Ontinyent al recer de la guerra.
La ciutat d’Ontinyent es va caracteritzar durant els tres anys de conflicte armat, per no patir els efectes directes de la guerra civil; no va ser bombardejada a diferència de ciutat com Alcoi, Villena, Alzira, Gandia, Sagunt, Dénia etc. Es tractava d’una ciutat de l’interior que només disposava d’estació de ferrocarrils, element estratègic que podia ser considerat com a objectiu militar.
L’existència del tren a la ciutat d’Ontinyent, com veurem més endavant serà un element important a l’hora de crear l’hospital Militar Internacional.
Es tracta doncs d’una ciutat ,que durant la República en pau, hi vivien uns 13 mil habitants, població que es va vore augmentada fins als quasi 20 mil habitants durant els tres anys de guerra.
Aquest fets, el qual podríem fer extensiu a la resta de la Vall d’Albaida, va suposar que es poguera respirar certa tranquil·litat i seguretat. A més a més, tot i que hi havia una incipient activitat industrial, es mantenia certa activitat agrícola que feia possible l’existència de queviures als nouvinguts procedents dels llocs on el conflicte armat posava en perill les seues vides.
Aquestes circumstàncies va propiciar que a Ontinyent arribaren famílies refugiades i evacuades, però també un bon nombre de xiquets i xiquetes en règim col·lectiu o familiar formaven part de les colònies escolars pertanyents al Ministeri d’Instrucció Pública, entre les quals trobem: Colònia Escolar L’Alba; Colònia Escolar La Maiansa; Colònia Escolar Santa Bàrbara; Colònia Escolar de Morera; Colònia escolar del Col·legi Nacional de Cecs de Madrid.
L’abril de 1938 la República serà partida en dues per la Província de Castelló, moment en què s’instal·len a la ciutat: Consell Metal·lúrgic Tècnic Administratiu de la CNT-AIT de Castelló de la Plana; Indústria metal·lúrgia socialitzada-CNT de Borriana; La fàbrica d’explosius de productes químics-explosius de Moncofa.
Aleshores comencen a construir-se diferents refugis per a protegir a la població civil de possibles bombardejos. També se’n construiran en fàbriques per protegir als seus treballadors com és el cas de Tortosa i Delgado. Tal com apunta Antoni Calzado, la presència d’efectiu militars, a més a més de contribuir a l’augment de la població, també es corria perill de ser bombardejada. És així com la Companyia d’Enginyers va ocupar la Societat de Festers i a les escoles de Sant Carles s’instal·laren militars de la 7ª Companyia de la 204 Unitat de treballadors d’Enginyers.
Malgrat la presència dels efectius militars i l’activitat de la indústria armamentista, Ontinyent no va ser objectiu militar estratègic, encara que el contraespionatge franquista ja considera important la fabricació de munició a Ontinyent.
L’increment de població de la ciutat d’Ontinyent es va vore incrementada per una segona circumstància, la creació de l’Hospital Militar Internacional al Col·legi La Concepció i Convent dels pares Franciscans d’Ontinyent. Aquest centre sanitari serà pol d’atracció dels familiars dels malalts i ferits que eren atesos en aquestes instal·lacions.
Com veiem, Ontinyent no va patir cap bombardeig, estava allunyada del front i es respirava certa tranquil·litat i a més a més disposava de xarxa ferroviària. Aquest serà, a parer meu, la circumstància principal per la qual cosa es va crear l’Hospital Militar Internacional, addicionalment estar a la solana d’Ontinyent, amb ventilació, aigua i un edifici que disposava d’espai ample i adequat per poder convertir-se en hospital. Es va crear per atendre entre 800 i 1000 pacients encara que es parlava d’ampliar als 1200.
L’Hospital de Sang del Xalet de les Boles.
Mesos després d’iniciar-se la guerra civil, el Xalet de les Boles va ser destinat com a Hospital de Sang, on eren atesos els primers ferit. Aquest fet recordava als ontinyentins i ontinyentines que estava lliurant-se una guerra civil i aquest eren els primers efectes que hom podia evidenciar.
