Este juliol es complixen noranta anys de l’inici de la Guerra Civil espanyola. Quan arriba una efemèride com esta, no falta qui es pregunta si cal tornar a parlar-ne. «Altra volta la Guerra Civil?», «Altra vegada els guerracivilistes?». Són expressions que escoltem amb freqüència i que naixen, moltes voltes, de la ignorància o perquè alguns consideren que aquell passat ja està superat o, senzillament, preferixen no recordar.
Tanmateix, parlar d’«altra volta la Guerra Civil» oblida deliberadament que abans del conflicte hi hagué una República en pau, democràtica i reformista. La memòria històrica no hauria de limitar-se a recordar la guerra, sinó també els anys de convivència, de modernització i de transformacions socials que la precediren. Són dos períodes clarament diferenciats que cal estudiar amb rigor: la República en pau i la República en guerra.
Recordar, però, no és reobrir ferides ni instal·lar-se en la confrontació. Tampoc és buscar culpables des del present ni convertir la història en una arma política. Recordar és, senzillament, intentar comprendre. I, en el nostre cas, comprendre què significà la guerra per a Ontinyent i per a la Vall d’Albaida. La Guerra Civil no és un episodi llunyà ni abstracte. Forma part de la nostra història col·lectiva i continua present en la memòria de moltes famílies, en els documents, en els edificis, en els espais que habitem, en els cementeris i fins i tot en els silencis transmesos de generació en generació.
Potser, precisament perquè han passat noranta anys, podem acostar-nos a aquell temps amb més serenitat i menys passions. La distància històrica ens permet analitzar els fets amb més rigor, allunyats tant de la desmemòria com de la simplificació, assumint que la nostra història, com totes les històries humanes, estigué plena de llums i d’ombres.
Quan el colp d’estat militar del 18 de juliol de 1936 fracassà, Ontinyent i la Vall d’Albaida quedaren integrades dins de la zona republicana. Açò significava que la guerra no es desenrotllaria a la comarca en forma de fronts de batalla permanents. No obstant això, els nostres pobles romangueren fidels a la legalitat de la II República fins als últims dies del conflicte.
La condició de rereguarda, però, no equivalia a viure al marge de la guerra. La mobilització de milers d’hòmens cap als fronts, l’arribada de refugiats procedents dels territoris ocupats pels revoltats, l’organització dels servicis d’assistència, les dificultats d’abastiment, la incorporació de les dones als llocs de treball que havien deixat vacants els hòmens i la permanent incertesa convertiren la guerra en una realitat quotidiana. La rereguarda esdevingué una peça essencial per a sostindre l’esforç bèl·lic, però també un espai de solidaritat, d’acollida i de sacrifici col·lectiu.
La Segona República havia impulsat a Ontinyent importants projectes de modernització. Entre ells destaca el Grup Escolar Joaquín Costa, actual seu del Campus d’Ontinyent de la Universitat de València, inaugurat el 21 de gener de 1934 i projectat per l’arquitecte Vicente Valls Gadea. Fou el primer edifici concebut expressament com a escola pública a la ciutat i es convertí en un dels símbols més visibles de la renovació pedagògica republicana. Noranta anys després, continua dedicat a l’ensenyament, fet que simbolitza la continuïtat d’aquella vocació educativa.
La guerra també convertí Ontinyent en un espai d’acollida. L’antic Balneari La Salud, actual col·legi Pureza de María, fou habilitat com a colònia infantil per als alumnes del Col·legi Nacional de Cecs de Madrid, evacuats a causa del conflicte. Aquells xiquets i xiquetes hi romangueren fins a 1939, convertint l’edifici en un exemple de la dimensió humanitària que també tingué la rereguarda republicana.
Esta fidelitat a la República, tanmateix, no ha d’amagar una altra realitat igualment innegable. Com ocorregué en bona part de la rereguarda republicana, els primers mesos de la guerra estigueren marcats per episodis de violència política i revolucionària exercida, sovint, per grups descontrolats i al marge de les institucions. L’afonament inicial de l’autoritat de l’Estat i el clima de por, d’odi i de revenja propiciaren persecucions, detencions i assassinats que també deixaren una profunda petjada a Ontinyent i a la Vall d’Albaida.
