En aquests dies de confinament estan publicant-se en les xarxes socials fotografies antigues d’Ontinyent. Potser és el moment per plantejar-nos recuperar la memòria gràfica ontinyentina. En realitat són fotografies molt conegudes encara que una d’elles no tan popular i no circula per les xarxes. Sabia de la seua existència. Gràcies a la col·laboració del ben volgut amic Rafael Sanchis Ribera, he pogut recuperar-la.
Afortunadament, Josep Gandia Calabuig, en enviar-li aquest enregistrament fotogràfic, també va respondre enviant-me dues fotografies d’un espai habitat i compartit desaparegut.
Es tracta doncs d’una fotografia de la façana d’un edifici que ja no existeix. S’identifica amb molta claredat aquell bar d’encontre i que ha format part de l’imaginari popular ontinyentí. Afortunadament, encara que mig esborrat pel pas del temps, hi ha un rètol que amb una fletxa marca el camí a seguir per trobar “Casa del Pueblo. UGT”.
Aquestes dues fotografies m’han fet revisar aquell post que vaig publicar en agost de 2019 i així incloure un element més i contribuir a la recuperació dels itineraris de la memòria democràtica ontinyentina que estic intentant recuperar, a poc a poc, a partir dels posts que anomene “La Memòria dels Espais que habitem”.
Encara recorde, en la meua memòria d’adolescent, aquell rètol. Aleshores no va despertar la meua curiositat fins que vaig saber que responia a una indicació creada durant la guerra civil.
Aquella casa que estava, situada als afores d’Ontinyent, prop del xalet de les Boles, amb el rètol a la seua façana indicava la direcció per a endinsar-nos carrer Nicolás Salmerón i arribar al número 26 on estava ubicada, en 1937, la seua de la UGT.
Heu llegit bé, carrer Nicolás Salmerón. El nom del carrer Sant Antoni va ser retirat del llistat oficial per a ser substituït pel nom de qui va ser el president de la I República, entre juliol i setembre de 1873.
Les circumstàncies provocades per l’aixecament militar feixista contra la República, a més a més de defensar la democràcia des de les trinxeres, també es feia des de la cultura, des de l’escola i també des de la quotidianitat, recordant amb els noms dels carrers aquells valors i principis democràtics o amb aquells personatges que els defensaren.
Durant la República en pau, l’edifici ocupat per la UGT, pertanyia al Col·legi de la Pureza de Maria, dedicat a l’ensenyament de xiques, de caràcter religiós. Durant la República en guerra l’edifici es va convertir en la seu de la UGT. Així ho deixa constància els estatuts de “La Federación de Sociedades Obreras adheridas incondicionalmente a la UNIÓN GENERAL DE TRABAJADORES de Onteniente” creat en gener de 1937. Romandrà en aquest edifici fins a l’any 1938 que va ser ocupat pel Col·legi d’Orfes dels Carabiners.
Aquest rètol va romandre durant molts anys en un període de la nostra història sense que cap dels defensors del pensament únic i dels nous valors feixistes se n’adonarà que allà dalt, a la façana d’aquell edifici, encara romania una petjada del nostre passat que ens recordava una curta però intensa experiència democràtica.
Sols el pas del temps anava desdibuixant aquell rètol fins que ja amb plena democràcia, la voracitat urbanística, el va fer desaparèixer.
Crida l’atenció com un règim dictatorial no aconsegueix esborrar aquesta quan només acabada la guerra des de l’ajuntament d’Ontinyent s’ordena la retirada i esborrar qualsevol indicació que fera referència al període democràtic, i resulta que durant la segona experiència democràtica, sense cap mirament ni intent de recuperació memorialista, desapareix l’edifici i tota referència a aquella indicació. Sols la memòria fotogràfic, ha deixat constància d’aquest espai habitat que es recorda que a Ontinyent, com en altres indrets de l’estat espanyol hi va haver una casa del poble durant la República en guerra, que la UGT i el PSOE estaven presents en la societat ontinyentina.
Aquesta “Casa del poble” d’Ontinyent de la qual no tinc informació documental de la seua organització, devia tenir les mateixes característiques que la resta d’experiències semblants. Es tractava d’un espai on els obrers i les seues societats s’organitzaven per defensar els seus drets i promoure la solidaritat entre ells. Així mateix era espai de formació de l’obrer així com als militants. Era lloc per combatre la ignorància.
Tot i que no disposem dels elements arquitectònics que ens recorde quins varen ser els usos dels edificis i espais que habitem, tal volta podríem establir indicadors, senyals a manera de panells o fins i tot itineraris virtuals que ens ajudaren a recuperar aquestes petjades.
En aquest sentit i continuant amb aquest itinerari memorialista arribem fins a l’actual Pl. del Barranquet. Hom pot observar com, malgrat els esforços d’imposar un nom a un espai urbà, s’entrebanca amb el que realment la voluntat popular ha decidit utilitzar, sense utilitzar cap mesura coercitiva ni imposició de cap mena. Aquest ha estat el cas de la PL. de la Coronació, nom oficial però que l’imaginari ontinyentí denomina El Barranquet.
Deixant a un costat aquesta plaça ens enfilem pel carrer Sant Jaume, aleshores carrer Francisco Ferrer. Prop d’allí es troba el Carreró del Marqués on es va habilitar l’accés a la barbacana utilitzant-se com a refugi antiaeri. Tot seguit arribem a la Placeta de l’Escura i a la plaça de la República, actual Pl. Major. Però això ja forma part d’altre post publicat.