Golda, Madrich, Carmen i Rosario: una història de solidaritat i memòria
Demà, 2 d’agost, commemorem l’aniversari del naixement de Madrich Berliner Luftig, nascuda l’any 1938 al Xalet Internacional del Pinatar, residència de les infermres conegudes com les mamàs belgues. La seua història, però, no pot explicar-se sense la de la seua mare, Golda Luftig, ni tampoc sense la de les infermeres ontinyentines Carmen i Rosario Llin Belda. Les seues vides convergiren en un mateix espai i en un mateix temps, convertint l’Hospital Militar Internacional en un exemple excepcional de solidaritat femenina, cooperació internacional i compromís humanitari.
Golda Luftig, infermera jueva d’origen polonès i una de les conegudes Mamàs Belgues, havia arribat a Ontinyent amb l’objectiu de posar al servei de la República. Com tantes altres dones voluntàries procedents de diferents països d’Europa, va deixar enrere la seua vida per cuidar persones desconegudes, impulsada per la convicció que la defensa de la democràcia i de la dignitat humana, que tampoc coneixia fronteres. A Ontinyent va naixer la seua filla, Madrich, símbol d’esperança enmig d’una guerra devastadora.
Aquell mateix hospital era també el lloc on dues joves ontinyentines, dues germanes, Carmen i Rosario Llin, compartien el treball quotidià amb Golda i amb la resta de les infermeres internacionals. Des de la realitat d’una ciutat de la rereguarda valenciana, aquestes dones van participar en una autèntica comunitat de cures. Lluny dels fronts de combat, però molt a prop del sofriment humà, atenien soldats ferits i població civil sense distingir-ne la procedència, la llengua o la nacionalitat. El seu treball va convertir Ontinyent en un punt de trobada entre la solidaritat local i l’internacionalisme obrer europeu.
La història de l’Hospital Militar Internacional també és, per tant, una història protagonitzada per dones. Mentre els noms dels comandaments militars o dels responsables polítics han ocupat sovint les pàgines dels llibres, van ser centenars d’infermeres, auxiliars i voluntàries les que sostingueren la vida quotidiana en la rereguarda. Golda, Carmen i Rosario representen aquesta generació de dones que van exercir la cura com una forma de resistència davant la barbàrie.
Per a Golda, aquell compromís tindria un desenllaç tràgic. Després de la derrota republicana tornà a Bèlgica amb la seua filla. L’ocupació nazi acabaria convertint-les en víctimes de la persecució antisemita. Mare i filla serien deportades a Auschwitz-Birkenau i assassinades, transformant una història nascuda a Ontinyent en part de la memòria europea de l’Holocaust. La vida de Madrich, truncada quan només tenia quatre anys, recorda que darrere de cada víctima hi havia una família, una infància i un futur que mai no es va poder complir.
Carmen Llin conservaria durant tota la seua vida el record d’aquella experiència extraordinària. Els seus testimonis sobre la convivència amb les infermeres internacionals, sobre el funcionament de l’hospital i sobre l’arribada dels ferits després del bombardeig de l’estació de Xàtiva, el 12 de febrer de 1939, constitueixen avui una font imprescindible per comprendre la dimensió humana del centre sanitari. La seua memòria ha permés preservar episodis que difícilment haurien quedat reflectits en la documentació escrita.
Rosario Llin, per la seua banda, va continuar fidel a la professió infermera durant tota la seua vida. Mentre Carmen formava una família, ella va romandre soltera i desenvolupà una llarga carrera professional, primer a Pamplona. Tot i les dificultats derivades d’haver prestat servei en un hospital republicà, mai no va renunciar a la seua vocació ni als valors que havia aprés al costat de les Mamàs Belgues. Amb el pas dels anys es convertiria en una de les principals dipositàries de la memòria de l’Hospital Militar Internacional i en una protagonista essencial del documental Les Mamàs Belgues.
La recent desaparició de Rosario dona encara més significat a aquesta commemoració. Durant els últims anys, la malaltia havia anat esborrant lentament els seus records. Resulta profundament simbòlic que una dona que havia dedicat tota una vida a cuidar els altres i a preservar la memòria d’aquell hospital acabara perdent, precisament, la memòria personal. Però allò que el temps pot esborrar de les persones ja forma part del patrimoni col·lectiu gràcies als seus testimonis, a les entrevistes que va concedir i al treball de recuperació històrica desenvolupat durant les darreres dècades.
Les trajectòries de Golda, Madrich, Carmen i Rosario ens recorden que la història de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent no és únicament la història d’un centre sanitari en temps de guerra. És també la història d’una xarxa de dones que van posar la vida i la dignitat humana al centre de la seua acció. Dones procedents de Polònia, Bèlgica o Ontinyent que compartiren un mateix ideal de solidaritat, d’humanisme i de fraternitat entre els pobles.
Des d’una ciutat valenciana de la rereguarda es va construir un espai on la cooperació internacional es feia realitat cada dia. Aquell hospital demostrà que la solidaritat podia travessar fronteres, llengües i cultures, i que la cura podia convertir-se en una forma de resistència davant la guerra i el feixisme. Aquesta és, probablement, la principal lliçó que ens han llegat Golda, Carmen i Rosario, i també la breu però intensa vida de Madrich.
Quan demà recordem el naixement de Madrich Berliner Luftig, recordarem també la seua mare Golda, les germanes Carmen i Rosario Llin i totes aquelles dones anònimes que van sostenir, amb les seues mans i el seu compromís, un dels projectes sanitaris i humanitaris més extraordinaris de la Guerra Civil. La seua història transcendeix Ontinyent, però és des d’Ontinyent des d’on continua parlant-nos avui de solidaritat, de memòria i d’humanitat.
A manera d’epíleg
Permeteu-me acabar amb un record personal. Durant les llargues converses que vaig compartir amb Rosario Llin, sovint evocava persones d’Ontinyent que havien format part de la seua vida. Entre elles recordava la meua mare, Consuelo Martínez, a qui definia, amb un somriure, com una dona «molt rogeta», en referència al seu compromís social i polític. Qui havia compartit amb ella els anys de treball a la fàbrica coneguda com el punt de J. Torró era la seua germana Carmen. Aquells records espontanis em van fer comprendre que la recerca històrica no consisteix únicament a recuperar documents o reconstruir fets, sinó també a descobrir els fils invisibles que uneixen les persones. En aquest cas, els de quatre dones extraordinàries —Golda, Madrich, Carmen i Rosario— amb els de tantes altres dones anònimes d’Ontinyent que, des del treball, la solidaritat i el compromís, van contribuir a fer una societat més humana. Potser aquest és, en definitiva, el llegat més valuós que ens han deixat: recordar-nos que la història també s’escriu des de la cura, la generositat i la dignitat de les persones senzilles.
Mentre tancava aquest article, s’ha produït una coincidència que difícilment hauria pogut imaginar. Justament, el mateix dia que el Periòdic d’Ontinyent publicava l’entrevista a Carmen Llin, ens ha deixat la seua germana Rosario. I també hui, 2 d’agost, Madrich Berliner hauria complit vuitanta-vuit anys. La casualitat ha volgut unir, una vegada més, les protagonistes d’aquesta història.