A la memòria de Mateo Segura Francés (1931-2024).
Va nàixer a Banyeres de Mariola, unes setmanes després que s’aprovarà la Constitució de 1931, va anar a l’escola de molt menut, durant els últims anys de la República en guerra i l postguerra. La seua memòria escolar l’ha compartida en “El paper de l’escola”.
Gràcies, Mateo.
Introducció
Tot seguit he reproduït el capítol de la meua tesi “Educació i societat a Ontinyent. 1800- 1975” dedicat al Grup Escolar Joaquin Costa. La tesi es pot accedir de manera lliure clicant ací . Va ser defensada en aquest mateix edifici l’11 de febrer de 2016. Potser siga una manera de visibilitzar aquest espai escolar per reivindicar i defensar l’escola pública.
Aquest edifici va ser inaugurat en 1934 i huitanta-dos anys després el cercle es va tancar. La trajectòria d’aquest edifici ha permés que, primer s’iniciés l’activitat docent amb l’educació primària, unes quantes dècades després es convertirà en seu universitària, impartint-se el Grau de Magisteri Infantil. I finalment ha facilitat la defensa de la primera tesi doctoral a Ontinyent en seu universitària.
A més a més, aquest edifici i espai escolar ha recollit un munt d’esperiències personals i col·lectives les quals queden recollides en el treball de M. Carmen Agulló amb el títol “El grupo” 75 anys d’escola de Joaquin Costa a Lluís Vives. Ha segut, com he dit, primer escola, també colònia escolar i durant els últims anys de la guerra civil va tenir usos sanitaris. Ara és un espai d’ensenyament i activitats universitàries. Crec que ha estat un encert mantenir l’activitat docent d’aquest edifici. Felicitats a “El Grupo” pels teu 90 aniversari.
“El Grup Escolar Joaquin Costa”
Amb anterioritat s’ha apuntat l’intent i fracàs a l’hora d’implantar l’escola graduada a Ontinyent havent d’esperar al període democràtic republicà perquè aquesta proposta siga una realitat. El 21 de gener de 1934 s’inaugura la primera escola graduada a Ontinyent ubicada en un edifici pensat i concebut per a l’ensenyament al mateix temps que permetrà donar una resposta social amb la implantació d’una cantina escolar i altres serveis i espais escolars que, com conviuran amb la concepció d’aula-escola o escola unitària.
El 22 de desembre de 1928, la Gaceta de Madrid va publicar la real ordre 1887 amb la qual el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts aprovava el projecte realitzat per l’arquitecte Vicente Valls i Gadea consistent en tres seccions per a xiquets i tres seccions per a xiquetes. El projecte va estar revisat per l’Oficina Tècnica de Construccions Escolar i reunia les condicions tècniques i higièniques per a destinar-se a escola. L’edifici l’havia de construir l’Ajuntament però rebia una subvenció de 10.000 pessetes per cada una de les seccions, quantitat que abonaria l’Estat una volta finalitzades les obres, és a dir 60.000 pessetes.[1] La memòria inicial de l’arquitecte Vicent Valls y Gadea feia referència a la construcció d’un grup escolar de tres aules per a cada sexe, creant-se dos grups independents. Cada una de les seccions disposava de serveis, despatxos per als mestres, biblioteca i rober.[2]
L’any 1931, l’alcalde accidental Tramuel Fité Beltran envia al Director General de primer ensenyament una sol·licitud d’increment en la subvenció. Aleshores i en previsió d’augment de la població escolar i per facilitar el seu accés, l’Ajuntament va obrir un carrer que afrontaria amb el nou grup escolar, zona on es preveia l’expansió urbanística d’Ontinyent. En aquestes condicions la corporació municipal va considerar factible el que fos habilitat el nou grup escolar per a huit seccions, encarregant a l’arquitecte municipal l’esmentada modificació, que en paraules de l’alcalde accidental “no ha producido mengua ni sacrificio alguno del más insignificante de los Servicios, todos ellos ampliamente atendidos según figuran en el proyecto, aunque haya habido necesidad de añadir al primitivo los cuerpos laterales en planta baja con unidad absoluta de la distribución general de los servicios.”[3] L’objecte de l’Ajuntament era aconseguir una subvenció de 20.000 pessetes més, 10.000 per secció, i poder fer front a les despeses pressupostades, que en un primer moment eren de 147.000 i havien passat a 236.580’83 pessetes motivant l’ampliació del cèrtid necessari per a poder dur a terme aquest projecte.
