Aquesta entrada la vaig publicar en l’any 2014, en altre blog d’això fa quasi una dècada. Ara la torne a publicar amb algunes modificacions, però sobretot per recordar el 8 de març a totes aquelles dones que lluitaren contra el feixisme i que estiguren a ‘Hospital Militar Internacional d’Ontinyent
“Amb aquest encapçalament s’inicia un article a la Revista “Vaig Kvinnor” núm 1 de 1962 amb els testimonis d’una de les que fou infermera a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent, Henia Larson.[1] Pels anys 1960 les agències de viatge sueques utilitzaven per al reclam dels turistes aquest espot publicitari; “Viatja a la Costa del Sol, platges amb molt de sol, dies meravellosos a la Mediterrània”. Tal com apuntava Henia es tractava d’un reclam turístic que garantia ingressos econòmics per a Franco, per desgràcia, afegia.
Però Henia Larson el que intenta, aleshores, quasi 25 després, és recordar com ella, entre altres dones, vingueren a Espanya, concretament a Ontinyent per donar suport al govern de la II República, i participaren en la creació de l’Hospital de la mà de la Internacional Socialista i el Fons de Solidaritat Internacional. Molts joves que formaren part de les Brigades Internacionals, vingueren a lluitar contra el feixisme i molts d’ells moriren com va ser el cas del nuvi d’Henia Larson mort a Madrid durant els primers mesos de 1937. Tenia coneixement que a Ontinyent es va crear l’hospital Militar Internacional, inscrivint-se per a treballar com infermera a l’esmentat hospital. Juntament amb unes 20 dones varen estar formant-se durant tres mesos per a després marxar amb un metge belga a Ontinyent. Es tractava d’un Hospital Militar Internacional, però pertanyent a la sanitat republicana on participaren metges i infermeres de diferents països.
Aquesta és la descripció que feia respecte de la ubicació de l’hospital. “L’hospital està a Ontinyent. Era un lloc molt bonic, amb un clima meravellós, molt de sol, palmeres, ametlers, taronges, llimeres i figueres, tot el que és típic d’un país mediterrani”.
Durant dos anys va romandre a l’Hospital treballant com infermera on va conéixer, “espanyols durant un temps molt dur i difícil. A l’hospital varen arribar gent ferida de diferents llocs. La majoria d’ells eren espanyols, alguns d’altres països. Eren joves treballadors i paisans, pobre però acostumats a treballar molt i dur, i ara damunt de tot ensangonats, bruts i ferits”.
Es tractava d’un hospital amb cabuda per a quasi mil malalts. Molts dels malalts, apunta Henia, moriren després d’ingressar, d’altres aconseguiren sobreviure però amb greus deficiències i amb afeccions físiques per a la resta de la seua vida. Els que es recuperaven tornaven al front.
Encara que diu recordar-se’n de tots, després de tants anys recupera de la seua memòria el cas d’un jove anomenat Antonio de vint-i-quatre anys que va morir unes hores després d’arribar a l’hospital. Ell volia una taronja, jo la vaig pelar i li vaig passar un tros, però ell deia, “la meitat per a tu mareta””
Els seus testimonis recuperen la memòria del capità Juan, ferit d’un tret al cap, que mai es va queixar o la dels pares de Pepito que trobaren buit el llit on va morir per les ferides ocasionades per una bala explosiva alemanya. Duien un paquet per al seu fill que contenia dos ous i un pa, que li regalaren a Henia pel tracte i cura que va tenir amb el seu fill. Eren moments difícils per a les infermeres en trobar-se als familiars en aquestes circumstàncies. Malgrat tot, la mare de Pepito, en eixos moments tan tràgics, continuaven parlant de llibertat, li va dir “És un consol que va morir per la república”.
En l’esmentat article també es recullen moments bons, d’amics, però el que més li agradava a Henia és recordar el caràcter, la manera de pensar i la vida espanyola. Els estrangers que venien a treballar a l’hospital estaven molt ben considerats pels ontinyentins, allà on anaren, a les botigues, cafeteries pels carrers d’Ontinyent rebien reconeixement per la seua llavor i lluita contra el feixisme. Recorda Henia en la plaça del mercat, quan va anar a comprar alguna cosa en especial per als ferits, una de les dones allí present va manifestar el seu desig de vèncer al feixisme afirmant que “quan s’haja vençut al feixisme Espanya serà un refugi, un asil per a tots els demòcrates perseguits al món.” D’altre veí es queixava, quan Henia li donava les medicines que li feien falta, de què no hagueren necessitat tant de cotó si hagueren enviat més armes.
La realitat va ser altra, Franco va vèncer amb el suport de les armes modernes d’Alemanya i Itàlia. Havien passat tres anys de guerra civil i l’Hospital va haver de tancar i tots els estrangers havien de tornar als seus països. Tots sabien el que ens esperava, uns a Espanya i d’altres als seus països d’origen. La Segona Guerra Mundial començava i Bèlgica va ser ocupada pels nazis. Els belgues deixaven una guerra per endinsar-se en altra.
En aquella cerimònia d’acomiadament, organitzada per les autoritats, als metges i infermeres que marxaven, varen ser nomenats ciutadans d’honor i segons el testimoni d’Henia Larson els dirigiren aquestes paraules; “Encara que vostès són estrangers, són més espanyols que ells, nascuts a Espanya que han traït el seu país.”
El testimoni d’Henia Larson es va publicar amb motiu de l’encontre dels internacionals suecs, dels quals més d’un centenar varen morir a Espanya durant la Guerra Civil. En aquell acte volien mostrar el seu rebuig a què el govern de Franco fora reconegut per l’ONU al mateix temps que reclamaven l’alliberament dels presoners polítics i la seua rehabilitació d’acord amb els drets humans. En aquelles reivindicacions també es va incloure la de què els suecs no viatjaren a Espanya per així no contribuir a l’economia de Franco. En aquest sentit Henia deia: “M’agradaria molt tornar a veure aquest país. Però com a turista, ¿Com puc gaudir del sol d’Espanya, sabent que els millors fills i filles estan morint en la foscor de les presons? No, jo no puc. Primer hem d’ajudar-los i donar-los suport perquè guanyen la lluita contra el règim. I llavors, vull prendre el vol més ràpid a Espanya, Ontinyent, València, Alacant i altres llocs per ajuntar-me amb Mercedes, Pepita, Gaspar i tots els altres bons amics.”
En 1962 es varen retrobar a Estocolm els suecs i gent d’altres països que van lluitar junts en la guerra civil. Una d’aquestes dones, nascuda a Polònia, era Henia Larson. Va treballar a l’Hospital Militar Internacional belga a Ontinyent. Als mesos de tornar al seu país va ser envaït per Hitler. Aquest fet va motivar el que es desfés de quasi totes les fotos d’aquest temps menys la que podem gaudir en aquest article. L’any 1945 ella va arribar a Suècia amb l’ajuda de la Creu Roja, directament d’un camp de concentració.” Va sobreviure al camp d’extermini de Ravensbruck.
[1] Henia Hass era el seu nom inicial tot i que va canviar el seu cognom per afegir en del seu home.La traducció de l’article ha estat gràcies a la nostra amiga Agneta Johanson. Aprofite l’ocasió per retre-li un sentit record i homenatge a aquesta dona que ja no es troba entre nosaltres. Gràcies Agneta.