Aquest 28 d’agost de 2026, Anvers i Ontinyent romanen unides pel record de Madrich Berliner
Als infants que la guerra va voler convertir en anònims. Als qui ens van deixar un nom però no una fotografia, i als qui ens van deixar una fotografia però el seu nom es va perdre per sempre.
Fa només uns dies, mentre continuava investigant la presència de l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent en la premsa internacional, vaig saber que s’havia digitalitzat una part de la premsa obrera suïssa. És una d’eixes recerques que faig de tant en tant, buscant noves referències que permeten completar o descobrir aspectes que encara desconeixem sobre aquella experiència internacional de solidaritat.
En un dels exemplars digitalitzats vaig trobar una fotografia que no havia vist. Es trobava en el setmanari Solidarité, publicat el 28 d’agost de 1937, dins d’un article titulat «18 juillet 1936». La imatge mostrava una xiqueta abraçada a la seua nina. No hi havia cap peu de fotografia que permetera identificar-la, ni el nom del fotògraf, ni cap indicació sobre el lloc on havia estat presa.
La fotografia, per tant, plantejava moltes preguntes i no aportava cap resposta. Només podíem saber que havia sigut utilitzada per representar el drama dels infants refugiats de la Guerra Civil espanyola.
Aquella imatge em va fer pensar immediatament en Madrich Berliner Lugtig, la xiqueta que va nàixer a Ontinyent l’any 1938, al xalet internacional vinculat a l’Hospital Militar Internacional.
Entre les dues hi havia una diferència que em va semblar especialment significativa per a una investigació sobre memòria: d’una xiqueta conservem la fotografia però no sabem qui és; de l’altra coneixem el nom, la família, el lloc on va nàixer i bona part de la seua història, però encara no hem aconseguit trobar una fotografia seua.
Aquesta contradicció m’ha acompanyat durant la investigació. Els qui intentem reconstruir històries personals a partir de documents, premsa, fotografies i testimonis sabem que, de vegades, una fotografia apareix quan menys l’esperes i permet donar un rostre a una persona que fins aquell moment només era un nom en un document. En altres ocasions ocorre el contrari: podem arribar a reconstruir una biografia amb una certa precisió, però el rostre continua desaparegut.
La fotografia de Solidarité, a més, em va portar a continuar investigant aquella publicació. No era una imatge aïllada. Formava part d’una campanya de l’Obra Suïssa d’Ajuda Obrera i el mateix article anunciava la publicació d’un àlbum sobre la Guerra Civil espanyola. La meitat dels beneficis de la seua venda estava destinada a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent i l’altra meitat a ajudar els infants refugiats.
A partir d’aquella troballa vaig continuar rastrejant la premsa suïssa i van començar a aparéixer noves referències a Ontinyent, a l’hospital i a les xarxes internacionals de solidaritat que el sostenien. La fotografia d’aquella xiqueta anònima deixava així de ser únicament una imatge relacionada amb els refugiats i passava a formar part d’una història molt més ampla, en què apareixien organitzacions obreres, campanyes d’ajuda, publicacions, voluntaris i una xarxa internacional que connectava llocs molt diferents d’Europa amb Ontinyent. Enmig d’aquesta investigació tornava a aparéixer Madrich.
Una història que va començar molt lluny d’Ontinyent
La seua història és especialment significativa perquè resumeix, d’una manera tràgica, la dimensió internacional d’aquella experiència. La seua mare, Golda Luftig, era d’origen polonés i havia arribat a Bèlgica abans de la Guerra Civil. Golda i les seues germanes formaren part del grup de dones que treballaren com a infermeres auxiliars voluntàries a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. Les tres germanes Luftig —Golda, Feigla (Vera) i Rachela— formen part de la història de les anomenades mamàs belgues.
Però aquesta història no es pot entendre només des de Bèlgica. Al costat de les dones belgues i poloneses que arribaren a Espanya, cal situar també altres persones que han contribuït a recuperar aquesta dimensió internacional de la solidaritat.
En aquest treball tenen un paper important Jeremi Galdamez i Aleksandra Lipczak, que investiguen, respectivament, la trajectòria dels brigadistes internacionals polonesos i la participació de les dones poloneses que donaren suport a la República espanyola. Les seues investigacions permeten ampliar una mirada que durant massa temps ha estat centrada només en les nacionalitats més conegudes de les Brigades Internacionals i posar de relleu la participació polonesa, tant masculina com femenina, en aquella xarxa de solidaritat.
Això ens permet entendre que allò que va passar a Ontinyent no fou un episodi local. L’Hospital Militar Internacional formava part d’una experiència internacional molt més ampla, en què persones de procedències diverses arribaren a Ontinyent per posar-se al servei dels ferits i dels refugiats de la República. És aquesta dimensió internacional la que, noranta anys després, torna a posar-nos en contacte.
De la solidaritat de 1937 a la memòria de 2026
La vida de Golda i Madrich acabaria, però, en un altre context històric molt diferent. La nit del 27 al 28 d’agost de 1942, Golda i la seua filla Madrich foren detinguts pels nazis a casa seua, al número 83 de la Grote Beerstraat d’Anvers. Després foren traslladats a la caserna Dossin de Malines i posteriorment deportats a Auschwitz-Birkenau.
La coincidència amb Ontinyent és difícil d’ignorar. En aquells mateixos dies d’agost de 1942, quan Golda i Madrich eren detingudes a Anvers, a Ontinyent començaven les festes de Moros i Cristians. En la ciutat on Madrich havia nascut, la vida continuava amb la normalitat pròpia d’unes festes; a Anvers, en canvi, començava per a elles el camí que les conduiria a Auschwitz.
El 3 de setembre de 1942 arribaren a Auschwitz-Birkenau. La documentació de l’acte d’Anvers assenyala aquesta data i indica que Golda i Madrich hi van ser assassinades poc després
Amb elles també foren assassinats els avis materns de Madrich, Mozes Luftig i Bleina Taub, i la seua tia Miriam, germana major de Golda. La documentació de l’acte recorda igualment aquesta part de la història familiar.
Anvers, Ontinyent i una memòria compartida
És en aquest context que l’acte d’hui adquireix tot el seu significat. A la Grote Beerstraat, 83, a Anvers, s’ han col·locat dues pedres de memòria en record de Golda Luftig i Madrich Berliner-Luftig, just davant de la casa on van ser detingudes el 28 d’agost de 1942. L’acte comptarà amb la participació de veïns, familiars, investigadors i persones vinculades a la recuperació de la memòria de les víctimes. Entre els participants Esther, cosina de Golda, i Sven Tuytens, autor de Les Mamàs Belgues.
I en aquesta ocasió també hi serem Josep Albinyana, Josep V. Cintas i jo mateix, Joan Josep Torró, amb la voluntat d’acompanyar aquest acte i de fer visible la relació que existeix entre aquella història d’Anvers i la ciutat d’Ontinyent.
No és una presència merament testimonial. Forma part d’un camí que hem anat recorrent des de la investigació sobre l’Hospital Militar Internacional i sobre les persones que, des de diferents llocs d’Europa, arribaren a la nostra comarca durant la Guerra Civil.
Noranta anys després, d’alguna manera, la solidaritat torna a fer el mateix recorregut, però en sentit contrari.