L’Hospital Internacional i la xarxa europea que va defensar la República
La notícia publicada en VOORUIT, el 16 de desembre de 1937, sota el títol “Getuigenissen over Spanje” ens situa en una Brussel·les mobilitzada per la causa republicana. Intel·lectuals antifeixistes, dirigents polítics i activistes socials s’hi reunien per escoltar testimonis directes del que estava passant a Espanya. Entre les intervencions, destaca la del Dr. Neumann, vinculat a l’Hospital Internacional d’Ontinyent. Aquell acte no era només una conferència: era una mostra palpable de la xarxa de solidaritat que connectava Bèlgica amb la rereguarda republicana valenciana.
L’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent va ser una de les infraestructures sanitàries més singulars de la rereguarda republicana. Instal·lat en un antic col·legi i transformat en hospital modern en plena guerra, va atendre centenars de ferits procedents dels fronts de Madrid, Terol o Llevant.
En la seua creació i funcionament hi tingueren un paper clau metges estrangers compromesos amb la causa republicana. La figura del Dr. Marteaux, força implicat en la creació de l’hospital, simbolitza eixa medicina compromesa, entesa no sols com a pràctica clínica sinó com a acte de solidaritat política i humanitària. El Dr Neumann, esmentat en la notícia belga, fou una de les ànimes col·laboradora i representa l’aportació mèdica internacional i la coordinació amb els moviments socialistes europeus.
Ontinyent es convertia així en un punt de trobada entre professionals valencians i voluntaris internacionals, una expressió concreta de l’internacionalisme antifeixista. L’hospital no era únicament un espai de cures; era també un símbol: demostrava que la República no estava sola.
El paper de les forces progressistes belgues
La crònica deixa clara la implicació de sectors progressistes belgues en la defensa de la República. El Komiteit van Waakzaamheid van de anti-fascistische Intellektueelen i altres entitats vinculades al moviment obrer organitzaven actes, recollides d’aliments i campanyes de suport.
En aquest context, el Partit Obrer Belga (POB) va jugar un paper fonamental. Des de les seues estructures polítiques, sindicals i cooperatives, va impulsar iniciatives de suport material i sanitari. La participació de les dues internacionals socialistes —la política i la sindical— en la creació i sosteniment de l’hospital d’Ontinyent evidencia fins a quin punt el projecte era fruit d’una xarxa organitzada, no d’accions aïllades.
La solidaritat es traduïa en fets concrets: enviament de medicaments, material quirúrgic, aliments per als xiquets, suport econòmic i mobilització de personal sanitari. Aquella ajuda era també una declaració política: la lluita d’Espanya era percebuda com una lluita europea contra l’expansió del feixisme.
El preu de la solidaritat
Donar suport a la II República no va ser gratuït. Moltes de les persones que des de Bèlgica o altres països europeus es comprometeren amb la causa republicana patiren conseqüències polítiques, socials i, en alguns casos, professionals.
Amb l’avanç del feixisme a Europa i, posteriorment, amb la victòria franquista, la memòria d’aquella solidaritat fou silenciada o estigmatitzada. A Espanya, els qui havien defensat la República sofriren represàlies, depuracions, exili o presó. En altres països, el context de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda va complicar també el reconeixement públic d’aquell compromís internacionalista.
Metges, infermeres, militants obrers i intel·lectuals assumiren riscos personals evidents. L’Hospital Internacional d’Ontinyent no era només un centre sanitari: era un espai polític en el sentit més profund del terme, perquè defensava el dret a la vida i a la dignitat enmig de la barbàrie.
Memòria i responsabilitat
Rellegir hui aquella notícia belga ens permet entendre que Ontinyent va formar part d’una història europea compartida. El nom del Dr. Neumann, al costat del Dr. Marteaux, ens recorda que la defensa de la democràcia va travessar fronteres. I que darrere de cada hospital improvisat, de cada acte solidari a Brussel·les o de cada enviament de llet per als xiquets espanyols, hi havia persones disposades a comprometre’s.
Reivindicar aquesta memòria no és només un exercici històric: és també una manera de reconéixer el valor de la solidaritat internacional i el cost humà que va tindre defensar la llibertat en un dels moments més convulsos del segle XX.