De Madrich Berliner a Esther Elevitsky: Infàncies trencades en l’Europa del segle XX
Hi ha històries que semblen perdre’s en el mapa d’Europa. Noms que apareixen en arxius llunyans, famílies separades per fronteres, guerres i exilis. Romanen en els mapes de la memòria personal i familiar, i poden quedar esborrades per sempre. Són, com deia l’altre dia Carmen Agulló —recordant Josep Fontana—, les «veus baixes de la història».
A primera vista semblen fragments inconnexos, petites peces disperses d’un passat immens. Però, quan es miren amb atenció, quan es reconstrueixen amb paciència, aquestes peces comencen a encaixar.
Sempre s’ha parlat i recordat la memòria dels homes i de les dones, però en ben poques ocasions la dels infants, dels xiquets i les xiquetes que mai no van poder créixer i que, per tant, tampoc no van arribar a formar part d’aquestes veus baixes de la història.
I, de vegades, inesperadament, el punt de trobada és un lloc concret.
Ontinyent és un d’aquests llocs.
En aquesta ciutat, Ontinyent, lluny dels grans escenaris de la història europea, diversos fils de la memòria del segle XX acaben creuant-se. Fils que, com trama i ordit, van teixint la manta de la memòria. Ho fan a través de persones que hi van viure, que hi van treballar o que, per un breu instant, hi van trobar refugi abans que la guerra i la persecució les tornaren a posar en camí.
La col·locació recent de les pedres de la memòria als carrers d’Ontinyent ens recorda precisament això. Aquestes petites llambordes daurades, conegudes com a Stolpersteine i creades per l’artista alemany Gunter Demnig, es col·loquen davant dels llocs vinculats a les vides de persones perseguides pel nazisme.
No són monuments imponents ni escultures monumentals. Són peces petites, gairebé discretes. Però obliguen a detindre’s. A llegir un nom. A imaginar una vida. Cada pedra és una interrupció en el caminar quotidià. Una invitació a recordar.
A Ontinyent, una d’aquestes pedres recorda Madrich Berliner. Madrich va nàixer a la ciutat d’Ontinyent l’any 1938. Era filla de Gorlda Luftig i Szmul Berliner. La seua vida va durar només quatre anys. El 1942 va ser deportada al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, on va ser assassinada.
La història de Madrich és breu, gairebé silenciosa en els grans relats de la història. Però al seu voltant apareix tota una constel·lació de vides que connecten Ontinyent amb altres llocs d’Europa: Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica i Polònia.
Històries que comparteixen un mateix fil conductor: la infància, la guerra i la lluita desesperada de moltes famílies per protegir els seus fills.
Una família dispersa per la guerra
Entre els parents de Madrich apareix el nom d, cosina germana dins d’aquesta mateixa família.
En aquells anys, quan la persecució contra els jueus s’estenia per Europa, moltes famílies intentaven salvar els infants com podien. L’adopció, l’acolliment temporal o l’ús d’identitats falses es convertiren en estratègies de supervivència.
Ida i el seu marit Jakob van adoptar Esther Elevitsky i es van convertir en els seus pares adoptius. Els seus pares biològics eren Cecilia Grossnas i Anshel Luftig.
Anshel formava part d’una família que també deixaria una petjada inesperada a Ontinyent. Era germà de Rachel, Vera i Golda Luftig, tres germanes que durant la Guerra Civil espanyola van treballar com a infermeres a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent.
Aquell hospital va ser un espai singular. Metges, infermeres i voluntaris procedents de diversos països hi van arribar per ajudar la República espanyola. Era un lloc on llengües diferents convivien als passadissos i on persones de procedències molt diverses compartien una mateixa convicció: la necessitat d’ajudar els ferits de guerra. Durant un temps, Ontinyent va ser també una petita cruïlla internacional. Però la història europea del segle XX no permetia gaire estabilitat. Les famílies es dispersaven. Els camins es trencaven. Els destins canviaven de direcció d’un dia per a l’altre.