Efectivament la memòria presentada per l’arquitecte Vicent Valls Gadea i que acompanyava a la instància de l’alcalde, deixava clara quin era l’objecte d’aquesta modificació ampliant els serveis i espais escolars projectats en un primer moment:
“Esta ampliación en cuanto al volumen exterior, se ha traducido en la adición de dos cuerpos laterales en los que se alojan los servicios de higiene para ambos sexos prolongándose en sendas galerías cubiertas que han de permitir ciertos recreos en días de lluvia. Esta adición junto con un mayor aprovechamiento del espacio interior y sobre todo una distribución más racional de las secciones nos ha permitido colocar en condiciones perfectamente reglamentarias cuatro secciones para cada sexo sin mengua alguna de todas las exigencias de esta clase de edificios.”[4]
Les biblioteques projectades en un primer moment, sembla que, en paraules del mateix arquitecte estaven concebudes per a “establecimientos pedagógicos de otro nivel superior.”[5] per la qual cosa va reconvertir en museus pedagògics. Es mantenia els despatxos per als mestres i les mestres amb els seus respectius robers tot i que en les classes es disposava del respectiu armari. Era una ampliació que no afectava a la estructura de l’edifici. Reforma en la qual queden reflectits els paràmetres arquitectònics envers l’escola graduada. S’inclouen nous espais escolars que fins ara no existien; patí per a l’esplai, cobert per als dies de pluja, biblioteques, museus pedagògics, despatxos per a reunions, en definitiva una concepció de la pràctica i de l’espai escolar que trenca amb aquella vella concepció d’aula escola.
Proclamada la II República, en maig de 1931 l’alcalde Francisco Montés Tormo, torna a reclamar l’augment de subvenció, reiterant-la un any després argumentat que tota l’obra havia sigut finançada íntegrament amb recursos propis, al mateix temps que no podia fer-se càrrec del mobiliari de tota l’escola en suposar una despesa de 30.000 pessetes, Apunta l’alcalde, a l’hora de demanar la subvenció que si no és així “queda anulado el grandioso esfuerzo realizado por este municipio para contar con un centro escolar digno de la población y necesario para el progreso y cultura de la juventud.”[6]
L’Ajuntament, en març de 1933, va enviar al Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts la documentació definitiva per a la creació de les escoles graduades del Grup Escolar Joaquín Costa.[7] La normativa determinava, com s’ha pogut observar amb anterioritat en la creació de les escoles unitàries, que a què foren creades definitivament calia l’acta jurada de la creació de les escoles graduades que l’Ajuntament, havia de lliurar a la Inspecció de Primer Ensenyament.
La Gaceta de la República va publicar el 19 de setembre de 1933 la creació provisional de dues escoles graduades una per a xiquets i d’altra per a xiquetes amb quatre seccions cada una, veient-se modificat el projecte inicial a partir de dues unitàries per a cada sexe.[8]
La proposta inicial per poder concretar l’arranjament de l’ensenyament a Ontinyent amb aquest nou grup escolar passava en convertir en graduades les escoles unitàries 2 i 4 de xiquets regentades pels mestres Miguel Vilana Galiana i José Laporta Valls i les escoles unitàries de xiquetes número 2 i 1 que estaven a càrrec de Gloria Simó i Virtudes Monerris, completant-se amb dues seccions de nova creació, tan per a les de xiquets com per a les de xiquetes[9] La inspecció proposava inicialment que fora l’escola número 1 de xiquetes a càrrec de Maria Machiran la que passarà al nou grup i no l’escola de Gloria Simó com va proposar el Consell Local Escolar i va certificar l’Ajuntament. L’inspector Juan José Senent Ibáñez considerava que la seua proposta de canvi es feia en “atención al convencimiento de que los intereses de la enseñanza han de quedar mayor servidos, evitándose el malestar que se ha de originar a una maestra con especial vocación para la escuela unitaria.”[10] Tan la mestra Gloria Simó Luz com el seu home, el mestre Miguel Vilana Galiana, demanaren el que no foren traslladats a les escoles graduades al temps que es mantingueren les escoles nacionals atenent a que les escoles que ells regentaven estaven:
“ …bien situadas reuniendo sus locales todas las condiciones que exige la moderna pedagogía puesto que pagando de res locales escuela 2000 pesetas siendo el derecho de los maestros consortes 1500 pesetas por dos cases de indemnización, que restadas de las 2000 pesetas, quedan 500 pesetas para los tres locales escuela.”[11]
Les al·legacions del matrimoni no varen ser acceptades, ni amb el suport de l’inspector, argumentant l’Ajuntament que l’esmentat acord es va prendre a proposta del Consell Escolar i que responia a les necessitats de l’ensenyament i no als desitjos dels mestres que reclamaven aqueix canvi.[12]
Les raons per crear les escoles graduades a partir de les unitàries de xiquets i xiquetes situades tant en les escoles de la Previsora i les situades en el carrer La Loza eren purament econòmiques. El curs següent Gloria Simó Luz va ser nomenada directora de l’escola graduada de xiquetes a proposta de la Inspecció de Primer Ensenyament de València. En aquest mateix curs fou nomenat director de l’escola graduada de xiquets el mestre Francisco Rosell Pérez.[13] La proposta inicial per part de l’Alcaldia i amb l’assessorament de la Inspecció Provincial era unificar la direcció del col·legi. Amb aquesta proposta d’unificació, amb la figura d’un sol director que s’ocuparà de les huit seccions, l’Ajuntament s’havia de fer càrrec de la despesa de la casa-habitació per al mestre designat com a director. Segons aquesta proposta l’Ajuntament va assignar la despesa a altra partida del pressupost municipal.[14]
Segons la documentació consultada, durant el mes de novembre de 1934 l’inspector Juan José Senent Ibáñez va proposar al mestre cursillista de 1933 Victor Mira Tejeiro que es fera càrrec de l’esmentada direcció. Segons el propi inspector, podia respondre “sus altos dotes intelectuales y morales, teniendo que constituir en la graduada uno de los elementos de mayor valía”[15] La seua incorporació no va poder ser efectiva a per estar convalescent d’una malaltia per la qual cosa l’inspector va proposar que fora el seu germà Guillermo Mira Tejeiro qui ocupara la plaça de director i mentrestant Victor Mira Tejeiro, com que hi havia temps, podia recuperar-se.
