Aquestes darreres setmanes la ciutat d’Ontinyent ha assolit un vell projecte iniciat l’any 2019, consistent en la col·locació dels còdols de la memòria, de manera que s’incorporen els stolpersteine als espais que habitem, formant part de la nostra quotidianitat i també de la nostra memòria.
Més enllà d’encetar debats al voltant de si és Madrid o Madrich, i deixant clar, com ja ho ha fet Josep Gandia Calabuig (El Periòdic d’Ontinyent, 04.02.2023), que es tracta d’una xiqueta, el fet veritablement cert és que va nàixer a Ontinyent el 1938, filla de Gorlda i Szmul, que va ser assassinada a Auschwitz el 1942 amb sols quatre anys i ara, huitanta-un anys després, ja forma part de la nostra memòria col·lectiva.
La ciutat d’Ontinyent s’incorpora al gran memorial internacional que l’artista Gunter Demnig ha fet realitat. Les pedres de la memòria d’Ontinyent són les mateixes que hi ha arreu del món; totes elles estan escrites amb les mateixes lletres, amb el mateix punxó, formant part d’un memorial global.
Tanmateix, la ciutat d’Ontinyent s’incorpora a eixe exercici de fer memòria i recordar els xiquets i xiquetes que varen ser assassinats als camps nazis. És així com s’inclou un element més a l’hora de definir la ciutat d’Ontinyent com a ciutat acollidora, refugi i que, al recer de la guerra, va poder acollir un bon nombre de xiquets i xiquetes que, com ara a Ucraïna, estaven en perill i corrien el risc de perdre la vida. Amb aquesta iniciativa s’inclouen en la història general aspectes importants i necessaris que fan referència a la infància. Si parlem de la Guerra Civil, també ens obliga a tractar i fer visible la protecció de la infància des d’una perspectiva històrica.
A propòsit d’aquest fet ve a la memòria el cas d’Irene, altra xiqueta vinculada a l’Hospital Militar Internacional que els socialistes varen crear a Ontinyent durant la Guerra Civil. Són moltes les similituds que he trobat amb Madrich Berliner Luftig. Es tracta d’Irene Czyzes.
Sa mare, Hanny Toni Fruchter, era natural de Duisburg (Alemanya). Va nàixer el 1913, jueva, i el 1935, expulsada per ser antifeixista, marxa a Amsterdam. Serà en aquesta ciutat on es posa en contacte amb la comissió d’ajuda a Espanya i viatja a Ontinyent per incorporar-se a treballar a l’Hospital Militar Internacional. Formarà part d’una expedició de set infermeres i un infermer que vindran a Ontinyent procedents d’Amsterdam.
Hanny Toni Fruchter va treballar a Ontinyent com a ajudant de farmàcia i després se’n va anar a l’hospital de Villanueva de la Jara. L’abril de 1938, com altres infermers internacionals, marxa a Barcelona per tornar a sa casa, però és detinguda acusada d’espionatge. Aconseguirà eixir cap a Amsterdam.
Hanny Toni Fruchter refarà la seua vida a Amsterdam. Vídua del seu primer matrimoni, es casarà amb Zygmunt Czyzes i, dos mesos després de contraure matrimoni, naixerà la seua filla Irene Czyzes.
Hanny Toni sembla que va obtenir papers falsos per fer-se passar per cristians i així salvar les seues vides, però això no va evitar que, amb posterioritat, foren detingudes i enviades al camp de trànsit holandés de Westerbork el 27 de novembre de 1942. Des d’aquest camp eixiren, des de setembre de 1942 fins a setembre de 1943, un total de 97.776 jueus, entre els quals es trobaven Hanny Toni i Irene.
Com veiem, totes dues tenen en comú que les seues mares varen estar a Ontinyent treballant a l’Hospital Militar Internacional i que eren jueves. Les dues xiquetes, malauradament, foren deportades al mateix camp d’extermini, Auschwitz, on varen ser assassinades juntament amb les seues mares. Madrich va ser assassinada al setembre, mentre que Irene va ser assassinada dos mesos més tard, al novembre. Era una pràctica comuna al camp d’extermini d’Auschwitz: només arribar, les gasejaven. El pare d’Irene va ser assassinat al mateix camp, mentre que el de Madrich Berliner sembla que va sobreviure.
S’ha pogut posar cara als noms de les mares i pares de les dues xiquetes, però encara no a Madrich ni a Irene. Amb les curtes vides d’aquestes dues xiquetes sols resta, almenys, que siguen recordades. Madrich disposa del seu stolperstein a Ontinyent; Irene, que vivia a Amsterdam, sembla que encara no el té.
Mentrestant, quan visitem la pedra de Madrich, a les portes del col·legi de la Concepció, aleshores Hospital Militar Internacional, recordarem Irene, que vol dir pau. Explicarem que als camps d’extermini nazis varen assassinar al voltant d’un milió i mig de xiquets i xiquetes. Com deia abans, incorporarem així els infants en el lloc que han d’ocupar en la història de la Guerra Civil.
Ací teniu la notícia del Periòdic d’Ontinyent amb les magnífiques aportacions de Josep Gandia Calabuig.