El Front Popular d’Ontinyent, les organitzacions polítiques i sindicals ontinyentines, des d’un primer moment, varen donar suport i resposta a la manca de serveis sanitaris amb l’organització de l’Hospital de Sang del Xalet de les Boles que disposava d’espai per a 51 llits. L’equip sanitari constava de: 7 metges: 7 més 2 estudiants de medicina; 5 practicants; 8 infermeres i 3 infermers; 1 director afdminstratiu, 1 secretari i 1 un xofer
En aquells primers mesos de conflicte armat, la ciutat d’Ontinyent començva a rebre els primers ferits provinents majoritàriament de Terol. L’activitat sanitària a l’hospital de Sang del Xalet de les Boles sembla escassa, hi havia poca ocupació dels llits. La relacó amb el Comité Sanitari Popular de València, del qui depenia, posa de manifest aquest fet. La realitat era altra, es disposava de 17 llits buits, 5 ocupats i podia, en tot cas, assumir un increment de 10 malalts o ferits més[1]
Aquest hospital depenia del Departament d’Hospital del Comité de Sanitat Popular, qui demanava cobrir aqueixos 17 llits buits amb els corresponents ferits evacuats per la Creu Roja. A poc a poc, la demanda de nous llits era una necessitat, des de València es deia que «esperamos tratéis de habilitar más camas (cuantas os sea posible) y nos paséis nota en tal efecto»[2]
Respecte de les dades quantitatives dels soldats hospitalitzats al Xalet de les Boles s’han recuperat un total de 32 fitxes sanitàries. Majoritàriament, eren tots veïns d’Ontinyent. També es recullen les dades d’Albert Mathyus, Brigadista Internacional. Alguns d’ells continuaran els seus tractaments a l’HMIO, quan siga creat.
La gestió dels hospitals de sang, segons es desprèn de la documentació conservada i referida al del Xalet de les Boles d’Ontinyent, no era la més adient i suposava certa desorganització. Segons el secretari del Comité Sanitari d’Ontinyent aquesta gestió era poc eficaç. El propòsit del Comité Popular de la Delegació de València no responia al control que pretenia exercir i que sembla havia fracassat fins al moment.[3]
En desembre de 1936 continuava depenent del Control Sanitari Provincial, segons l’acord pres pel Comité Sanitari de l’Hospital de Sang d’Ontinyent, exercint com a director mèdic Rafael Rovira, el director de l’Hospital ho era José Albuixech i l’administrador Francisco Ferrero.[4] El 15 de desembre varen arribar 12 ferits i malalts més, tots ells sota la supervisió del Departament Sanitari Popular de València.[5] Els ferits continuaven arribant, de Terol principalment, però també de Brunete i rodalia de Madrid, de manera que la seua atenció era cada vegada més complicada (Bernabeu: 1986-1988, pp.145-147).
Només iniciat l’any 1937 es desenvolupen les primeres accions per a poder destinar un altre espai com hospital de sang i donar resposta a l’arribada incessant de ferits.
És el Comité Sanitari de l’Hospital de Sang d’Ontinyent qui planteja la necessitat de disposar d’altre espai sanitari més ample i amb millors condicions per poder atendre els soldats ferits. A l’efecte s’elabora un informe, aprovat pel Sindicat Mèdic de la UGT, posant-se el punt de mira en el col·legi La Concepció dels Pares Franciscans, en tractar-se d’un edifici que responia a les necessitats que estaven generant-se.[6]
Aquest edifici venia funcionant com a centre educatiu d’ensenyament secundari des de 1894. Iniciada la Guerra Civil Espanyola les autoritats municipals veuen la possibilitat de dotar d’un centre d’ensenyament secundari públic per a la ciutat d’Ontinyent, utilitzant les instal·lacions del Col·legi de La Concepció. Durant el mes d’octubre de 1936 les gestions anaven encaminades perquè es materialitzarà aquesta vella reivindicació demandada des de 1935. Els esdeveniments de la Guerra Civil Espanyola convertiren aquest edifici escolar en hospital (Torró: 2001-2002, p 162).