La història d’Esther Elevitsky, reconstruïda a partir de documents i testimonis familiars, és també la història d’aquestes famílies fragmentades. Xarxes de parents separats per fronteres i persecucions que intentaven mantenir-se connectats mentre el continent s’enfonsava en la guerra.
Una infermera d’Amsterdam a Ontinyent
Una altra de les històries que connecta amb la ciutat és la d’Irene Czyzes.
La seua mare, Hanny Toni Fruchter, havia nascut a Duisburg, a Alemanya. Era jueva i antifeixista. Amb l’arribada del nazisme al poder, la seua vida es va tornar cada vegada més perillosa. El 1935 va haver de fugir del país.
Va trobar refugi a Amsterdam, als Països Baixos. Però quan el 1936 va esclatar la Guerra Civil espanyola, va decidir unir-se a les expedicions sanitàries internacionals que donaven suport a la República. Així va arribar a Ontinyent. A l’Hospital Militar Internacional, Hanny Toni Fruchter formava part d’un equip que treballava sense descans per atendre els ferits. El seu treball era el mateix que el de molts altres voluntaris: curar, cuidar, salvar vides enmig de la devastació de la guerra.
Quan el conflicte espanyol va acabar, Hanny Toni va tornar a Amsterdam. Allí va nàixer la seua filla Irene. Però la guerra europea ja s’acostava. El 1942, mare i filla van ser deportades a Auschwitz. Cap de les dues va sobreviure.
Sobreviure amagada
No totes les històries d’aquest mosaic van acabar de la mateixa manera.
Claire Soria va nàixer a Bèlgica l’any 1935. Quan la persecució nazi contra els jueus es va intensificar, els seus pares van aconseguir amagar-la.
Durant la Segona Guerra Mundial, Claire va viure a Brussel·les amb una família cristiana, sota una identitat falsa. Mentrestant, els seus pares, Natan i Sura Skop, eren arrestats i deportats des de la caserna de Dossin cap a Auschwitz. No van tornar. Claire, en canvi, sí que va sobreviure. Després de la guerra va poder reconstruir la seua vida. Va emigrar als Estats Units i es va convertir en professora de piano. Amb els anys, també es va implicar activament en la comunitat de Palm Coast, a Florida. La seua vida és un dels pocs fils d’aquest relat que no es va trencar del tot.
Les pedres i la memòria
Quan passem davant de la pedra dedicada a Madrich Berliner a Ontinyent, recordem una xiqueta de quatre anys que mai no va tornar.
Però aquella pedra també ens parla d’altres vides. De la infermera Hanny Toni Fruchter i de la seua filla Irene. D’Esther Elevitsky i de les famílies que intentaren protegir els seus fills enmig de la persecució. De Claire Soria, que va sobreviure amagada mentre els seus pares desapareixien en el sistema d’extermini nazi.
Les Stolpersteine no són només un recordatori del passat. Són també una manera de retornar els noms i les històries a l’espai públic, al lloc on havien quedat esborrats. Perquè la història de l’Europa del segle XX no està feta només de batalles, fronteres i governs. També està feta de vides petites, de famílies, d’infàncies interrompudes.
I de noms que, gràcies a aquestes pedres, tornen a ser pronunciats.
Referència recomanada:
- 24 Heures. «Komm morgen nicht vorbei» – Elevitskys Spuren. Reportatge interactiu. Disponible a: https://webspecial.24heures.ch/longform/elevitskys-spuren/komm-morgen-nicht-vorbei/
- https://www.imdb.com/es-es/name/nm3286371/
- https://open.spotify.com/show/7mGWBAFkWd70vRIcU0CMao
Nota: He d’agrair a Aleksandra Lipczac que va facilitar el contacte amb Esther i la seua besneta Avital. També la col·laboració de Jeremy Galdamez, tots dos polonesos.