EL CARRER LES EMBOGADORES

Els treballs d’Alfred Bernabeu Galbis (1998), el de Guillem Llin Llopis(2016) i de Josep Sanchis Carbonell (2016) són d’obligada lectura per conéixer quina era la denominació que rebien els diferents carrers, places i espais habitats de la ciutat d’Ontinyent. El treball de Guillim Llin Llopis s’apropa més a les meues intencions i interessos tot i que l’aportació de Josep Sanchis Carbonell és molt útil i documentada alhora d’aprofundir en la toponímia dels diferents noms de la ciutat d’Ontinyent. L’aportació d’Alfredo Bernabreu Galbis no és menys interessant, ocupant-se dels noms, orígens i anecdotari dels carrers d’Ontinyent

Amb aquesta nova entrada en el meu blog intentaré incorporar nous elements per identificar i fer valdre un discurs que lluita contra l’oblit tan intencionat com pel mateix procés biològic de les persones. És un intent de recuperar la memòria d’unes persones que sofriren les conseqüències de la ferotge repressió franquista. Aquestes persones compartiren un espai habitat que l’imaginari ontinyentí, fugint de la denominació oficial, feia utilitzar una toponímia distinta .

Eixe va ser el cas del carrer de les Embogadores que travessava el Cantalar de Sant Vicent i en Cantalar de Sant Carles i que en l’actualitat continua rebent el nom de Cantalar de Sant Carles. En aquest carrer hi havia dones que embogaven cadires per ajudar a les maltractades economies familiars. Aquest carrer, el de les Embogadores, durant la República en pau rebia el nom de Sant Cristobal però serà durant la República en guerra quan passa a denominar-se Carrer Rafael Martí.

Aleshores, Qui era Rafael Martí? En “Mort i repressió a Ontinyent…,” Guillem Llin, apunta que “encara que en el llibre Els carrers d’Ontinyent …, d’Alfredo Bernabeu Galbis, llegim que es «un altre personatge del moviment anarquista», sense cap data més, pots ser siga l’historiador i cronista valencià del segle XVI Rafael Martí de Viciana, que va lluitar en la Guerra de les Germanies i va ser membre de les Corts. La seua efígie la van estampar , en desembre de 1937, en un bitllet d’una pesseta del Consell Municipal de Borriana, d’on era ell”.

Però dic jo que l’esmentat Rafael Martí, al que fa referència Alfred Bernabeu Galbis, potser siga veritablement eixe personatge anarquista. Miguel Iñiguez (2001) en el seu “Esbozo de una enciclopèdia històrica del ananarquismo…,” indica que Rafael Martí, ” que a veces Martin. Confederal y anarquista de Alcoy. Seudónimo Pancho Villa. Operador cinematografico, parco de palabras y elocuente de hechos . Alma y nervio de la Columna de Hierro, formó su primer comité de guerra y murió en combate en Puerto Escodon el 20 -8-1936″

Rafael Martí (1907-1936) va ser un anarcosindicalista alcoià que juntament amb d’altres va crear la “Columna de Hierro”. Era conegut amb el malnom de “Pancho Villa” per la seua indumentària. Ciutats com València, canviaran la denominació de molts dels seus carrers durant la República en guerra, com va ser el cas de Trinquet de Cavallers que rebrà el nom de “Pancho Villa” en memòria de Rafael Martí. A Ontinyent el Carrer Sant Cristòbal o de les Embogadores, serà canviat pel de Rafael Marí.

Fugint de qualsevol discussió al voltant de la denominació del carrer les Embogadores si corresponia a un Rafael Martí del segle XVI o del segle XX, la meua idea és intentar identificar algunes de les experiències de vida de persones i famílies que varen viure en aquest carrer.

Amb el pas del temps i sense una clara intenció de recuperació del passat, sense un discurs memorialista per part de les autoritats locals, difícilment la ciutadania, té la possibilitat de conéixer, de saber, de lligar el passat i pressent. Un dels punts que ha de materialitzar eixe discurs memorialista és la identificació dels espais de la memòria perquè les persones tenen el dret a saber, a conéixer i explicar la seua pròpia història.

Malauradament els mecanismes per explicar, per donar a conéixer aquelles experiències de vida no estan a l’abast de qualsevol. De vegades són el poder de la paraula escrita, la memòria oral la que ens ajuda a recuperar i saber quines varen ser les experiències de vida dels que hi habitaven. Identificant aquest espai habitat, el qual podem incorporar als espais de la memòria, recuperem els relats de les experiències personals.

Repassant el padró de 1935 observem quines són les persones, les famílies que allí visqueren. En aquest carrer, el de les Embogadores, habitaren homes, dones i xiquets que patiren els efectes de la guerra i postguerra.

En el número 26 del carrer de les Embogadores vivia Natalio Quiles López casat amb Juana Maria Sánchez Sola, tots dos naturals d’Hellin. Natalio, en esclatar la guerra civil, va marxar a voluntari per engrossir les files de l’exèrcit de la República i lluitar contra el feixisme. Va ser ferit i ingressat a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. En desembre de 1938 va aconseguir la graduació de tinent. En finalitzar la guerra va ingressar a la presó de Gandia. Va ser condemnat a 12 anys de presó pel delicte d’auxili a la rebel·lió. En 1945 residia al carrer S. Mateo núm. 94 d’Alcoi, en règim de llibertat vigilada.

Ramón i Manuel Moran Lorente són dos germans de 26 i 24 anys que també vivien en el número 5 del carrer de les Embogadores. Ramón era practicant i va exercir a l’Hospital Militar Internacional i Manuel va ser ferit i ingressat al mateix hospital on treballava el seu germà major.

Altra família que residia al carrer de les Embogadores era els Angla Torró. Vivien en el número 8. Manuel va ser afusellat a Paterna el 8 de març de 1940, tenia 30 anys deixant vídua i orfes un fill i una filla de 2 i 1 any respectivament. Anita, la germana de Manuel Angla Torró, va formar part de l’Agrupació de Dones Antifeixistes.

Una tercera família va ser la de Maria Moran Gironés, de mal nom La Canyeta, que vivia també al carrer Les Embogadores, amb el seu home Manuel Mollà Ureña, teixidor. Manuel, l’home de Maria La Canyeta, va ser afusellat amb 27 anys a Paterna l’1 de maig de 1940. Va deixar vídua i un fill que va morir a l’edat de quatre anys. Vicent Gironés Moran era germà de Maria que també va ser afusellat a Paterna el mateix dia que el seu home. No va deixar descendència. El 27 de març de 1940, afusellaren a Vicent Mollà Ureña, cunyat de Maria La Canyeta.

Aquesta dona va tenir la sort de rebre el suport de família Segui Belenguer, que coneixedora de la seua situació, va decidir atendre-la fins als últims dies de la seua existència. Afortunadament Conxa Segui Belenguer està a la recerca i recuperació de la memòria de Maria la Canyeta. Tasca que s’aconseguirà gràcies a la força de la paraula escrita i dels records de Conxa Seguí, hereva de la memòria d’una dona que cada 1 de novembre visitava al cementeri de Paterna per retre el merescut homenatge al seu home, germà i cunyat allí assassinats.

2 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *