El passat divendres 15 de març va visitar la ciutat d’Ontinyent la periodista polonesa Aleksandra Lipczak interessant-se per les dones d’origen polonès que donaren suport a la II República durant la Guerra Civil. M’explicava que havia anat a Múrcia, que ara estava a Ontinyent i que continuava el seu camí cap a Benicàssim i finalitzava la seua estada a Barcelona.
M’explicava que a Ontinyent li interessava la presència del grup de dones, que tot i que eren conegudes per les “mamàs belgues” i ja s’ha treballat la seua història, però que la seva anàlisi i estudi era molt més ample i tenia per objecte centrar-se en les dones poloneses. Coneixedora dels textos publicats, volia visitar els llocs on varen estar treballant aquestes dones.
Així doncs, visitarem el Col·legi la Concepció i Convent dels Pares Franciscans, aleshores convertit en Hospital Militar Internacional. Ens va rebre el P. Martí, que ens va acompanyar per totes les estances. Visitarem l’actual església convertida en espai sanitari i de treball; quiròfan, despatxos per als metges, magatzems, etc.
D’obligat compliment era visitar la biblioteca del col·legi on encara hui es conserven un bon grapat de llibres pertanyents als sindicats belgues i flamencs escrit en francès i neerlandès.
Tanmateix, visitarem la piscina, el jardí i l’actual espai dedicat a farmaciola on els PP Franciscans han improvisat un xicotet espai per recordar la transformació del col·legi en Hospital. Allí han exposat en una vitrina alguns utensilis i material mèdic de l’època que fins a l’actualitat han anat recuperant.
Aleksandra duia, durant tota la visita el llibre “Solidaritat en temps de guerra” per anar identificant els espais i comparant les fotos allí publicades amb el que anava descobrint en aquella visita. En cap moment va mostrar cansament i ganes d’aturar la visita per prendre un respir. Al meu suggeriment a l’hora de recomanar-li un xicotet descans, responia que no calia parar i que havia de conèixer el màxim lloc relacionat amb aquestes dones. Abans de marxar pararem davant del stolpersteine dedicat a Madrich Berliner, filla de Golda Luftig i que va nàixer a Ontinyent. Encara romania la rosa que vaig dipositar l’agost passat per recordar la data del seu naixement. Mentre li explicava que les investigacions dutes a terme, venien a demostrar que no era un xiquet, com es tenia en consideració sinó una xiqueta. Aleshores ella en va suggerir que havia contactat amb un familiar de Madrich Berliner i que anava a posar-me en contacte amb aquesta persona. De moment no us diré res més fins que no contacte amb ella.
La visita continuava i visitarem el magatzem que hi ha baix mateix de l’Hospital i amb poques paraules va entendre perfectament que aquell era un edifici ideal per a crear un d’interpretació al voltant de la Guerra Civil a la ciutat d’Ontinyent i en particular centrat en l’hospital.
Tot seguit visitarem El Pinatar, això si sense entrar a la casa, però assabentant-se que les infermeres marxaven cada dia des de “El Pinatar” fins a l’Hospital amb una ambulància o vehicle i que de camí recollien a les cosines Remedios i Nieves Santamaria, dues ontinyentines que també treballaven a l’hospital.. Així mateix, li explicava la proximitat a la residència de les infermeres de la Colònia escolar el Col·legi Nacional de cecs de Madrid. Mentre estàvem a El Pinatar li vaig explicar l’anècdota de Manolo Gramage, aleshores un adolescent, quan va haver d’arreglar les finestres de l’alberg el Perú, que està justament dalt de El Pinatar. Aquella tasca la va allargar el temps necessari perquè aquella atalaia era perfecta per observar a les infermeres mentre practicaven nudisme.
El temps avançava i la foscor de la nit anava ocupant els primers minuts de la vesprada, però hi va haver temps per anar al Pou Clar on, aquestes dones, anaven a refrescar-se en els mesos de canícula.
La nit va arribar i la foscor ja ens va invitar a un descans i visitar l’Hotel Kazar, aleshores seu del Fons Internacional de Solidaritat on hi havia representants de la Internacional Obrera Socialista i de la federació Sindical Internacional. Des d’allí marxarem a la Pl. de sant Domingo perquè coneguera el teatre Echegaray on assistiren aquestes dones internacionals en les seues hores d’esbarjo. En el Bar Jauja ens férem una cervesa i continuarem la nostra conversa fins que es va fer l’hora per anar a sopar amb Lluïsa, la meua dona.
El Gambosí va ser l’espai gastronòmic emprat i allí, tots tres, continuarem la nostra conversa parlant de les nostres inquietuds, experiències laborals, i sobretot de la importància que va tenir l’Hospital Militar Internacional durant la guerra civil i com ara està recuperant-se i identificant-se aquest espai de memòria democràtica a la ciutat d’Ontinyent.
Ací acaba la meua crònica, d’aquest divendres 15 de març de 2024, amb l’esperança de continuar ampliant aquesta entrada amb una segona part.