El document que s’ha utilitzat per constatar de la intenció de crear una sola direcció en el grup escolar, també ens aporta altra qüestió pròpia de l’organització del centre. Es tracta de la constitució d’un Consell Escolar de Centre, segons es desprén de la pregunta que l’inspector Juan José Senent Ibáñez, li llança a l’alcalde Francisco Montés Tormo: ¿Como lleva el asunto del Consejo Escolar adscrito al referido grupo?[16]
El 17 de gener de 1934, quatre dies abans de la inauguració, els mestres destinats a l’escola varen rebre una notificació des d’alcaldia perquè tingueren tot a punt per a la inauguració del Grup Escolar Joaquín Costa i iniciar les classes al següent dilluns. A tal efecte es va posar a la disposició dels quatre mestres a l’encarregat de la Policia Urbana per a tot el que fera falta a l’hora de col·locar mapes, pissarres, perxes i la resta de material.[17]
La certificació del secretari municipal de l’acta jurada per a la creació de dues escoles graduades, posa de manifest que l’edifici no disposava de cantina escolar ni tampoc de biblioteca escolar. L’acta de creació va reunir el dia abans de la seua inauguració al metge Enrique Cerdà Micó, membre del Consell Local de Primer Ensenyament, a Camilo Grau Soler, arquitecte municipal, a Juan José Senent Ibáñez, el secretari Municipal Ángel Pérez Soler i Francisco Montés Tormo alcalde de la ciutat d’Ontinyent. El dia d’abans de la seua inauguració certificaren que l’escola reunia les condicions necessàries per a poder ser utilitzades.[18]
Por todo ello entiende el Inspector que preside, que debe procederse a la creación definitiva de las cuatro secciones, dos de niños y dos de niñas que figuran con los números 139 i 140 de la relación de las escuelas nacionales graduadas a que se refiere la orden de fecha 30 de agosto último inserta en la Gaceta del día 19 de septiembre.”[19]
El mobiliari escolar del grup Escolar Joaquín Costa, podrien considerar que és una mostra més d’eixa pràctica escolar d’acord amb els principies de l’escola nova. Per tal d’aconseguir les taules, cadires per als alumnes i mestres no es varen fer servir els catàlegs comercials del moment sinó que la proposta era que foren construïts a l’efecte. A més a més, la idea de la corporació era que foren construïts pels fusters locals. Vists els dibuixos i les condicions tècniques del plec de condicions hom, pot evidenciar com en el disseny de les taules per als alumnes s’aparta de la vella concepció educativa intel·lectualista i que ja fora en pupitres unipersonals, bipersonals o en banc, es passa a una taula plana compartida. Concepció de taula d’acord amb el treball cooperatiu i compartit que té més a veure amb una escola democràtica, col·laborativa, apartant-se del treball individual. En el cas dels mobles que es varen construir a Ontinyent consistien, com s’ha dit en taules planes per a quatre alumnes, amb cadires independents. Els mestres també disposaven de taules però en cap moment s’identifiquen l’existència dels entarimats que permetien certa altura per damunt dels alumnes. En aquesta ocasió es varen demanar 10 taules i les deu butaques corresponents per a cada mestre. La quantitat total de material a construir era el següent;
- “Noventa y seis mesas planes de cuatro plazas para alumnos conforme a los citados dibujos.
- Trescientas ochenta y cuatro sillas para los a los alumnos según dichos dibujos.
- Diez Mesas para profesor conforme se describe en la 12 condición facultativa.
- Diez sillones para profesor según se indica en la misma condición 112.”[20]
Estudiant el cens d’escoles de 1933 observem que les escoles públiques suposen quasi una tercera part dels centres escolars existents a Ontinyent enfront a una xarxa escolar privada menys nombrosa. Amb la construcció del Grup Escolar Joaquín Costa es materialitzarà l’ensenyament graduat a Ontinyent però no es mantenen les places escolars de l’edifici de la Previsora i del carrer la Llosa desapareixent com a centres escolars. D’aquesta manera s’evitava una despesa més al no haver de fer front al pagament del lloguer de les respectives escoles. En el curs 1935/36, la matrícula total del curs en el Grup Escolar Joaquín Costa era d’uns 231 xiquets i de 159 xiquetes és a dir 390 alumnes en quatre seccions per cadascuna de les dues escoles.[21] Com veurem més endavant aquesta manca d’escoles es veurà agreujada no sols en el moment de la publicació i posada en vigor de la llei de Confessions i Congregacions religioses, sinó també durant el període bèl·lic. El vell problema de la manca de llocs escolars no desapareix, continua sent una realitat.
