Hi ha dies en què la història deixa de ser una cosa que llegim als llibres, que escoltem en les cròniques radiofòniques o veiem als audiovisuals. És el moment en què els espais que les persones habitem i trepitgem dia a dia, on transcorre la nostra vida quotidiana, es converteixen en un lloc, en un espai de memòria. Això és el que va passar el 28 d’agost de 2026, a Anvers: va ser un d’aquests dies, plujós i en el dia del Shabat.
Hi havíem anat per recordar Madrich Berliner-Luftig i sa mare, Golda Luftig, però també per retrobar una història que uneix Anvers i Ontinyent. I ho vam fer acompanyats dels amics Josep Albinyana i José V. Cintas.
A més, vam tenir la sort de ser acollits per Cristina Giménez i el seu home, Fred, que ens van obrir les portes de sa casa i ens van fer sentir com a casa nostra. La seua hospitalitat va donar a aquest viatge una dimensió que va molt més enllà de la commemoració. Fred, a més, ha estat una de les persones que ha impulsat la recuperació de la memòria de Golda i Madrich al barri de Zurenborg.
Grote Beerstraat, 83
A les dotze del migdia ens vam reunir davant del número 83 de la Grote Beerstraat, la casa on, exactament 84 anys abans, el 28 d’agost de 1942, Golda, la seua filla Madrich i Samuel Berliner van ser detinguts pels nazis durant la gran batuda d’Anvers. Eixe mateix dia, en la ciutat que va vore nàixer Madrich Berliner, se celebrava l’entrada dels Moros i Cristians.
Després serien traslladats a la caserna Dossin, a Malines, i deportats a Auschwitz-Birkenau. Golda i Madrich, que només tenia quatre anys, on serien assassinades. Aquell matí, davant de la casa, es van col·locar dues Stolpersteine, dues pedres de la memòria amb els seus noms.
En el seu discurs, Fred va explicar que durant molts anys aquella havia sigut simplement una casa. Les pedres i les parets havien estat testimonis silenciosos del crim, però ja no hi havia res que fera aturar-se a qui passava pel carrer. Citant el pintor i escriptor neerlandés Armando, va definir aquell espai com un «lloc culpable». A partir d’ara, però, ja no serà igual. Qui passe per davant haurà de baixar la mirada i trobar-se amb dos noms: Golda Luftig, Madrich Berliner-Luftig
«Benvinguts, amics d’Ontinyent»
Un dels moments que més em va emocionar del discurs de Fred va ser la manera com va donar la benvinguda a la delegació d’Ontinyent. Fred va recordar que Golda havia viscut a Ontinyent durant la Guerra Civil espanyola i que allí havia nascut Madrich, l’agost de 1938. I després es va dirigir directament a nosaltres: «Benvinguts, amics d’Ontinyent, gràcies per haver vingut hui a Anvers!»
Amb la lectura que he pogut fer d’aquella intervenció, he sentit amb molta claredat que no érem simplement uns visitants que havíem arribat des d’Ontinyent. Érem els amics d’Ontinyent, la ciutat que forma part de la història de Golda i de Madrich.
Golda i les seues germanes Vera i Rachela havien treballat com a infermeres voluntàries a l’hospital militar internacional «El Belga», a Ontinyent, durant la Guerra Civil. Allí van cuidar soldats ferits de la República. Els habitants de la ciutat les van anomenar afectuosament «les mamàs belgues». Per això, aquella trobada entre Anvers i Ontinyent tenia un significat especial.
Una cerimònia en neerlandés, una memòria que podíem entendre
La cerimònia es va desenvolupar en neerlandés. I, evidentment, nosaltres no podíem entendre tot el que s’hi deia. Però Fred, amb la complicitat de Cristina, ha tingut el detall de passar-nos el text del seu discurs, que vam poder traduir i llegir. No enteníem el que es deia en cada moment, llevat de quan es nomenava Ontinyent. Després hem pogut saber el que va dir. Malgrat tot, en aquell moment, escoltant el que allí deia Fred, sí que podies entendre perfectament el sentit d’allò que estava passant. I potser això també és una metàfora de la memòria: hi ha coses que no necessiten traducció. Sobretot el silenci de Fred a l’hora de donar-nos la benvinguda. El silenci davant de les pedres.
