Territori, espai urbà i identitat col·lectiva
La història d’una ciutat també es pot llegir a través dels espais que els seus habitants construeixen, transformen i, al remat, decideixen nomenar. Hi ha llocs que acaben transcendint la seua funció urbana i s’incorporen a la memòria col·lectiva. Formen part de la manera d’habitar el territori i expressen la capacitat d’una comunitat per interpretar el passat i projectar-lo cap al futur.
Hi ha espais dins d’una ciutat que superen la seua dimensió física i es converteixen en síntesi visible de la seua història i del present. No són únicament intervencions urbanístiques. Es transformen en espais habitats on territori, memòria i vida comunitària coincideixen i estableixen un diàleg permanent.
El Parc de les Mamàs Belgues d’Ontinyent és un d’aquests espais. En ell conflueixen dues dimensions que es reforcen mútuament. D’una banda, la transformació urbana d’un espai marcat històricament per la vulnerabilitat davant les inundacions. De l’altra, la memòria d’una experiència de solidaritat internacional vinculada a la Guerra Civil. El resultat és un lloc on territori i memòria acaben convertits en una mateixa narració urbana.
Pensar aquest espai obliga a mirar més enllà de l’urbanisme entés únicament com a planificació material. Com planteja Marta Llorente, la ciutat és “l’escenari variable de la relació que existeix entre habitar i construir”. És precisament en aquesta relació on pren forma l’experiència urbana.
La ciutat és més que arquitectura. És també la suma de records, usos, empremtes i transformacions. Cada intervenció sobre el territori incorpora una mirada sobre el passat i, al mateix temps, una proposta de futur. És aquesta relació entre memòria i transformació la que explica la força simbòlica i urbana del Parc de les Mamàs Belgues.
Conviure amb el riu: de la vulnerabilitat a la resiliència
La relació d’Ontinyent amb el riu Clariano ha estat determinant al llarg del temps. El riu ha modelat el paisatge i ha format part de la identitat de la ciutat des del vessant econòmic, industrial, cultural i festiu. Però també ha condicionat la seua vulnerabilitat. La Cantereria representa especialment bé aquesta convivència entre territori i vida urbana. És un espai profundament integrat dins de la història local i, alhora, especialment exposat als efectes de les crescudes.
La DANA de setembre de 2019 ho va recordar amb contundència. Va visibilitzar la fragilitat d’aquell entorn i va obligar a repensar què significava habitar-lo. La resposta va anar més enllà de la reconstrucció. No es va optar per restablir exactament el que hi havia abans ni per imposar una lògica basada únicament en resistir la força de l’aigua.
La decisió va ser una altra: assumir la realitat del territori i integrar-la dins del projecte urbà. Allò que durant anys havia sigut percebut com un risc es transformava en una infraestructura verda oberta, preparada per conviure amb l’aigua i integrar-la dins del funcionament quotidià de l’espai públic.
Aquest plantejament ha rebut enguany un reconeixement internacional rellevant gràcies al treball desenvolupat per Sintesi Arquitectes. La Unió Internacional d’Arquitectes, en col·laboració amb ONU-Hàbitat, va concedir al Parc de les Mamàs Belgues el premi en la categoria de Resiliència i Capacitat d’Adaptació davant Desastres relacionats amb el canvi climàtic dins del World Urban Forum celebrat a Bakú. El Periòdic d’Ontinyent ho resumia amb encert en la seua edició del 23 de maig de 2026: “Premio internacional por convivir con el agua en vez de resistirse”. El titular sintetitza molt bé una nova manera d’entendre la relació entre urbanisme i paisatge.
El jurat internacional va destacar la claredat de l’estratègia i la capacitat transformadora del projecte. El parc convertia el risc d’inundació en una oportunitat de recuperació ambiental i social. Després d’un llarg procés de selecció, Ontinyent arribava a la final representant Europa davant iniciatives procedents de Mèxic, el Marroc i els Estats Units. Aquest reconeixement internacional reforça encara més la singularitat del parc. Ontinyent es projecta així com una referència global en adaptació climàtica, sostenibilitat i qualitat arquitectònica.