L’informe elaborat pel Comité Sanitari de l’Hospital de Sang d’Ontinyent valora, des del vessant econòmic, i sanitari, la possibilitat de convertir el col·legi de La Concepció en un hospital que podia acollir a uns 500 ferits i malalts. A més a més, donades les característiques de l’edifici es va plantejar la creació d’una Acadèmia d’Artilleria cosa que no va ser materialitzada.[7]
Ni les pretensions inicials d’aconseguir un institut d’ensenyament secundari ni les de crear en les mateixes instal·lacions una Acadèmia Militar es varen complir. Serà convertit en Hospital Militar, pertanyent a l’exèrcit de la República, amb l’adjectiu d‘Internacional en el qual s’involucraren, en la seua creació, els socialistes belgues.
Entre els mesos d’abril i maig de 1937 podem situar la creació de l’Hospital Militar Internacional, gràcies als socialistes belgues i amb el suport de la Internacional Obrera Socialista i el Fons Sindical Internacional.
En febrer de 1937 el Partit Obrer Belga en la sessió del 8 de febrer de 1937, es decideixen un conjunt d’acords en suport a la República Espanyola entre els quals cal destacar el huitè: crear a Espanya un hospital amb tots els serveis auxiliars i amb una escola d’infermeria, organitzant l’atenció sanitària en primera línia.[8]
La creació de l’Hospital Militar Internacional, el Belga
La creació de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent no va ser efectiva fins abril i maig de 1937 tot i que és en desembre de 1936 quan es donen les primeres passes en la creació de l’hospital. Es celebra una sessió de treball entre les dues organitzacions sindicals, és a dir, el FSI i l’IOS, i el POB. Malgrat tot, les organitzacions sindicals i polítiques aconseguiren que l’hospital fora una realitat (Lépin: 2013).
L’11 de desembre de 1936, els diaris Ahora, El Sol i El liberal deixen constància de la visita a València de la Comissió Sanitària belga. Estava formada part el Dr. Marteaux, administrador dels hospitals de Brussel·les, càrrec que compaginava amb el de diputat socialista al parlament belga. Va vindre acompanyat Aznar Casanova, catedràtic de llengua i literatura de la Universitat de Gante i Lieja així com delegat oficial del Govern de la República en assumptes sanitaris, en aquells moments.
En un primer moment les discrepàncies entre els dirigents socialistes espanyols, per tal d’aconseguir suport estranger, eren evidents. Mentre Largo Caballero defensava la necessitat d’obtenir armes per lluitar contra l’exèrcit revoltat, per contra, Enrique Santiago, de la UGT, centrava la seua petició a crear un hospital i fer arribar els queviures a la població civil.
Davant aquestes discrepàncies entre els líders socialistes espanyols, amb l’objecte de donar una solució, la Comissió Administrativa del Fons de Solidaritat, en sessió celebrada el 9 de febrer de 1937 va decidir nomenar a Jean Delvigne com a representant permanent del FSI, amb l’acord de les dues internacionals, per tal d’agilitzar la presa de decisions en la creació de l’hospital, la recepció i repartiment dels queviures i de la resta de l’ajuda.[9]
L’acord europeu de no-intervenció afectarà el govern de Bèlgica i al POB perquè les discrepàncies, com s’ha dit, seran efectives en l’organització socialista. La creació de l’HMIO respon més a una acció solidària dels socialistes belgues que posaran en marxa aquest centre sanitari, atesa una qüestió de finançament i per raons humanitàries. Des d’aquest posicionament el POB va decidir donar suport a la República espanyola, entesa com una intervenció indirecta, com era la protecció a la infància o facilitar recursos sanitaris. Aquest argument es va emprar a l’hora de crear l’Hospital d’Ontinyent, de manera que no hi havia finançament amb armes a la República. Amb la recaptació de fons econòmics, en l’acolliment de xiquetes i xiquets víctimes del conflicte armat i la creació de l’Hospital d’Ontinyent quedava evident i visible el suport a la República per part del POB i així contrarestar la influència dels comunistes (Vargas: 2018, p. 220, 229, 231).