Però crida l’atenció com aquest nou edifici no disposava de la Cantina Escolar ni de la Biblioteca, fet que s’allunya de la nova concepció de d’espai escolar que venia dissenyant les propostes educatives republicanes. Només proclamada la República hi ha un impuls important en matèria de legislació educativa, entre elles la referida a les biblioteques i a les cantines escolars, les dues signades pel Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Marcel·lí Domingo i Sanjuan. En l’exposició de motius del decret per a la creació de cantines escolars deixa ben clar la concepció social de l’escola i la necessitat del seu arrelament a la realitat que l’envolta. Tot i que existien aquestes cantines la pretensió era que totes les escoles pogueren oferir aquest servei.[22] En el cas del Grup Escolar Joaquín Costa, serà en 1933 quan es sol·licita la seua creació amb l’objecte de què estiguera en funcionament en el mateix moment en què s’inaugurava el grup escolar.
Dues propostes sembla que hi havia damunt la taula; una la creació d’una cantina escolar i l’altra la d’organitzar una colònia d’estiu en el mateix edifici escolar. Cal recordar que en aquests moments calia dotar a l’escola del material i mobiliari necessari per a posar en funcionament l’esmentat grup escolar. Al final es va optar per posar en funcionament de la cantina escolar. La mestra Virtudes Monerris va suggerir la visita a la cantina existent en la ciutat veïna de Cocentaina, proposta que va ser acceptada.[23]
En els pressupostos municipals hi havien consignades 4.000 pessetes per a la cantina escolar, quantitat que va ser subvencionada pel Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. La idea que tenia l’Ajuntament era demanar una subvenció de 10.000 pessetes que amb les aportacions municipals i la de particulars es podia fer front a aquesta despesa i així beneficiar-se el nombre més gran de xiquets, els quals havien de ser, segons previsions del mateix ajuntament, com a mínim 100 alumnes. En la petició realitzada per l’alcalde s’identifica que les despeses en la construcció de l’escola sobrepassaven les 250.000 pessetes. L’argument utilitzat per l’alcalde a l’hora de justificar aquest servei fou el següent: “una obra de tal naturaleza y proporciones quedaría deficiente si no se completase con la instalación en el edificio construido de una Cantina Escolar, institución que por su carácter y finalidad contribuye poderosamente a la obra educativa de los escolares.”[24] La subvenció concedida a l’Ajuntament per a la cantina escolar va ser de 5.000 pessetes.[25]
L’acta del Consell Escolar Local de l’1 d’octubre de 1934 a l’hora que es renovava, també incloïa la constitució de la Comissió Protectora de la Cantina Escolar en la qual havien de formar part dues mares de xiquets o xiquetes que foren beneficiaris de la cantina escolar, les quals només havien de reunir el requisit de saber llegir i escriure.[26]
L’actuació de la corporació municipal, amb l’alcalde Francisco Montés Tormo com a impulsor d’aquesta proposta[27], apostava per millorar aquest establiment, destinat 6.000 pessetes dels pressupostos municipals per al funcionament de la cantina. Amb aquest increment pressupostari s’incrementava el nombre de xiquetes i xiquets que podien beneficiar-se d’aquesta cantina, sobretot atenent que el “Grupo Escolar Joaquín Costa constaba de ocho secciones con más de 400 alumnos.”[28]La subvenció que volia aconseguir la corporació municipal era altra vegada de 10.000 pessetes destinant per al manteniment de la cantina escolar 16.000 pessetes. Durant els següents cursos aquest servei venia funcionant amb normalitat. En 1936 donava menjar a 126 comensals és a dir, a 62 xiquetes i 64 xiquets.[29] El projecte inicial de construcció incloïa la casa-habitació per al conserge amb tres habitacions i una cuina menjador a més a més de la comunicació amb la cantina escolar amb una cabuda per a 46 comensals.[30]
En la premsa provincial hi ha altra referència a la inauguració de la cantina en 1934, acte que es fa coincidir en la celebració de la setmana pedagògica que es va celebrar del 17 al 21 de setembre de 1934. Aquesta activitat fou seguida per diferents periòdics de tirada provincial i nacional. Las Provincias farà referència a la inauguració de la cantina escolar.[31]
La setmana pedagògica és un clar exemple de la presència a Ontinyent dels principis educatius republicans i per l’aposta de la formació permanent del magisteri. El titular del Sol, amb una clara intenció sensacionalista, indica que a aquest curs de perfeccionament assitien “maestros de toda la nación”, centrat en l’ideal de escuela de escuela moderna. [32]
Els mestres que participaren en aquesta setmana pedagògica exercien en la comarca i compartiren espais i moments de formació amb inspectors de primer ensenyament. Pot ser que amb l’ús del terme “escola moderna” no s’estava fent referència a les propostes educatives de Ferrer i Guàrdia sinó a una manera d’explicar les noves concepcions educatives que el Govern de la República pretenia instaurar, per aconseguir una escola moderna davant de l’escola tradicional.