A més, el Parc de les Mamàs Belgues ja acumulava una trajectòria destacada de reconeixements, especialment els guardons rebuts als Premis 2025 del Col·legi Oficial d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana i també una distinció de la Casa de l’Arquitectura, impulsada pel Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana.
El nom que preserva una memòria europea
Tanmateix, la singularitat del parc no s’explica només des de l’urbanisme. El seu nom aporta una segona lectura i dona al conjunt una profunditat encara més intensa. Les ciutats també es construeixen simbòlicament. Quan una comunitat decideix posar nom a un carrer o a un parc està definint quines històries vol preservar dins del paisatge quotidià.
En el cas del Parc de les Mamàs Belgues, el nom remet directament a una de les experiències més significatives de la història contemporània d’Ontinyent: la presència de l’Hospital Militar Internacional durant la Guerra Civil i la xarxa de solidaritat europea que el va fer possible.
A partir de 1937 Ontinyent es convertia en un dels principals centres sanitaris de la rereguarda republicana valenciana. L’antic col·legi de la Concepció va ser adaptat com a hospital militar i passà a atendre soldats ferits procedents dels fronts republicans i també població civil.
Però aquell hospital era molt més que una infraestructura sanitària. Era la materialització d’una xarxa de solidaritat impulsada principalment des de Bèlgica i vinculada al moviment socialista europeu. De nou apareix amb força la dimensió internacional.
Ontinyent dins la xarxa internacional de solidaritat
La recerca desenvolupada per Nicolas Lépine, des del Canadà, i Jorge Vargas Visús, des de Bèlgica, ha contribuït a situar aquell episodi dins d’una perspectiva transnacional especialment reveladora. Els dos historiadors remarquen que el Partit Obrer Belga va exercir un paper central dins del moviment internacionalista dels anys trenta i que la campanya de solidaritat amb la República espanyola va ser una de les seues expressions polítiques i humanitàries més significatives. En aquest context, l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent —conegut també com El Belga— apareix com una de les realitzacions més concretes d’aquella mobilització.
Impulsat per figures com el Dr. Marteaux i el Dr. Neumann, però també amb la implicació política i sindical de Friedrich Adler, Walter Schevenels, August De Block o Isabelle Blume, el projecte confirma fins a quin punt una realitat aparentment local estava connectada amb una xarxa europea molt més ampla de solidaritat socialista i antifeixista.
A aquesta mirada cal afegir també la ressenya de M. Puppini, des d’Itàlia, sobre Solidaritat en temps de guerra. Hospital Militar Internacional. Ontinyent 1937-1939. La seua lectura reforça encara més aquesta interpretació i situa Ontinyent com un espai de primer orde dins del Servei Sanitari Internacional republicà.
La ciutat apareix així com un punt de trobada entre professionals locals i personal internacional. Un espai on medicina i compromís humanitari es van convertir en una mateixa resposta davant la guerra. La mirada de Puppini resulta especialment valuosa perquè ajuda a entendre Ontinyent no com una experiència perifèrica, sinó com una peça plenament integrada dins d’una xarxa europea activa de solidaritat i defensa de la vida.
La cara més visible i més humana d’aquella experiència van ser les conegudes en l’imaginari ontinyentí com les Mamàs Belgues. Infermeres i voluntàries arribades principalment des de Bèlgica, però també d’altres punts d’Europa. Moltes d’elles venien marcades per trajectòries d’exili i persecució.
El record que Ontinyent conserva d’elles va més enllà de la dada històrica. Té una força emocional intensa. Parla de cura, proximitat, estima i dignitat sostinguda enmig d’un context extrem. Aquesta memòria ha continuat viva i ha trobat noves formes de transmissió.
