Xiquet ontinyentí, el més menut dels set germans, va nàixer en 1926, encara no ha complit els 94 anys. Vivien el l’actual Av. S. Francés aleshores Av. De Blasco Ibáñez, en el número 16. Els seus pares muntaren una tenda, al voltant de 1920, amb el nom de “Casa Vicedo”, prop de l’església de Sant Carles. A la mort de son pare en 1932, el seu germà Paco i ell ingressaren en l’Asil de San Juan Bautista de València. Romandran fins a 1936, moment en què s’inicia la guerra civil. Els germans amb 11 i 10 anys tornen a Ontinyent fugint dels bombardejos de València, els quals varen afectar edificis propers a l’asil. En tornar a Ontinyent es varen alliberar dels bombardejos de València ciutat però no dels esglais en escoltar les sirenes per avís de bombardeig.
Recorda com en un de tants es varen amagar en el refugi que hi havia en la glorieta on es va cremar en fer-se llum amb una torxa feta amb les restes d’una roda. La ruptura del front de Castelló provoca que es traslladen a Ontinyent algunes indústries de guerra situades a Borriana , entre altres ciutats. En aquest moment és quan les responsabilitats municipals comencen a témer la possibilitat que Ontinyent siga bombardejada, per la qual cosa es comencen la construcció dels refugis. Amb el seu testimoniatge tenim testimoni que ens pot ajudar a identificar el lloc de l’entrada del refugi que hi ha a la Glorieta recuperant així un nou espai de la memòria, contribuint a la recuperació dels itineraris de la memòria democràtica d’Ontinyent. Almenys identificar la seua ubicació i valorar la seua rehabilitació ara que va procedir-se a la seua remodelació. Sembla, ho desconec, però no es va finalitzar.
El seu germà Paco després d’intentar treballar en el Banc Hispano Americano de “botones”, va aconseguir entrar a treballar a la farmàcia de gràcies a un familiar, on va romandre fins a finalitzar la guerra. Paco Vicedo Pastor va morir en 1940 de tuberculosi. José María Vicedo Pastor va acompanyar al seu germà Paco, en més d’una ocasió, per a recollir el gel de la fàbrica que hi havia al carrer Carmelo Ripoll, actual carrer Morales, i dur-ho a l’hospital per a usos sanitaris, sobretot per a la conservació de medicaments. Aquesta fàbrica estava ubicada en el número 17 del C/ Carmelo Ripoll pertanyia a la vídua de Vicente Silvestre. D’aquesta manera explica José María Vicedo els seus records ajudant al seu germà Paco;”Mi hermano Paco, como la mayoría de los niños, le agrado el departamento de farmacia y estaba allí como recadero. Todavía me acuerdo yo, que de cuando en cuando iba a verle y me decía; Pepe vamos a por hielo a la fábrica de hielo que había en la calle Carmelo Ripoll. Así que cogíamos un carrito de mano con dos cuerdas y nos íbamos a por el hielo, en aquella época se gastaba mucho para guardar medicamentos y otras cosas”.
I tota aquesta curta història l’explique perquè el passat 26 de febrer, en la projecció del documental “Les mamàs belgues” a l’IES Jaume I d’Ontinyent vaig compartir amb tots els alumnes la projecció del documental amb un espectador excepcional, amb José María Vicedo Pastor que amb 94 anys va estar present acompanyat de les seues filles. Gràcies José María, a les teues filles i al teu gendre que han facilitat la recuperació de la memòria d’aquest xiquet que molts altres varen patir la guerra civil. Aviat podré compartir amb tots vosaltres amb més detalls de l’experiència de Jose María, la del xiquet que va romandre als braços de les mamàs belgues o del que repartia la premsa entre els ferits. Tot això i més quedarà reflectit en el llibre que està a punt de publicar-se.