Serà en aquesta setmana pedagògica on es posarà de manifest l’ús de la llengua materna en l’escola. Tres persones compromeses ideològicament amb la cultura valenciana i la seua promoció conflueixen en l’ús del valencià a l’escola. Per una banda Nicolau Primitiu i Juan José Senent Ibáñez amb propostes de renovació pedagògica i l’ús del valencià a l’escola.[33] La tercera persona a qui estem fent referència és l’alcalde Francisco Montés Tormo el qual s’implicarà políticament amb la defensa de l’estatut juntament amb Juan José Senent Ibáñez. [34]. Des de la memòria tècnica de Ramona Garcia de los Ríos no s’ha explicitat en cap moment l’ús de la llengua valenciana en l’escola a Ontinyent. En aqueix moment Ramona Garcia de los Ríos ho planteja com una dificultat fins al punt que sense aportar cap proposta pedagògica opta per l’ús del valencià en la seua pràctica docent. Serà durant la setmana pedagògica, quan s’aborda l’ús del valencià a l’escola dins d’un for destinat a la formació dels mestres amb una clara intenció d’incloure no sols l’ensenyament del valencià i en valencià sinó també de promoure la cultura valenciana.
La presència de “Misiones Pedagógicas” a la ciutat d’Ontinyent és un element més per argumentar la vigència de l’esperit republicà en una societat, que com s’ha apuntat abans, presentava un elevat nombre d’ontinyentins i ontinyentines analfabets.
Les biblioteques escolars també formaran part de les institucions complementàries a l’escola amb una clara intencionalitat de divulgar estendre el llibre, tal com apunta el decret 7 d’agost de 1931, el qual donarà suport econòmic al Patronat de las Misiones Pedagógicas, destinant 100.000 pessetes per a la creació de biblioteques escolars.[35]
El decret amb què es va crear el “Patronato de Misiones Pedagógicas”, fou una de les primeres disposicions que, com s’ha dit, el govern provisional de la II República, va emetre amb una evident intenció de divulgació cultural. En la seua exposició de motius deixa clar que tenia per objectiu fer arribar el progrés i la cultura als pobles que difícilment podien accedir a ella, especialment a les zones rurals. En el seu primer article dedicat a la creació del “Patronato de Misiones Pedagógicas”, deixa clar que pretenia difondre “la cultura general, la moderna orientación docente y la educación ciudadana en aldeas villas y lugares, con especial atención a los intereses espirituales de la población rural.”[36]
En el cas de la ciutat d’Ontinyent i durant la setmana pedagògica també feren acte de presència Misiones Pedagógicas perquè el veïnat en general participara de la seua activitat. Amb un ban, en valencià, es va difondre l’actuació de la “Misió Pedagogica de Madrid [sic].”[37] Però abans el Patronato de Misiones Pedagógicas va fer acte de presència amb la creació d’una Biblioteca Popular. Des de 1932 la corporació municipal venia posant de manifest la creació de dues biblioteques populars ubicades en la Pla de Sant Domingo i d’altra en La Glorieta. Els esforços per construir les dues biblioteques no va donar els resultats esperats per l’elevat cost econòmic que tenia el projecte reduint-se a una sola biblioteca en la Glorieta dotada amb uns 80 llibres.[38]
En el mateix any en què es publica la memòria del Patronato de Misiones Pedagógicas, l’Ajuntament va tornar a demanar altra biblioteca escolar argumentant que.
“enterada la Corporación que me honro presidir de que el Patronato de su digna presidencia facilita bibliotecas escolares, y habiendo este Ayuntamiento instalado en el parque público de esta localidad, al que acuden gran número de niños por ser el lugar más apropiado de la población por su solaz y esparcimiento, una Biblioteca pública, tengo el honor de dirigirme a V.S. solicitando se conceda a este Ayuntamiento y para el citado objeto una Biblioteca Escolar.[39]
Altres institucions complementàries d’ensenyament primari a les quals s’ha apuntat anteriorment, és a dir les cantines i biblioteques escolars, caldrà mencionar els robers, les mutualitats i les colònies escolars, les quals també tindran acte de presència a la ciutat d’Ontinyent.
Seran iniciatives que funcionaven amb anterioritat com era el cas del robers i les mutualitats. En el cens escolar descrit anteriorment, s’identifica com en l’escola nacional unitària, situada en la plaça de Sant Domingo i a càrrec de la mestra Rosa Maria de la Gloria Simó Luz, estava ubicada la mutualitat escolar durant 1933. Atenent a la política desenvolupada pel Govern republicà, el foment d’ aquests serveis complementaris cobria una triple finalitat; l’educativa, protectora i de defensa de la salut de la infància.[40] Serà un propòsit posar en pràctica aquesta defensa i protecció dels infants no sols en el decret de Creació de la Comissió Central de colònies, cantines i robers, sinó que en la mateixa Constitució de 1931 deixa ben clar en l’article 43 que “el Estado prestara asistencia a los enfermos y ancianos, protección a la maternidad y a la infancia, haciendo suya la Declaración de Ginebra o tabla de los derechos del niño.”[41].
