El testimoni que recollim en aquesta entrada prové del llibre “Eigentlich rede ich nicht gern über mich. Lebenserinnerungen von Frauen aus dem Spanischen Bürgerkrieg 1936-1939” de Petra Lataster-Czisch publicat en 1990, fa vora trenta-sis anys., on Trudel van Reemst-de Vries narra la seua experiència durant la Guerra Civil espanyola i, posteriorment, durant la resistència antifeixista a Europa. L’obra, basada en entrevistes i records personals, ofereix una mirada directa i profundament humana sobre el treball sanitari en temps de guerra, lluny dels relats militars tradicionals.
Un dels episodis més colpidors del llibre és la seua estada a Ontinyent, on va treballar en un hospital de guerra en condicions extremes, i difícils. Amb aquesta entrada i atenent solament al fragment A partir d’aquest fragment, tenim constància de l’experiència d’una dona jove on es combina memòria personal, història local i reflexió política.
Trudel de Vries explic així la seua partida cap a Espanya i la seua arribada a concretament a Albacete:
“Des de la Haia vam viatjar a París. I allí ens van allotjar en un hotel molt senyorial. A l’hotel també hi vivien nord-americans i txecs del servei sanitari. Em va cridar l’atenció que el personal mèdic dels EUA estava format en un 90 % per estudiants jueus, que també havien anat a les Brigades Internacionals per motius polítics, però que no tenien darrere una formació política tan sòlida com, per exemple, els alemanys… Vam arribar a Albacete poc abans de l’1 de maig del 37…. I a Albacete es va fer evident que nosaltres, els holandesos, no anàvem a un hospital de les Brigades Internacionals, sinó a un hospital fundat per la Segona Internacional. Naturalment, això ens va saber greu, perquè nosaltres volíem treballar. Però després… va arribar la por: vam anar amb tren fins a Ontinyent. Ai, un tren en temps de guerra, això és una cosa terrible! Para a tot arreu, a qualsevol lloc. I el viatge va durar una eternitat, tot i que Ontinyent no estava tan lluny d’Albacete. I nosaltres teníem tantes ganes de començar a treballar!”
Es varen allotjar a “El Pinatar” juntament amb les conegudes mamàs belgues, amb les quals, de seguida, establiren forts lligams d’amistat o com diu Trudel, “es vam agermanar” Totes tenien en comú que eren membres del partit comunista i jueves.
“Nosaltres vivíem a El Pinatar amb unes trenta xiques belgues de famílies jueves. Aquestes xiques eren majoritàriament membres del Partit Comunista. No parlaven —com nosaltres— ni una paraula de castellà. Molts dels seus homes eren al front, al batalló Dombrowski. I, bé, naturalment ens vam fer germanes amb elles —ens vam agermanar.”
Quan les infermeres internacionals van arribar a Ontinyent durant la Guerra Civil espanyola, encara no sabien fins a quin punt aquella experiència marcaria les seues vides. L’hospital improvisat de la ciutat es convertiria en un espai on la guerra deixava de ser una idea llunyana per transformar-se en una realitat crua, quotidiana i inevitable.
“Quan vam arribar a Ontinyent, l’hospital encara no estava ocupat. Era un antic convent. El vam habilitar per als pacients. T’has d’imaginar un edifici immens, un convent enorme. I es va convertir en un hospital amb mil dos-cents llits. Les tres espanyoles i nosaltres, set holandeses, érem les úniques que teníem el títol d’infermeria. Jo ja havia treballat tres anys en un hospital, així que comptava com a infermera titulada —i ben titulada. A més, hi havia unes trenta-sis belgues, però aquestes només havien fet un curs de primers auxilis. Així que nosaltres, les infermeres formades, vam començar ensenyant les belgues; això era el més important. Després també van fer una faena molt responsable.”
