Cròniques europees sobre la Guerra Civil
Les cròniques periodístiques publicades a la premsa europea durant la Guerra Civil ens aporten noves dades i ens descriuen aspectes que considere rellevants, i que vénen a confirmar allò que ja sabíem.
En aquest cas, comptem amb la publicada en Le Peuple el 6 de febrer de 1938, redactada a Ontinyent pel periodista Grégoire Koulischer.
Fruit de la fusió de La Voix de l’Ouvrier i La République Belge, Le Peuple va esdevenir l’òrgan oficial del Partit Socialista Belga. Aquest diari seria la veu de l’Hospital Militar d’Ontinyent en la premsa belga, tot i que també hi hauria altres publicacions que es farien ressò d’aquesta iniciativa solidària internacional.
La crònica de Koulischer és doblement interessant i significativa. A més, introdueix una possible hipòtesi d’identificació d’un dels protagonistes dels fets narrats.
Una visita al Tibidabo i a Ontinyent
La crònica, titulada “Espagne 1938. Chez les victimes de la guerre: les orphelins et les mutilés”, relata en primer lloc la seua visita a una colònia escolar situada a Barcelona, als peus del Tibidabo. Posteriorment, dedica un fragment a l’Hospital d’Ontinyent, on descriu un fet que confirma allò que ja sabíem: els soldats que morien a l’hospital eren soterrats al cementeri d’Ontinyent, situat a l’actual Parròquia de Sant Rafael. La memòria d’aquest cementeri, hui desaparegut, roman en fotografies publicades en diferents programes de les festes de Sant Rafael.
A més a més, el periodista esmenta dos noms vinculats a la direcció mèdica i administrativa de l’hospital: el doctor Crespi i Spinoy, respectivament. També descriu la processó cívica organitzada per al soterrament d’un milicià. Escriu:
“Va ser allà on vaig presenciar, un diumenge al matí, el senzill però commovedor funeral d’un milicià a qui totes les cures que va rebre no van poder salvar de la mort.
Era al despatx del director amb el nostre amic Spinoy, que representa la Internacional, i el Dr. Crispi, que té la responsabilitat aclaparadora de gestionar aquest hospital de vuit-cents llits.
‘Són les deu’, va dir el metge. ‘Anem a enterrar el malaurat que va morir ahir al matí’.”
La processó cívica i el soterrament del soldat
Tot seguit descriu la cerimònia: presidint la comitiva, una bandera de la Internacional Socialista amb un crespó negre; a continuació, un grup d’infermeres —molt probablement les conegudes “mamàs belgues”—; després, quatre soldats amics del difunt, ferits, portant el taüt blanc cobert amb una bandera republicana i la gorra militar al damunt.
S’hi suma:
“Després del taüt, una processó esgarrifosa de mutilats, coixos, ferits, alguns caminant amb crosses, altres recolzats en els seus bastons, altres encara amb els braços en cabestrell o els caps embenats.”
Des de les finestres de l’hospital, els ferits que no podien incorporar-se a la comitiva acomiadaven el company, que seria soterrat en el cementeri d’Ontinyent, on hi havia una secció reservada per als morts de l’Hospital Militar Internacional.
La crònica finalitza dient:
“El Dr. Crispi fa una última salutació, amb la mà tancada recolzada sobre la gorra militar. En silenci absolut, la processó comença a remoure’s. La gent del poble el saluda al seu pas. Saluden els morts, però també saluden els centenars de ferits que van donar més que la seua vida per la llibertat del seu país: la seua salut i el vigor dels homes de vint anys.”
Després de llegir aquesta crònica va sorgr la curiositat de saber qui podria ser aquell milicià i per què una comitiva tan solemne. No és fàcil esbrinar-ho, però podem formular una hipòtesi.
La notícia està publicada el 6 de febrer de 1938, un diumenge. Comprovant els registres d’aquells dies, trobem una defunció del 4 de febrer de 1938, divendres, a les 17:10 hores. Tot indica que el soterrament descrit, celebrat el dissabte 5, correspondria al d’aquest milicià.
Qui era el soldat?
Segons el Registre Civil, es tractava de Fernando Ortiz Serrano, de 32 anys, mort per tuberculosi pulmonar. Pertanyia al 1r Terç, Comandància de Madrid, 25a Companyia. Era natural de Recas (Toledo) i veí de Villacañas, fill de Demetrio i Trinitat, i casat amb Leonor Sánchez. Havia ingressat a l’hospital el 18 de desembre de 1937, procedent de l’Hospital de l’Alcázar, i estava ferit per l’explosió d’una bomba. La defunció fou signada al registre pel doctor Luis Nadal, mentre que la notificació hospitalària certificava la mort per part de la doctora internacional Loewenthal.
A la notificació apareixen les sigles GNR, indicant que pertanyia a la Guàrdia Nacional Republicana. Potser aquesta condició explica la solemnitat de la processó cívica. Per tant, no era milicià i en tot cas, segons tinc entès els milicians va ser militaritzat a principis de 1937 i la Guàrdia Nacional Republicana, que va substituir a la Guàrdia Civil, també va desaparèixer a finals de 1936.
Ens agradaria poder confirmar la hipòtesi, així com que les mamàs belgues formaren part de la comitiva del soterrament d’aquest membre de la Guàrdia Nacional Republicana. Tanmateix, una certesa sí que tenim: va ser soterrat al cementeri vell —actualment desaparegut— perquè l’actual, tot i estar construït, encara no estava en ús.
