Hui, per fi, he pogut vore les fotografies de la visita a Anvers del passat 28 d’agost, amb motiu de la col·locació de les Stolpersteine dedicades a Golda Luftig i a la seua filla, Madrich Berliner. Mirar aquestes imatges m’ha permés tornar a aquell moment i reflexionar sobre el significat d’un acte que, més enllà de l’homenatge a dues víctimes del nazisme, ens parla dels vincles que uneixen pobles i ciutats a través de la història i la memòria.
Hi ha històries que, malgrat el pas del temps, continuen unint pobles i ciutats. La de les Mamàs belgues és una d’aquestes: la d’un poble que, en plena Guerra Civil, va travessar fronteres per oferir ajuda i solidaritat a una població que patia els horrors de la guerra.
A Ontinyent, aquell compromís es va concretar en l’Hospital Militar Internacional, on professionals sanitaris de diferents països van treballar per atendre els ferits. Entre ells hi havia persones procedents de Bèlgica, dones que van deixar arrere les seues cases i les seues vides per participar en aquella experiència de solidaritat internacional.
Molts anys després, les investigacions sobre aquest episodi han permés recuperar noms, reconstruir trajectòries i restablir vincles que el temps havia anat esborrant. I, en aquest camí, la història de Madrich Berliner ens torna a posar davant d’aquella relació entre Bèlgica i el País Valencià.
Madrich va nàixer a Ontinyent el 1938. La seua vida, però, va quedar atrapada en la tragèdia europea i va ser assassinada a Auschwitz quan només tenia quatre anys. El seu nom ens recorda que aquella història de solidaritat durant la Guerra Civil també forma part d’un relat europeu més ampli, marcat per l’exili, la persecució i la destrucció de milers de vides.
Ara, tants anys després, el record de Madrich ens ofereix una nova manera de retrobar el lligam entre el poble belga i el poble valencià. Si aleshores la solidaritat es va concretar en la creació d’un hospital a Ontinyent, hui la recuperació de la memòria ens permet renovar aquell compromís des d’un altre lloc: el de la investigació, el coneixement i el reconeixement de les persones que van viure aquells fets.
Les fotografies que acabe de vore em fan pensar precisament en això. En la distància que separa Ontinyent d’Anvers i, alhora, en la proximitat que pot crear una història compartida. Hi ha dues pedres germanes, una a Ontinyent i l’altra a Anvers, que mantenen viu el record de Madrich i agermanen simbòlicament les dues ciutats. Una ens recorda el lloc on va nàixer; l’altra contribueix a mantindre present la seua història en una ciutat que també forma part de la seua trajectòria. Entre totes dues es dibuixa un pont de memòria que ens convida a continuar aprofundint en un passat compartit.
Potser aquesta és una de les lliçons més humanes d’aquesta història: els compromisos de solidaritat no desapareixen necessàriament quan s’acaba una guerra. Poden quedar adormits en els arxius, en els records familiars o en els noms que ja ningú no pronuncia, fins que algú decideix tornar-los a buscar.
Recuperar la història d’aquelles dones, de l’Hospital Militar Internacional i de Madrich Berliner és, per tant, alguna cosa més que reconstruir uns fets del passat. És contribuir a recuperar una relació entre pobles que ja es va manifestar en els moments més difícils i que hui pot trobar en la memòria una nova forma de continuïtat.
Aleshores, la solidaritat belga va arribar a Ontinyent per salvar vides. Hui, la memòria de Madrich Berliner ens torna a unir, perquè cap d’aquelles vides, ni les que van ser salvades ni les que van acabar tràgicament, quede condemnada a l’oblit.
I ara, en tornar a mirar les fotografies d’Anvers, sent que aquell vincle continua viu. Potser aquesta és la millor manera d’entendre el sentit de la investigació històrica: no sols recuperar allò que va passar, sinó aconseguir que les persones, les seues experiències i els seus noms tornen a formar part de la nostra memòria compartida. Madrich va nàixer a Ontinyent, però la seua història ens agermana també amb Anvers. I aquestes dues pedres, germanes en la memòria, ens recorden que hi ha lligams que ni el temps ni la distància poden esborrar.