Els primers ferits del front arribaven, sovint, de nit. Homes greument ferits, esgotats, coberts de brutícia i sang, sense cap preparació prèvia ni avís. Per a moltes de les infermeres, aquell va ser el primer contacte real amb els horrors de la guerra. No hi havia temps per a l’adaptació: calia actuar immediatament.
“I una nit van arribar els primers pacients del front. Això va ser molt colpidor; ens vam enfrontar als horrors reals de la guerra. Va ser terrible. Per tot arreu hi havia… ferides espantoses. En el transport hi havia ferits als quals els havien arrancat la mandíbula inferior d’un tret. Era horrible, sí, realment horrible.”
Les mancances materials eren constants. No hi havia prou roba neta, ni pijames, ni aigua suficient. L’escassetat obligava a improvisar cada dia, a aprendre sobre la marxa, a prendre decisions ràpides en condicions extremes. L’hospital funcionava més per la voluntat i el compromís de les persones que no per uns mitjans adequats.
En aquest context, la població local va jugar un paper fonamental. Les dones d’Ontinyent van començar a acudir a l’hospital per ajudar. No tenien formació sanitària, moltes no sabien llegir ni escriure, però mostraven una solidaritat i una entrega immenses. La seua presència va obligar a replantejar-ho tot: la manera de treballar, les explicacions, els horaris, fins i tot el concepte mateix d’organització.
Aquestes vares ser algunes de les dones ontinyentines a les quals es refereix Trudel de Vries. Totes elles estan recollides en el diccionari biogràfic de “Solidaritat en temps de Guerra. Hospital Militar Internacional. Ontinyent 1937-1939” menys Concepción Campos Lluch, la qual s’ha pogut documentar amb posterioritat a la publicació del llibre.
“Em vaig alegrar molt quan dues xiques del poble del costat van vindre a la meua sala perquè volien ajudar de valent. Les dones i xiques espanyoles les necessitàvem tant com l’aigua. Valoràvem molt que estigueren al nostre costat. Les espanyoles tenien davant els ulls l’exemple dels brigadistes internacionals, que havien deixat la seua terra per ajudar la República. Així és com s’ha d’entendre!
I aquestes dones ens ajudaven amb molt de gust i amb una gran dedicació. Dedicació en el sentit alemany de la paraula. —Només que eren completament sense formació. Sense formació acadèmica, que és una altra cosa.”
Amb el temps, es va aprendre què es podia exigir i què no. I sempre que era possible, les infermeres ensenyaven a llegir i escriure a aquestes dones. Aquell aprenentatge no era un complement, sinó una part essencial del procés: alfabetitzar també era cuidar. Enmig de la guerra, l’educació es convertia en una eina de dignitat i empoderament.
Tanmateix, hi havia actes que enfoscaven la solidaritat. A l’hospital també hi havia conflictes interns. Alguns metges no respectaven les normes d’higiene més bàsiques; altres mantenien privilegis que resultaven injustificables en un hospital de guerra, on totes les persones patien les mateixes mancances. Aquestes contradiccions van fer evident que la lluita no era només contra el feixisme exterior, sinó també contra formes injustes d’organització dins del mateix bàndol republicà.
L’estada a Ontinyent va reforçar una convicció profunda: la Guerra Civil no era únicament una batalla armada, sinó també una lluita per una altra manera d’organitzar la societat. En aquell hospital, entre ferits, improvisació i solidaritat, es va aprendre que cuidar, educar i qüestionar les jerarquies eren actes polítics.
“Però, encara que als espanyols els semblara sovint una mica estrany allò que nosaltres, les infermeres, fèiem amb ells, en general valoraven molt que hi fórem; apreciaven molt la nostra faena”
Ontinyent no va ser només un lloc de pas. Va ser un espai d’aprenentatge intens, on la guerra va mostrar el seu rostre més dur, però també la capacitat humana de resistir, ajudar i imaginar un futur diferent, fins i tot en les pitjors circumstàncies.