Cal fer una doble consideració al voltant de la presència de les colònies escolars a Ontinyent. La primera centrada en la persona de l’alcalde d’Ontinyent, d’aleshores Francisco Montés Tormo i la segona consideració fa referència a diferenciar aquelles colònies desenvolupades durant la República en pau d’aquelles que es dugueren a terme durant la República en guerra.
Respecte de l’Alcalde d’Ontinyent, malgrat la manca de dades que ens permeten elaborar la seua biografia, poden suggerir certa implicació en la protecció i defensa de la infància no sols per estar al capdavant d’una corporació que finalitza el Grup Escolar Joaquín Costa, que promou la creació de la Cantina Escolar, el Rober i les mutualitats escolars sinó perquè també aprofitant l’espai creat en el Grup Escolar Joaquín Costa per a propiciar la presència de la Colònia Escolar Luis Doporto[42]. Mantenia molt bona relació amb l’Inspector Juan José Senent Ibáñez mentre que durant 1932 i 1933 va formar part de les juntes organitzadores de les colònies d’estiu de Macastre i Xelva.[43] És de suposar la sensibilitat de Francisco Montés Tormo envers els infants quan promou les dues colònies a celebrar a Ontinyent tant en 1935 com en 1936. Tenim constància de què la primera colònia es va dur a terme, gràcies a la documentació conservada i que ens confirma tot un seguit de tràmits perquè la Junta Provincial de Protecció de Menors de València poguera organitzar la Colònia Luis Doporto ubicada, com s’ha dit en el Grup Escolar Joaquín Costa, amb cabuda per a 46 xiquets.[44] Durant l’estiu de 1936 també hi havia programada una segona colònia escolar, en aquesta ocasió per la “Junta de Protección a la Infancia y Represión de la Mendicidad”, la qual després de realitzar totes les gestions i l’autorització de l’inspector no sabem amb certesa si es va dur a terme, donades les dades pròximes a l’inici de la Guerra Civil.[45]
La primera colònia a l’estat espanyol es va crear en 1887 a Sant Vicent de la Barquera (Santander) i promoguda per Manuel Bartolomé Cossio. Al País Valencià també se’n varen organitzar, la primera d’elles a El Cabanyal en 1893, a càrrec de la “Sociedad Protectora de Niños” de Madrid i València.[46] La finalitat d’aquestes colònies era propiciar als xiquets i xiquetes, que patien alguna malaltia, un temps i un espai saludables i agradables. Se’ls proporcionava una atenció mèdica, tenien un caràcter higienista al temps que s’incloïa una funció pedagògica i social.”[47]
[1] Real Ordre, Núm. 1887 de 5 de desembre de 1928, Gaceta de Madrid, de 22 de desembre de 1928. Núm. 357.
[2] A.M.O. Obres Públiques 1927. Proyecto Grupo Escolar Mª Cristina. La memòria té data abril de 1927.
[3] Ídem. Sol·licitud amb data 26 de març de 1931.
[4] Ídem.
[5] Ídem. Memòria de Vicent Valls Gadea amb data 15 de febrer de 1931.
[6] Ídem. Sol·licitud amb data 10 de maig de 1932.
[7] A.M.O. Educació 1931-34. Expediente sobre graduación del Grupo Escolar Joaquín Costa y creación de cuatro escuelas en el mismo.
[8] Ordre del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Artes de 30 d’agost de 1933. Gaceta de la República de 1933, de 19 de setembre de 1933, Núm. 262. En aquesta ordre es creen 334 escoles nacionals graduades. Altres pobles que queden inclosos en aquesta relació d’escoles graduades són: Aiora, Carcaixent, Xiva, Moncada i Picassent.
[9] A.M.O. Educació. 1931-1948. Expediente sobre Graduación el Grupo Escolar Joaquín Costa y creación de cuatro Escuelas en el mismo. Informe del Consell Local Escolar amb data 18 d’abril de 1933.
[10] A.M.O. Educació. 1931-1948. Expediente sobre Graduación el Grupo Escolar Joaquín Costa y creación de cuatro Escuelas en el mismo. Ofici manuscrit de l’Inspector amb data 17 d’abril de 1933.
[11] A.M.O. Educació 1931-1948. Instància signada per Miguel Vilana Galiana i Gloria Simó Luz amb data 22 d’abril de 1933.
[12] Ídem. La resposta de l’Ajuntament als interessats es va concretar amb la notificació als interessats de l’acord plenari desestimant la petició, amb data 27 d’abril de 1933.
[13] Gaceta de la República del 6 agost de 1935, Núm. 218.Nombramiento de directora y director de les escuelas graduadas de menos de seis grados de Ontinyent. 29 de julio, de 1935.
[14] A.M.O. Educació 1931-1948. Exp. 1934/14. Certificació Acord Plenari demanat la unificació de la direcció. I Instància amb el mateix sentit, amb data 27 de novembre de 1934.
[15] Ídem. Carta dirigida a l’alcalde amb data 12 de novembre de 1934.
[16] Ídem.