Serà així com s’aconseguirà la creació d’un Hospital Militar Internacional amb el suport del Fons de Solidaritat Internacional, la Internacional Obrera Socialista i el Partit Obrer Belga. En un primer moment estava pensat per a la República en Pau i com un hospital de referència entre València i Alacant amb capacitat per a 1200 persones.
Estava dotat amb tres/quatre quiròfans. Ambulàncies medicalitzades. Servei d’anestèsia, raig X , transfusió de sang, rehabilitació. L’atenció mèdica estava organitzada en funció de les ferides, amb sales per a:
- Ferits en els membres superiors,
- Ferits en els membres inferiors,
- Als tractaments de malalties venèries i
- Afeccions i atencions mèdiques.
Es tractava doncs d’un hospital de rereguarda o base, allunyat del front on la línia ferroviària jugarà un paper molt important a l’hora d’atendre els soldats ferits i malalts. Hi havia metges d’Ontinyent però també de la resta de l’estat i internacionals. Respecte del personal sanitari hi havia infermeres titulades i auxiliars d’infermeria repartides entre espanyoles i internacionals. Moltes d’aquestes dones que exercien com infermeres o auxiliars d’infermeria varen rebre una curta formació, sobretot les internacionals. La resta de dones assistien a una escola d’infermeria que hi havia al mateix hospital.
Diumenge, 12 de febrer de 1939
Aquest dia, l’aviació italiana va bombardejar l’estació de ferrocarrils de Xàtiva, era diumenge, a les 11:30 del matí cinc avions Savoia S-79 italians descarregaren les seues bombes. En aquest moment romania en l’estació un tren militar amb soldats de la 49 Brigada Mixta, principalment.
Són molts els testimonis directes que s’han recuperat al voltant d’aquests fets a les acaballes de la guerra civil. Tot seguit inclourem els testimonis de dues dones ontinyentines que atengueren als soldats ferits procedents d’aquest bombardeig.
Remedios Santamaria Penalba[10] va ser una ontinyentina que va exercir com auxiliar d’infermeria a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent i va estar sota les ordres del Dr. Crispi. Com altres veïnes d’Ontinyent va ser seleccionada en unes proves escrites que va tenir lloc a les escoles de Sant Carles. Una volta triades les dones que havien de treballar a l’hospital, ens consta que va haver de comprar-se el llibre La Enfermera Moderna. De tota manera Remedios manifestava que la gran quantitat de faena deixava poc temps per a l’estudi. S’organitzaven torns de treball que de vegades s’interrompien a causa dels esdeveniments de la guerra. Aquest va ser el cas del bombardeig de l’estació de trens de Xàtiva. Segons el testimoni de Remeidos Santamaria Penalba, aquest succés va mobilitzar quasi tot el personal sanitari de l’hospital , fins al punt d’interrompre una sessió de cine al teatre Echegaray, tot projectant en la pantalla un missatge destinat al personal sanitari de l’hospital que es trobara en la sala, demanat que s’incorporaren als seus llocs de treball de manera immediata. Durant tota la nit es varen mantenir els serveis de l’hospital per atendre els soldats ferits, molts dels quals no varen superar les operacions i van ser soterrats a Ontinyent, acompanyats d’una botella de vidre amb les dades del difunt, segons explicava Remedios Santa Maria Penalba.
Un dels que varen ser ferits al bombardeig de l’estació i que va morir a Ontinyent va ser Arsenio Aparicio Sánchez.