Cal entendre, però, que esta violència no pot identificar-se sense més amb la mateixa República. Fou, sobretot, conseqüència de l’ensorrament temporal de les estructures de poder i de l’aparició de dinàmiques revolucionàries que escaparen, en moltes ocasions, al control de les autoritats republicanes. De fet, a mesura que el Govern recuperà la seua capacitat d’acció i reorganitzà els instruments de l’Estat a partir de la tardor de 1936, aquella violència descontrolada disminuí de manera notable.
Molts ontinyentins també participaren directament en la defensa de la legalitat republicana, integrats en les diferents unitats de l’Exèrcit Popular. Les fotografies conservades dels soldats al front posen rostre a una generació que visqué la guerra en primera persona i que, en molts casos, no tornà mai als seus pobles.
La derrota de la República no significà la fi del sofriment. Amb l’entrada de les tropes franquistes i la instauració de la dictadura s’inicià un llarg període de depuracions, consells de guerra, empresonaments, confiscacions, inhabilitacions i marginació social que afectà milers de persones identificades amb la causa republicana. També a Ontinyent i a la Vall d’Albaida nombroses famílies patiren les conseqüències de la repressió i del silenci imposat pels vencedors. Per a molts, la guerra no acabà l’1 d’abril de 1939; simplement entrà en una nova etapa marcada per la por i la repressió.
L’ocupació d’Ontinyent s’inicià simbòlicament a l’Hospital Militar Internacional. Poc després, la plaça de la Concepció es convertí en l’escenari dels primers actes públics organitzats pel nou règim. La substitució dels símbols republicans pels franquistes visualitzava la implantació d’un nou poder polític que marcaria la vida de diverses generacions.
Noranta anys després, recordar la Guerra Civil des de la perspectiva d’Ontinyent i de la Vall d’Albaida significa assumir tota la complexitat de la nostra història. Significa recordar una comarca que no va conéixer el front de batalla, però que va viure intensament les conseqüències del conflicte; una societat que va acollir refugiats, va enviar els seus fills als fronts, va crear hospitals internacionals, va protegir la població evacuada i va sostindre bona part de l’esforç republicà des de la rereguarda. Significa també reconéixer els episodis de violència que es produïren durant els primers mesos de la guerra i, alhora, no oblidar la repressió sistemàtica que seguí a la victòria franquista i que condicionà durant dècades la vida col·lectiva.
La història no existix per a alimentar disputes, sinó per a comprendre d’on venim. Només des del coneixement rigorós del passat és possible construir una memòria democràtica compartida que ens ajude a interpretar el present i a preservar els valors de la convivència, la llibertat i la democràcia. Per això és imprescindible que les polítiques públiques de memòria democràtica arriben de manera efectiva a la ciutadania.
Este objectiu només es pot assolir mitjançant una actuació coordinada dels tres nivells institucionals. La legislació estatal establix el marc normatiu i els principis rectors; les comunitats autònomes desenvolupen estes polítiques dins de les seues competències, i els ajuntaments, com a administració més pròxima a la ciutadania, han d’esdevenir els principals agents de la seua aplicació. És en l’àmbit local on la memòria pren cos, perquè és als municipis on es conserven els espais, els documents, el patrimoni i els testimonis que configuren la memòria col·lectiva.
Als noranta anys d’aquell juliol de 1936, la millor manera de fer memòria no és perpetuar la confrontació, sinó comprendre’l en tota la seua complexitat. La història d’Ontinyent, de la VAll d’Albaida, ens recorda que darrere de cada fotografia, de cada edifici, de cada expedient i de cada nom hi ha persones que visqueren les esperances de la República, la tragèdia de la guerra i la duresa de la postguerra. Conéixer eixes històries no és un exercici de nostàlgia, sinó una responsabilitat cívica. Només una societat que coneix el seu passat és capaç de construir un futur més lliure, més democràtic i més respectuós amb la dignitat humana. Eixa és, probablement, la lliçó més valuosa que ens deixa, noranta anys després, aquell juliol de 1936.