És recurrent trobar entre els infants evacuats el fet de recordar el tracte amistós i amable que rebien per part dels veïns i veïnes d’Ontinyent. Li ho deia a Arantxa Vidal aquests dies en què departirem al voltant de l’article que ha generat aquesta nova entrada al meu bloc.
Recuperant velles publicacions i notes que he anat acumulant en el meu quefer investigador recordava el testimoni d’Hermínia Álvaro Suárez quan deia “Es difícil que yo pueda expresar lo que recuerdo de Ontinyent, porque llenó mi alma de tanta luz, tanta espiritualidad , de tantos deseos de colaboración al prójimo, de tanta felicidad espiritual. Bueno muy difícil, muy difícil pero mi alma se fue educando moldeando, yo tenia protección de ellos”. Herminia era una xiqueta cega que va romandre a Ontinyent durant els tres anys de guerra al balneari de la Salut.
Ricardo Fombuena Vidal era un altre xiquet evacuat a Ontinyent. Ens les visites que vaig fer a Madrid i Torrebaja, els llocs on repartia la seua vida fins a la seua mort, m’explicava com baixava al cine Onteniense o al Teatre Echegaray per aconseguir entrades que li regalaven o gaudir de les llepolies que algun veí li regalava. Ricardo va vindre evacuat amb el seu germà Alberto i sa mare Teresa que treballava d’infermera atenent a més de cent xiquets invidents del Col·legi Nacional de cecs de Madrid, instal·lat al Balneari de la Salut.
Alfredo Díaz Donate, també xiquet evacuat a Ontinyent i que anys després es va casar amb Hermínia, també ens deixa constància dels bons records respecte del tracte d’aquell home que va recuperar l’aparell de ràdio que va ser confiscat i utilitzat a la colònia del balneari. La sorpresa d’Alfredo va ser majúscula. Esperant rebre retrets per part del propietari va trobar una reacció molt comprensiva; els va convidar a berenar.
D’això ens parla Arantxa Vidal en el seu article, recuperant de l’oblit, el record d’un altre xiquet, en aquest cas de Joan Canós, que va romandre evacuat a Ontinyent en 1938. Paga la pena invertir uns minuts a llegir aquesta nova aportació d’Arantxa , a la que ens té acostumats.
