cara el Sol a l’hora d’entrar i d’eixir, anàvem pujant de curs, i automàticament, venia la separació de sexes: xiquets a un costat i xiquetes a altre; amb unes assignatures normals, i altres que no ho eren tant i amb un pes molt fort de la Religió…”
En un primer moment, aquest edifici s’havia de nomenar “Grupo Escolar Maria Cristina” tot i que va rebre el nom de Joaquin Costa i inaugurat durant la República en pau. Tal com apunta Carmen Agulló, les façanes són espais de memòria. En la façana d’aquest edifici trobem dos elements que han perdurat durant els vuitanta-vuit anys que està a punt de complir el primer centre educatiu públic creat a Ontinyent. Per una part descobrim l’escut dels Habsburg que va romandre durat els anys de la República en pau i en guerra, però també l’escut de Jaume I amb la quadribarrada, que va romandre durant tot el franquisme fins a l’actualitat. Crida l’atenció com en un intent de desmemòria, els responsables franquistes de l’època intentaren esborrar l’antic nom del centre, de manera que, després de picar el nom i eliminar aquesta identificació de l’edifici, hom pot llegir el nom de Joaquin Costa cada dia de pluja. Efectivament, Carmen Agulló té raó perquè les façanes són espais de memòria i en aquest cas, els edificis, les façanes parlen.
Hi ha més dibuixos de Joan Barberà publicats per l’Associació veïnal El Llombo, un bon regal per a fer entre els nostres i al temps per fer memòria. En properes entrades aniré identificant aquests dibuixos