Arsenio naix en 1904 a Oriola (Alacant). És el segon de cinc germans. Amb estudis primaris, regenta un comerç d’ultramarins i peix. S’incorpora a l’exèrcit com a soldat de reemplaçament en 1929, moment en què es casa amb Elia Uríos Ruso, filla de Alfredo Uríos Rodríguez, capità de la Guàrdia Civil. Del matrimoni naixen dos fills Arsenio i Alfredo en abril de 1933 i març de 1935 respectivament.
Arsenio és militant del PSOE a Oriola. Coincidirà amb Amado Granell Mesado amb qui mantindrà estreta relació d’amistat, essent el militar valencià que encapçalarà la secció de blindats que va alliberar París dels nazis en 1944. Eren veïns, vivien en el mateix immoble del C/ Río núm. 5, d’Oriola, propietat del sogre d’Arsenio.
En iniciar-se la Guerra Civil s’incorpora al front, essent destinat a cos de sanitat com a portalliteres en la 105a Brigada, 419è Batalló 1ª Companyia per a després ser destinat a la 49a Brigada Mixta, 47a Divisió del E. M. de Llevant. El 12 de febrer de 1939 viatjava en el tren que va ser bombardejat a l’estació de Xàtiva. En ser ferit va ser traslladat a l’HMIO on va morir i soterrat a Ontinyent.[11] Els familiars d’Arsenio organitzaren una missa amb el corresponent recordatori, a l’any següent.
Rosario Llin Belda va ser altra ontinyentina que es va treballar a l’Hospital Militar Internacional com infermera amb quinze anys. Vivia molt a prop de la casa de Simó, utilitzada en aquell moment també com instal·lació sanitària. Aquesta faena, com en altres infermeres ontinyentines, li va permetre garantir uns mínims ingressos econòmics per poder contribuir a la maltractada economia familiar. Va rebre formació en l’Escola d’Infermeria creada a l’hospital. Una vegada acabada la Guerra Civil Espanyola va continuar com infermera amb els consegüents problemes que li reportarà el fet d’haver treballat en un hospital republicà. Les influències i l’actitud de sa mare varen permetre que mantinguera el seu treball sense cap acusació. La seua carrera professional la va desenvolupar primerament a Pamplona i després a Ontinyent en l’atenció pediàtrica que hi havia en l’edifici de Paduana de la plaça de La Concepció per a després marxar al centre d’especialitats, on desenvolupava les funcions d’infermera en cap, situat al costat de l’Hospital General d’Ontinyent.[12] El seu testimoni és l’eix central del documental «les mamàs belgues».
Però el testimoni de Maria Rosaria Llin Belda es esgarrifós, el primer d’ells en l’any 2008 i el segon en l’any 2014 per al rodatge del documental les Mamàs Belgues (2016). “ va eixir un senyor… en va pegar un grapat…. i en va clavar dins de l’hospital, dins del convent perquè van passar uns avions… i en els avions que varen arribar a Xàtiva, van pillar el tren i van bombardejar. Es veu que anaven inspeccionant… a les dos o tres hores deien, en Xàtiva han bombardejat el tren de militars que anaven a traslladar-los de front. Va ser una carnisseria.”[13]
Uns anys després tornem a entrevistar-la i el seu testimoni sobre els mateixos fets és el següent, utilitzant tant el castellà com el valencià per explicar la seua experiència en l’atenció als ferits del bombardeig de l’estació de Xàtiva.:
“El director Crispi m’agarra del braç i mentra dins… I pel claustre, pels pasadissos, per tot, els braços penjant, altres…. era horrible. Me acuerdo que el cirujano nuestro se le murio uno en la mesa de operaciones, se volvio loco, pero si es que estaban deshechos[14]
Efectivament, aquell mateix dia es varen activar tots els serveis de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent per atendre als ferits pel bombardeig de Xàtiva. Segons la documentació consultada el jutjat de Xàtiva va enviar un telegrama a l’Hospital Militar Internacional perquè els remetera “los nombres, circumstancias personales , heridas sufridas, caràcter estado de las mismas, de todos los heridos con motivo del bombardeo aereo en esta Ciudad y que fueron trasladados a ese hospital militar, especficando además nombres y domicilios mas proximos parientesdichos lesionados cuya relación remitirá vd urgentemente a este juzgado”[15]
La documentació consultada parla d’un 91 soldats ferits els que es varen enviar a l’Hospital Militar Internacional, aquell mateix dia 12 de febrer de 1939[16]. En aquest mes de febrer de 1939, l’HMIO enregistrarà el nombre més elevat de defuncions, amb un total de 21, de les quals 17 corresponent als ferits que vingueren del bombardeig de Xàtiva. Un total de 74 ferits foren els traslladats aquest mateix dia a l’HMIO, dels quals 40 varen romandre a l’hospital mentre els 34 restants s’evacuaren a la clínica número 5 de Yecla.
