Els dies 4, 5 i 6 del de novembre vaig assistir al XIII Congrés Exilis Polítics a l’època Contemporània (Segles XIX i XX), amb el sobretítol de “Territoris de partida, territoris d’acollida”. L’espai geogràfic per a dur a terme aquest congrés, no podia ser altre que la Jonquera. Aquesta ciutat és per si mateix espai d’exili, espai de memòria per als territoris de parla catalana en particular i de la resta de l’estat en general.
El plantejament del congrés anava més enllà d’abordar l’exili de la guerra civil de manera que pogueren abordar-se tant els anteriors com els posteriors al conflicte armat. De tota manera, vists els espais d’exili i memòria que s’han visitat en aquest congrés, en veig obligat a referir-me únicament a l’exili republicà.
He d’aclarir que, la meua estança a terres gironines es va avançar uns dies, la qual cosa ens va permetre, a Lluïsa, la meua dona i a mi, visitar altres indrets gironins, entre els quals es troba Portbou amb l’estació de trens i el memorial Walter Benjamin.
La vista al memorial Walter Benjamin i a l’estació de trens de Portbou era una visita obligada que feia temps que volia fer. Es tracta doncs de dos espais de memòria i exili que valoren i activen la memòria, els records dels quals ja no estan i els que per allí varen passar. Un va ser concebut com a memorial i altre construït sense aquest objectiu arquitectura convertida en memòria.
Tots dos són espais de la memòria. Un amb una clara intencionalitat, creat per a recordar i d’altre construït per facilitar la comunicació alhora convertida en arquitectura memorialista. Tots dos formen part de “la construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom “(W. Benjamin). Per l’estació de trens de Portbou passaren molts homes, dones i infants cap a l’exili en 1939, dels que no tenen nom, però formen part de la nostra memòria i en aquest cas les travesses del tren ens ho recorden.
Altres dos espais de la memòria que varen visitar a la Catalunya del Nord, foren el Camp de concentració de Ribesaltes i la maternitat d’Elna. El camp de Ribesaltes, segons ens va explicar el guia del memorial del camp, tenia una singularitat, que allí no es va assassinar a ningú. Clar, la reacció de molts dels que allí estàvem va ser d’indignació, perquè concentrar a homes dones i infants en aquelles terres, en aquelles condicions inhumanes on moriren molts republicans de fam, fred i malalties, també és una manera de matar, d’assassinar.
Malgrat aquesta observació, Joan Lluís Mas Pastor, veí d’Elna, mestre i treballador en el seu moment de l’ajuntament d’Elna ens explicava que l’espai de memòria que anàvem a visitar tenia unasignificació distinta i més propera a la solidaritat que no aquell camp de concentració que deixaven enrere, ventat per la tramuntana.
En arribar a La Maternitat d’Elna, Joan Lluís, president de “terra dels avis” ens contava com i quina va ser els orígens d’aquella maternitat i quin va ser l’objecte pel qual es va recuperar aquell espai de la memòria. Efectivament, aquella maternitat estava farcida d’humanitat, va ser l’espai on Elisabeth Eídenbenz, infermera suïssa, va aconseguir que aquelles dones embarassades republicanes trobaren l’aixopluc on poder parir i mirar als ulls dels seus fills i filles. Fins a cinc-centes noranta-set criatures varen nàixer en aquesta casa.
No podia perdre cap de les explicacions que Joan Lluís ens feia al grup allí present. Des que vaig saber que la Vall d’Albaida ens unia no parava de saber més sobre aquell home que parlava la mateixa llengua que jo. Joan Lluís és metre i durant uns anys va deixar la docència i es va posar a treballar en l’ajuntament d’Elna. En aquell moment, ningú coneixia que va succeir en aquella casa fins que va poder contactar amb un home suís d’origen jueu que deia va nàixer en aquella casa.
A poc a poc dotaren de contingut aquella casa que en l’actualitat s’ha convertit en un espai de memòria on es recorda aquella tasca encetada per la infermera suïssa. Es tractava d’una iniciativa que viatja de la mà d’Elisabeth des de Burjassot, durant la guerra civil, fins a Elna. Era una experiència que ja venia funcionant en 1937 en altres indrets de l’estat espanyol i que tenia el mateix objectiu, és a dir, tenir cura de les dones republicanes embarassades com va ser el cas de la Maternitat de Vélez Rubio. Així ens ho
explica en els dos primers números de la revista OCEAR, editada a València en 1937. Aquesta iniciativa suposa la materialització de la protecció a la maternitat i a la infància plasmada en la Constitució de 1931.
Més enllà d’aprofundir al voltant de com es va organitzar la protecció a la infància durant el final de la guerra civil i més concretament envers els exiliats, el que m’agradaria ara és compartir aqueix sentiment de solidaritat que ens va transmetre Joan Lluís, però sobretot sabedor que aquell home era descendent de terres valldalbaidines.
Dies després, Joan Lluís en va enviar un correu electrònic on em detallava que tenia un padrí, així li diuen a Elna a l’avi, nascut a Salem en 1890, de nom Anton Pastor i Font, i que en els anys 1920 va marxar a Elna. L’avi de Joan Lluís va morir en 1968. Aquest home tenia una germana de nom Esperanza, que es va casar al poble veí de Castelló de Rugat, amb un tal Muntaner.
Han passat molts anys i sembla que familiars de Joan Lluís va intentar contactar amb algun descendent a Castelló de Rugat, sense cap èxit. Abans de tornar li vaig dir a Joan Lluís que contactaria amb l’alcalde de Salem i de Castelló de Rugat, cosa que he fet amb Juli Fenollar i ara resta fer el mateix amb Antonio Esquinas.
Potser així recuperem la història d’un valldalbaidí que va marxar a la Catalunya del Nord, però també la del seu net que va valorar aquella experiència solidària, que durant l’exili república i l’amenaça nazi, va permetre salvar tants xiquets, xiquetes i dones. El treball de Joan Lluís i el suport de l’administració local han fet possible recuperar un espai de la memòria.
Tot i que la Vall d’Albaida també hi va haver espais de protecció envers els infants encara hui no se n’ha recuperat cap que ho recorde. Albaida, Agullent, Atzeneta d’Albaida Benigànim, Bocairent, Bellús, Castelló de Rugat, Fontanars, Llutxent, l’Olleria, Ontinyent… són pobles on la protecció a la infància va estar present. La Vall d’Albaida, a diferència d’altres comarques veïnes, no va ser bombardejada. Juntament amb una activitat econòmica majoritàriament agrícola, facilitava i garantia uns mínims queviures. Tot plegat feia que fora una comarca segura i al recer de la guerra, la qual cosa garantia la seguretat de les persones i sobretot dels xiquets i xiquetes vinguts de llocs on el conflicte armat posava en perill les seues vides.
Pot ser l’experiència d’Elna i el quefer investigador de Joan Lluís, ens encoratge per impulsar una iniciativa que identifique com la Vall d’Albaida va aixoplugar a xiquets i xiquetes durant la guerra civil. Cal el suport de l’administració local, de Mancomunitat de la Vall d’Albaida i Generalitat Valenciana per poder fer realitat aquesta iniciativa.