Fred va recordar també l’historiador neerlandés Jacques Presser, autor de Ondergang, una obra de referència sobre la persecució dels jueus als Països Baixos durant la Segona Guerra Mundial. Presser va afirmar que «la tasca de l’historiador és donar veu als morts». Fred va relacionar aquesta frase amb Sven Tuytens, autor del llibre Les Mamàs Belgues, que ha recuperat la història de Golda Luftig i de les seues germanes i la seua lluita a Espanya contra Franco.
També va parlar de Lien van de Kelder, organitzadora de la caminada anual de commemoració de la gran batuda d’Anvers del 28 d’agost de 1942 i, en certa manera, veïna de Golda. Lien seria l’encarregada de pronunciar les paraules finals de la cerimònia.
Un altre dels moments més especials va ser conéixer Leah Thys, amiga d’Esther. Esther és filla d’Amschel, el germà major de Golda, que va aconseguir fugir el 1942 amb la seua dona, embarassada, cap a Suïssa. Durant el trajecte, a Marsella, va nàixer Esther. A Grote Beerstraat, 83, hi era Leah Thys. Conéixer-la va fer que aquella història deixara de ser només una història i es convertira, de sobte, en una cosa viva, propera i real. Malauradament, no hi va haver més temps que per saludar-nos i fer-nos una foto. Però arribarà el moment per reprendre la conversa iniciada fga un temps amb Esther i la eua neta Avital fa un temps, amb l’ajuda d’Aleksandra Lipczak. Hi ha trobades que duren només uns minuts, però que donen un nou sentit a tota una història.
Madrich, una xiqueta amb dues pedres
Fred va parlar també de Madrich i d’una circumstància que em sembla extraordinàriament significativa. No ha quedat cap fotografia de Madrich. La seua vida va ser brutalment esborrada pels nazis. Però hui el seu nom torna a aparéixer en l’espai públic. I, a més, Madrich té una particularitat extraordinària: té dues Stolpersteine, una a Anvers i una altra a Ontinyent.
Durant la cerimònia, Tatjana Scheck va interpretar Chanson Triste, de Txaikovski, dedicada a Madrich. Més tard, en memòria de Golda i de les seues germanes, va interpretar Oblivion, d’Astor Piazzolla. Enmig d’un carrer d’Anvers, la música va afegir una emoció difícil d’explicar. No calia entendre el neerlandés per entendre aquella música.
Durant l’acte també es va recordar una carta enviada des d’Andalusia per l’Asociación Triángulo Azul Stolpersteine de Andalucía, en homenatge a Golda, Samuel Berliner i totes les Mamàs Belgues. La frase central de la carta era: «Gràcies per no haver mirat cap a un altre costat». Una frase que, d’alguna manera, explica també què són les Stolpersteine: una invitació a mirar, a aturar-nos i a recordar.
La Caminada de la Memòria
A les set de la vesprada vam participar en la Caminada de la Memòria, que recorda cada any la gran batuda d’Anvers del 28 d’agost de 1942. Havíem començat el dia davant de la casa de Golda i Madrich i el vam acabar caminant pels carrers d’Anvers, seguint les petjades de les persones perseguides i deportades. I després d’haver estat davant de les dues pedres, aquells carrers ja no eren els mateixos. Ja no eren simplement carrers. Ara són llocs de memòria, ara la memòria s’incorpora als espais que habiten els veïns i veïnes d’Anvers.
Un pont entre Anvers i Ontinyent
Quan vaig arribar a Anvers sabia que venia a recordar Madrich. Però me’n torne amb alguna cosa més. Me’n torne amb la imatge de Fred donant-nos la benvinguda com a «amics d’Ontinyent». Amb la generositat de Cristina i Fred, que ens han acollit a sa casa. Amb els moments compartits amb Josep i Josep V. Amb el record d’haver conegut l’amiga d’Esther. Amb la música de Txaikovski i Piazzolla. Amb els carrers d’Anvers recorreguts en la Caminada de la Memòria. I, sobretot, amb dos noms gravats en la pedra: Golda Luftig i Madrich Berliner-Luftig.
Anvers i Ontinyent, dues ciutats que han tornat a trobar-se. Una xiqueta nascuda a Ontinyent, assassinada a Auschwitz, té ara dues pedres de memòria: una a la ciutat on va viure i una altra a la ciutat on va nàixer. Potser no hi ha millor manera d’explicar què significa recordar.