Una volta ocupada la ciutat d’Ontinyent per l’exèrcit revoltat, dos dels ferits pel bombardeig de l’estació de Xàtiva romanien encara hospitalitzats els quals, com la resta de companys, passaven a la condició de presoners.
Un d’aquests ferits va ser Alfonso Escobar Rubio, sergent de la 49 Brigada Mixta. Era natural de Beas de Segura, Jaén. El seu fill menut és qui ens ha facilitat algunes dades. La dona, Concepción, tenia entés que havia mort i per tant que era vídua, cosa que el mateix Alfonso va aclarir amb una carta que li va enviar. Alfonso va tornar a casa i en acabar la guerra va haver de fer una vida poc visible, per evitar la repressió. Malauradament, va perdre un ull, fet que el va afectar a l’hora de reprendre una vida mínimament digna, afegint-se que havia lluitat en l’exèrcit de la República. Segons manifesta el mateix fill la manca d’un ull li generava ocupacions poc qualificades i amb escassos ingressos.
I després del bombardeig, l’oblit
Els soldats i civils que varen morir a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent varen ser soterrats en el cementeri vell d’Ontinyent. Aquest cementeri, el vell, estava ubicat en l’actual solar que ocupa la parròquia de Sant Rafael juntament amb blocs de vivendes. En aquest espai, el qual podríem considerar de la memòria, estaven soterrats no sols els veïns i veïnes que varen morir abans de la guerra sinó també els soldats, brigadistes internacionals i aquells que no superaren les ferides ocasionades pel bombardeig de l’estació de Xàtiva. Entre ells , com s’ha dit anteriorment es troba Arsenio. Els seus familiars, 80 anys després visitaren la ciutat d’Ontinyent per saber on estava soterrat el seu pare i el seu iaio. Malauradament en cap lloc de l’església, de les instal·lacions de la Parròquia, ni tan sols en la via pública, prop del que va ser cementeri, descobrim cap memorial, no hi ha cap senyal o indicació que recorde, que faça memòria que en aquell espai hi va haver un cementeri i que allí varen ser soterrats soldats que lluitaren per la llibertat i la democràcia.
L’objectiu ha estat esborrar qualsevol signe, imatge, rètol que recordarà que, respecte de l’hospital, fou el resultat de la solidaritat internacional dels socialistes. Així ho va ordenar la Comandància Militar d’Ontinyent a l’alcalde l’1 d’abril de 1939 de manera que desaparegueren aquestes indicacions de les façanes, cartells i noms dels carrers i places.
També aquesta decisió va afectar la sepultura dels soldats soterrats al cementeri vell d’Ontinyent. El 6 de juliol de 1939 la Comissió Gestora Municipal va acordar: «…que también desaparezcan signos masónicos y marxistas que figuran en algunas de las sepulturas, especialmente en las que están enterados los cadáveres de los que fallecieron en el Hospital Militar de esta plaza durante el período rojo…».[17]
Oblit que també va estar present en la premsa del moment que com molt bé apunta German Ramírez Aledón “no hi ha cap crònica en la premsa republicana, ni en la premsa Valenciana”[18] Sols la premsa internacional va publicar alguna menuda nota en els següents periòdics:
- Vooruit 15 de febrer de 1939: Centenars de morts en un bombardeig de Xàtiva Cinc avions italians van bombardejar el poble de Xàtiva, a la província de València. Segons les primeres dades, hi ha 100 morts i més de 200 ferits.