El documental Les Mamàs Belgues, impulsat per l’Ajuntament d’Ontinyent i produït per la Diputació de València a partir del treball de recerca de Joan Torró i Sven Tuytens, ha contribuït decisivament a projectar aquesta història més enllà de l’àmbit local. La seua presència en festivals i espais internacionals ha convertit una experiència vinculada a Ontinyent en una memòria europea compartida sobre solidaritat i defensa de la democràcia. Ontinyent apareix així, de nou, en el mapa internacional de la solidaritat.
En aquest procés també ha estat especialment significativa la proposta sorgida de l’alumnat de l’IES l’Estació dins del projecte Espais amb nom de dona. La iniciativa d’anomenar aquest nou espai urbà Parc de les Mamàs Belgues no era únicament una decisió simbòlica. Era també una manera de reivindicar el paper de les dones dins de la memòria col·lectiva i d’incorporar al paisatge quotidià històries vinculades a les cures i a la solidaritat. Té una força especial perquè connecta la ciutat que recorda amb la ciutat que educa i projecta futur. La proposta nascuda d’un projecte educatiu i d’investigació acabava convertida en decisió pública i integrada dins del paisatge urbà d’Ontinyent.
Una ciutat que transforma la fragilitat en projecte compartit
És precisament ací on el parc troba tota la seua coherència.
La ciutat que després d’una inundació transforma la vulnerabilitat del territori en una infraestructura verda resilient és també la ciutat que recupera una memòria de solidaritat europea i la reincorpora dins del seu paisatge. Són dues experiències diferents. Separades per dècades. Però unides per una mateixa resposta davant la fragilitat.
En un cas, la vulnerabilitat del territori es transforma en urbanisme adaptatiu. En l’altre, la vulnerabilitat humana provocada per la guerra es transforma en una xarxa internacional de cures. En tots dos hi ha una mateixa lògica: assumir el risc sense negar-lo i convertir-lo en una resposta compartida capaç de generar vida i futur. Potser és això el que fa del Parc de les Mamàs Belgues un dels espais més significatius de l’Ontinyent actual.
Per la qualitat urbanística. Pel valor memorialista. Però sobretot perquè ha sabut unir dins d’un mateix lloc territori i història, paisatge i ciutat, memòria europea i vida quotidiana. En aquest espai, Ontinyent ha convertit la vulnerabilitat en una forma de força col·lectiva. Ha fet de la recuperació del paisatge una resposta urbana i de la memòria una part viva del present.
I potser aquesta és també una de les grans lliçons que ofereix el parc: que una ciutat es defineix per allò que construeix, però també per la manera com recorda, com cuida i com transforma les seues fragilitats en un projecte compartit capaç d’obrir camí al futur. L’educació hi apareix també com un element especialment destacable dins d’Ontinyent com a Ciutat Educadora.
Postdata: Varsòvia i una memòria que continua trobant ponts
Revisant la xarxa he pogut observar que el projecte del Parc de les Mamàs Belgues, segons recollia la premsa ara fa quasi un any, va arribar fins a Varsòvia, Polònia, en el marc de la 18a Conferència Nacional per a Governs Locals.
La coincidència resulta carregada de simbolisme si recordem que moltes de les Mamàs Belgues que van trobar refugi a Ontinyent eren d’origen polonés. És el cas de les germanes Vera, Rachel i Golda Luftig; les germanes Anna i Adele Korn; Rajza Goldfinger; Sarah Altman; Sara Blitzer; Henia Has; Gitla Gustawa Kinzelewska; Hilda “Gutka” Wajnsztejn; i també Syna Leja berger i Genia Gross.
A més, encara resulta especialment significatiu que Szmul Berliner, brigadista internacional i pare de Madrich Berliner, nascuda a Ontinyent, fora precisament de Varsòvia. La coincidència reforça, una vegada més, el caràcter profundament europeu i internacional d’aquesta història.
Una història que continua trobant nous ponts entre la memòria, el territori i el present. I potser també per això el Parc de les Mamàs Belgues conserva una força tan singular: perquè en ell Ontinyent no sols recorda allò que ha sigut, sinó que expressa amb claredat la ciutat que vol continuar sent.