[17] A.M.O. Educació. 1931.1948. Actos para la inauguración del Grupo Escolar Joaquín Costa. Notificació amb data 17 de gener de 1934
[18] A.M.O. Educació. 1931-1948. Expediente sobre Graduación el Grupo Escolar Joaquín Costa y creación de cuatro Escuelas en el mismo. Certificació del secretari Municipal “Acta jurada para la creación definitiva de dos escuelas graduadas. 20 de enero de 1934.” Des d’Alcaldia es va convidar a diferents personalitats polítiques, governatives, educatives i fins i tot militars. Juan José Senent Ibáñez, inspector de primer ensenyament va confirmar la seua assistència, Els que varen excusar la seua assistència varen ser Desiderio Sirvent López, director de l’Institut Blasco Ibáñez de València, el vicedirector de l’Institut Lluís Vives de València Manuel Castillo Quejada, el governador civil Alberto Aguilar. En telegrama conservat encara que sense identificar el nom, va excusar l’assistència un General de la 3a divisió. Sembla que també es va convidar al Jutge de primera instància, al jutge municipal, al cap de telègrafs, als registradors de la propietat i el capità de la Guardia Civil.
[19] Ídem.
[20] A.M.O. Obres Públiques 1933-34. Pliego de Condiciones económico-admisntrativas para la contratación por concurso de la construcción y suministro del mobiliario escolar para el grupo Joaquín Costa. Quatre fabricants d’Ontinyent presentaren oferta sent la de Bautista Mataix Francés la més econòmica; 7240.10 pessetes. Les altres empreses que es varen presentar eren Rafael Oviedo Barbera, Bautista Barberà Dòria i Enrique Gramage Revert sent els pressupostos presentats de 9.134, 8319 i 9633 respectivament.
[21] Les dades s’han extret de l’A.M.O. Expedients en General, Correspondència 1936 i Foment 1933-34. En aqueix curs les mestres eren Maria de Gloria Simó Luz, Maria Machirant, Purificación Guillem Lizandra i Dolores Dolz.
[22]Gaceta de la República del 29 d’agost de 1931, Núm. 241. Decret de 28 d’agost de 1931.
[23]Op. Cit. Cita 635. Sobre petición de subvención del estado para la construcción de una cantina escolar en el Grupo Escolar Joaquín Costa. La petició es va concretar en el consell escolar municipal, transmesa a l’Ajuntament el 18 de març de 1933 i signada per Santiago Roca Barrut. Segons la certificació municipal es va estudiar la conveniència de que els mobles del grup escolar foren construïts pels fusters d’Ontinyent.
[24] Ídem.
[25] El Magisterio Español. Periódico de instrucción pública. 13de maig de1933.
[26] A.M.O. Llibre d’actes del Consell Local de Primer Ensenyament. Acta de renovación del Consejo Local de Primera enseñanza. 1 de octubre de 1934. En l’esmentada acta figura com a president l’alcalde Francisco Montés Tormo, el mestre Santiago Roca Barrut fou el secretari i els vocals la mestra Maria Machirant Soler, el metge Enrique Cerdà Micó, la mare Dolores Ferrero Ramos i el pare Rafael Tortosa Donat. Foren triades per a la Comissió Protectora de la cantina Carmen Cerdà Colomer, que vivia en el carrer Nieves, Núm. 2 i Regina Tortosa Llacer del carrer Santa Rosa 29. L’ordre de 26 d’agost de 1935 en la que es va reorganitzar i fer més efectives les subvencions del ministeri, establia que la Comissió Protectora de la cantina havia d’estar composta per l’alcalde o regidor en qui havia de delegar, per un mestre o mestra o pel director o directora, pel metge titular de l’Ajuntament i dues mares dels xiquets o xiquetes Gaceta de Madrid, de 6 de setembre de 1925, Núm. 249
[27] Francisco Montés Tormo va ser elegit alcalde en 1931 i amb posterioritat després de les eleccions de 1936 va presentar la seua dimissió que no va ser acceptada fins a l’agost de 1936 que la va tornar a presentar de manera irrevocable. El 29 de desembre de 1936 fou assassinat a Bocairent.
[28] A.M.O. Educació 1931-1948. Exp. 1934/12. Petició de subvenció para la Cantina del Grupo Escolar Joaquín Costa.”
[29] Durant 1932 en el conjunt de la província de València hi havia 14 cantines donant que atenien a 416 xiquets i 478 xiquetes. En 1933 les cantines escolars varen a arribar a les 25 augmentant-se a 520 xiquets i 614 xiquetes ateses en les cantines a la Província de València. En el conjunt del País Valencià en 1932 hi havia 15 cantines a Alacant i 4 a Castelló mentre que en 1933 a Alacant s’incrementa en una i a Castelló es queda la mateixa quantitat. INE. Anuari 1934.
[30] A.M.O. Obres Públiques.1933/13. Habitación conserje y Cantina escolar en el Grupo Escolar Joaquín Costa con arreglo a la memoria presupuesto y plano que se acompaña.