- Le Voix du Peuple: 14 de febrer de 1939: Les massacres de l’aviació feixista València, 12 . La localitat de Xàtiva, a 60 km al sud de València, va ser bombardejada ahir per l’aviació feixista La xifra de morts va superar el centenar.
- Le Soir: 14 de febrer de 1939: Esdeveniments a Espanya. Comunicats republicans Noves massacres. Més d’un centenar de morts a Xàtiva. València, 12 de febrer. El poble de Xàtiva, a 60 km. al sud de València, va ser bombardejat per avions enemics. El nombre de morts supera els 100.
- Le Vigtième siècle 14 de febrer de 1939. Madrid 13. Més d’un centenar de morts a Xàtiva i Xàtiva. Madrid, 13. La batuda realitzada ahir per avions nacionalistes a Xàtiva va deixar més d’un centenar de morts.
Sense fer una investigació exhaustiva, aquesta és una petita mostra del que podria ser una recerca més ampla que inclouria la premsa de la resta del món i que amb seguretat hom pot trobar alguna crònica més extensa. És per això que encoratge a aquells que vulguen encetar un treball fi de grau o simplement una investigació al respecte, que tenen en la xarxa una fidel aliada.
(*)Aquesta és la conferència que vaig pronunciar a Xàtiva el passat 12 de febrer en el XIII memorial Víctimes del Bombardeig de Xàtiva de 1939. He cregut convenient compartir amb tots vosaltres aquesta comunicació on aporte algunes dades noves sobre aquest fet i la seua vinculació amb l’Hospital Militar Internacional que el socialisme europeu i internacional crearen a Ontinyent.
[1] ADV. D.6.1 Caixa 24. Novembre de 1936.
[2] ADV. D.6.1 Caixa 24. 12 de novembre de 1936
[3] ADV. D.6.1 Caixa 24. 23 de novembre de 1936.
[4] ADV. D.6.1 Caixa 24. 2 de desembre de 1936.
[5] ADV. D.6.1 Caixa 24. 15 de setembre de 1936.
[6] ADV. D.6.1 Caixa 24. 8 de gener de 1937.
[7] ADV. D.6.1 Caixa 24. 13 de febrer de 1937.
[8] Amsab. Acta de la Belgische Werklieden Partij, sessió celebrada el 8 de febrer de 1937.
[9] IISG 2763E/46. Reunion du Fons Internacional de Solidarite (FSI-IOS) Bruxelles, 9 de fevrier 1937 IISG 2763E/46. Carta enviada a Ramón Lamoneda secretari del Partit Socialista.
[10] Remedios Santamaría Penalba. Entrevista realitzada per Joan J. Torró,17 de juliol de 2001.
[11] Arxiu Família Aparicio Ezcurra.
[12] María Rosario Llin Belda. Entrevista realitzada per Joan J. Torró el 15 de junio de 2012 i Alfred Bernabeu i Joan J. Torró el 17 d’agost de 2018.
[13] María Rosario Llin Belda. Entrevista realitzada per Joan J. Torró, 28 de març de 2008.
[14] Rosario Llin Belda. Entrevista realitzada per Sven Tuytens i Joan J. Torró, 29 de març de 2014
[15] AMX. LG-1117/2. Telegrama enviat el 14 de febrer de 1939.
[16] AMX. LG-1117/2 . Informe enviat al jutge de Xàtiva. 12 de febrero de 1939.
[17] AMO. CR.1939/1. 6 de juliol de 1939. LLA. Sessió del 27 de juny de 1939
[18]Audiovisual 1939, Bombardeig de Xàtiva, 12 de febrero de 2021. Es pot visionar en linia https://www.youtube.com/watch?v=H0BwMv50znA [Consultat 12 de gener de 2021]