Fa uns dies, Josep Gandia Calabuig, va publicar en les xarxes socials dues entrades molt interessants, argumentades i documentades amb el títol, Trinitat 22 i Trinitat 22 (II) Aquestes s’han publicat en Plataforma per a defensa del patrimoni d’Ontinyent. També Fidel Reig ha publicat altra entrada amb referències a aquesta casa.
Efectivament Trinitat 22 no és una casa qualsevol. No sols per tot allò que ha argumentat Josep Gandia i Fidel Reig, també per les aportacions dels especialistes Agustí Ribera i Ignacio Hortelano,(1) Cal tenir en consideració aquelles qüestions que contribueixen a recuperar el patrimoni històric ontinyentí, des d’un vessant concret però a la vegada tenir una visió més ampla i que abrace el patrimoni valencià, identificant clarament la materialització de les polítiques de recuperació del patrimoni històric i cultural del nostre territori i per tant de la nostra ciutat. Potser caldrà recuperar, ara que encara som a temps, aquelles petjades “impregnades en l’estructura física de la ciutat”(Llorente, 2015, p.244) que durant tants anys va suposar la torre de l’Esperó i que sembla hi ha clars entrebancs a l’hora de recuperar aquest espai urbà.
Trinitat 22 no és una casa qualsevol, l’espai que ocupa forma part, també, d’eixe patrimoni memorialista democràtic ontinyentí. Quelcom pot preguntar, I que té a veure la recuperació del patrimoni històric amb la recuperació de la memòria democràtica ontinyentina? Senzillament perquè en aquella casa, en Trinitat 22, va viure Francisco Santamaria Tortosa. I qui era aquest home? Hem de recórrer a Guillem Llin, altre investigador ontinyentí, per conèixer qui va ser aquest home. En el llibre “La derrota perpètua”, es recupera la història personal de cada un dels ontinyentins i l’única xiqueta que patiren la barbàrie dels nazis als camps de concentració i extermini.
Francisco Santamaria Tortosa era fill de José Santamaria Vidal i de Teresa Tortosa Llin que segons el padró de 1935 vivien al C/ Trinitat 22, casa que es va vore afectada en diferents actuacions produïdes en 1931 i amb posterioritat a l’hora d’enderrocar la torre de l’Esperó (Ribera, Hortelano, 2019). Francisco Santamaria Tortosa, en acabar la guerra va marxar a l’exili, essent enviat al camp de concentració de Mauthausen, traslladat després a Gusen on va morir.
Aquesta casa, Trinitat 22, al meu humil parer, hauria de ser tinguda en consideració i doblement valorada tant per la Comissió de Patrimoni Històric com per la Comissió per a la Recuperació de la Memòria Democràtica d’Ontinyent. Els arguments per a la recuperació d’aquest espai del patrimoni arquitectònic i patrimonial ontinyentí ha d’estar lligat directament i de manera clara amb els arguments que la recuperació de la memòria democràtica ontinyentina. Es va proposar ubicar en Trinitat 22 un Stolpersteine identificat un nou espai memorialista que s’incorpora als itineraris de la memòria democràtica ontinyentina d’acord amb el que estableix la Llei de Memòria Democràtica i per a la Convivència de la Comunitat Valenciana.
En aquest marc legislatiu s’estableix en el capítol II, llocs i itineraris de la memòria democràtica, que “es denominaran itineraris de la memòria democràtica de la Comunitat Valenciana els conjunts formats per dos o més llocs de la memòria democràtica de la Comunitat Valenciana que coincidisquen en l’espai i tinguen criteris interpretatius comuns de caràcter històric o simbòlic, sense perjudici que hi concórreguen altres valors rellevants de caràcter arquitectònic, paisatgístic o de tipus ambiental, etnogràfic o antropològic”.
Comprendreu que ara perquè aquesta casa, Trinitat 22, l’espai que ocupa, adquireix un doble valor i per la qual cosa no és una casa qualsevol. Sobretot per recuperar l’espai que va ocupar aquesta torre i “refer-la arquitectònicament almenys en els 6 m d’altura coneguda, utilitzant les tècniques modernes i tal com es fa, de fa anys, per arreu, en casos semblants. D’aquesta manera es podria fer una lectura històrica de les restes i la torre de l’Esperó podria tornar a ser identificada clarament en el paisatge urbà, d’on, ja que estava feta i havia aguantat més de set segles, no hauria mai d’haver desaparegut” (Ribera, Hortelano, 2019). Recuperaríem així, les petjades del nostre passat, identifiquem al mateix moment un espai habitat lligat a la memòria democràtica, identificant un dels huit espais que conformarien la memòria i record dels morts als camps nazis en aquest cas a Gusen.
LLORENTE, M. La ciudad: huellas en el espacio habitado. Barcelona. Acantilado. 2015
(1) RIBERA, A, HORTELANO, I. (Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida – MAOVA) La Torre de l’Esperó, en les muralles al riu d’Ontinyent. Programa de Moros i Cristians de 2019.