[31] Las Provincias. 21 de setembre de 1934. Són nombrosos les referències a aquesta setmana pedagògica en la premsa de l’època: Las Provincias, els dies 7,13,15,22,23 i 25 se setembre de 1934.; El Sol 23 de setembre de 1923; El Pueblo, 21, 26 de setembre de 1934; La Voz de Valencia, 6 de setembre de 1934; Vida Católica Onteniense, 30 de setembre de 1934. Altres aportacions són; Agulló Diaz, Mª Carmen. Escola i República. La Vall d’Albaida. València: Diputació de València, 1994. Agulló Diaz, Mª Carmen.(Coord.). El grupo. 75 anys d’escola. De Joaquín Costa a Lluís Vives. Ontinyent: Associació de Veïns El Llombo. 2009. Agulló Diaz, Mª Carmen. “La setmana Pedagògica d’Ontinyent. 75 anys després.” Almaig- Estudis i Documents, [Ontinyent], 2009. Pàg. 28-36. Climent, José Daniel. “75 aniversari de la setmana pedagògica d’Ontinyent. La llengua valenciana a l’escola de Nicolau Primitiu.” Almaig- Estudis i Documents, [Ontinyent], 2009. Pàg. 37-38.
[32] El Sol 23 de setembre de 1934.
[33] Primitiu Nicolau. La Llengua Valenciana a l’escola. Ontinyent: Serveis de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent, 2004 Pàg. 13. Climent Martínez, José Daniel. La llengua València a l’escola de Nicolau Primitiu. Nicolau Primitiu i Juan José Senent Ibáñez eren cunyats.
[34] La Correspondencia de Valencia, 3 de juliol de 1933. Es tracta d’un anunci de l’acte pro estatut a celebrar a Ontinyent. Estava previst la intervenció de Francisco Montés Tormo com alcalde i de Juan José Senent Ibáñez, com a representant, en aquest cas, de Lo Rat Penat.
[35] Gaceta de la República de 8 d’agost de 1931, Núm. 220. Decret 7 d’agost de 1931.
[36] Gaceta de la República de 30 de maig de 1931, Núm. 150. Decret de 29 de maig de 1931.
[37] A.M.O. Correspondència 1934.
[38] Ídem. Patronato de Misiones Pedagógicas, septiembre de 1931-diciembre de 1933. Madrid 1934, Pàg. 181. En l’esmentada memòria queda reflectida la creació de la biblioteca a Ontinyent.
[39]A.M.O. Ed.1937-48.Exp 16/1934.
[40] Gaceta de la República de 30 d’abril de 1935. Núm. 120. Decret de 27 d’abril de 1935 de creació de la Comissió Central de colònies, cantines i robers, depenent del ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Les cantines i robers al país Valencià, segons l’anuari de 1934 era que en 1932, les mutualitats que hi havia a Alacant eren 10, a Castelló de la Plana 22 i a València, 88 i durant 1934 es mantenen les d’Alacant i Castelló de la Plana a diferència que les de València arriben a les 88 mutualitats. Referent a les colònies d’Alacant n’hi havia 16, a Castelló de la Plana 1 i a València 35. L’any següent, continuant amb l’anuari, les ubicades a Alacant s’incrementan en 8 colònies més i a València sols en 1 mentre que Castelló de la Plana es manté també amb 1 colònia.
[41] La declaració de Ginebra, fou aprovada per unanimitat per la Societat de Nacions en 1924. És la primera declaració dels drets dels xiquets i les xiquetes lligada a Save the Children, ONG que va impulsar aquets drets dels xiquets i les xiquetes i que durant la Guerra Civil Espanyola també va participar en el desenvolupament d’accions envers els xiquets i les xiquetes per garantir les seues vides alhora que va participar en l’intercanvi d’infants entre els dols bàndols enfrontats.
[42] Luis Doporto Marchori, va obtenir el doctorat per la Universitat Central. Professor de geografia en l’Escola Normal de Terol i alcalde de la mateixa ciutat. Governador civil de València. En les eleccions de 1933 es va presentar amb Marcelino Domingo Sanjuam i altres. Fou conseller d’Instrucció Pública, Governador Civil de Ciutat real i València, professor numerari de l’escola Normal Centra de Mestres, Director General de l’Institut Geogràfic, Cadastral i d’Estadística i vocal del Consell Nacional de Cultura.
[43] Memoria de las Colonias Escolares de Vacaciones 1932 i 1933, edició facsímil en Esteban León. Memorias de la Junta Valenciana de Colonias escolares. Años 1914 a 1933. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. 1989. Francisco Montés Tormo figura en aquestes juntes organitzadores com a representant de la Diputació de València de la que va formar part entre 1931 i 1933.Op. Cit. Cita 375 Pàg. 572.
[44] A.M.O. Expedienten en General 1935. Es pot observar que el nombre de xiquets que participaven en la
colònia és el mateix que tenia cabuda la cantina escolar abans descrita.
[45] A.M.O. Correspondència, 1936.
[46] Op. Cit. Cita 671.
[47] Cruz Orozco, José Ignacio. Las colonias escolares valencianas (1906-1936) Un ejemplo de renovación educativa. Valencia: Institut Valencià de la Joventut. 1991.